Ara que sé enfocar amb la distància del temps puc recordar aquella primera nit en què passejàrem com dos corredors de fons per totes les intempèries de Gomila fins a Porto Pi sense aturar-nos de parlar. Els temes es multiplicaven en ràfegues, tant ens era enrotllar-nos sobre les nostres feines respectives sense gaire entusiasme com discutir les darreres teories sobre el canvi climàtic i les conseqüències que aquest tindria per a l’illa d’aquí a cent anys amb la passió d’uns ecologistes enrabiats. Quasi tot ho feies anar amb segones i això em divertia, m’enlluernava. Quants d’atzars difícils, quantes coincidències sorprenents perquè trobàs, entre mil, la imatge del que convé al meu desig! No tindré mai la clau de l’enigma. Com funciona el desig? Què desig? Un bocí del seu cos o del seu esperit? Quin tros? Aquella dent de davant que tenia un poc torta, el lleuger quequeig quan s’exaltava, la forma de menjar-se les ungles, les llistes que feia servir per contar les coses, una manera de decantar els dits quan fumava?

 De totes maneres calia que fos jo qui animàs la conversa quan tu quedaves amb la mirada perduda damunt el port des dels jardins de la Quarentena i, en moments així que es repetien com un leitmotiv, em semblava que et podia perdre sense haver-te tengut. Després de discutir una bona estona sobre com havia anat l’encontre de Charlus i Jupien al pati de l’Hôtel de Guermantes al principi de Sodome et Gomorrhe acabàrem enfrontats en una posició tan irreconciliable com joiosa. És com si haguéssim menjat llengua amb tàperes, et vaig amollar quan me’n vaig témer que tenia la boca seca, el cap bullint i un caramull de preguntes preparades. Només tu saps somriure amb aquella expressió entre irònica i tendra que em feia perdre l’alè. Necessitam benzina, coneixes el Llunar?, i agafant-me la mà m’arrossegares per carrers que feien capamuntada pel Terreno, un guia dins la negror. I allà, en un baret ple de màscares africanes, música de Chet Baker i un parell de gats vells de nit, brindàrem amb uns negronis. Per nosaltres, vaig dringar amb la inconsciència de la fascinació. Escriure és descrosterar una ferida i desvetlar una part íntima d’un mateix.

Aquí tenc una nota de l’horabaixa de l’endemà, quan en despertar-me aclucava els ulls i m’esllanguia damunt els coixins amb un pensament alegre; en aquest estat de fatiga amorosa, mig adormit, sol,  vaig escriure: “Adorable. Andreu era adorable, ahir. Avui. Adorable va ser la nit amb ell dedins, la matinada, el sol. La lluentor dels seus ulls, la bellesa lluminosa de la seva còrpora, la veu ronca acaronadora, la resplendor de l’ésser de la meva desitgera. Enyor tot allò que no puc dir de tu. Voldria inventariar-te i t’invent en cada paraula que no pot omplir-se de tu. Que no fa olor de tu. Em rebolcava entre les teves anques, feies cocons de saliva a les meves aixelles, m’engolia els teus ous fins a l’ofec, m’enfonyaves la teva homenia, et sabia ma carn enamorada. I tu designaves l’especialitat del meu desig. Vull dir l’encegament, l’entusiasme, l’exaltació, la projecció enfollida d’un futur plegats. Em sent devorat per l’impuls de ser feliç.” Tota empresa té una alternativa, el món obliga a l’èxit o al fracàs, a la victòria o a la derrota. Però jo em sentia en una altra lògica en què podia ser alhora feliç i desgraciat; triomfar i fracassar no tenien per a mi més que uns sentits passatgers, contingents, lleugeríssims. No en sabia res de les tàctiques, ni de les finalitats. Afrontat a l’aventura, el que m’arribava, sense intenció de sortir-ne vencedor o vençut.

Em fermares amb la més absoluta de les llibertats. Esperar les teves telefonades fou un suplici. Trobar el temps dels nostres encontres, una tortura. La mecànica del vassallatge, un infern. La meva dependència cap a tu augmentava amb els dies, amb les setmanes, amb el temps. I, molt a poc a poc, et vaig saber súbdit d’una altra senyoria: Teresa. En un home que desitja hi ha alguna cosa d’inacabable. Ara em mortificaven dues argolles: la d’aquell a qui jo estimava i la d’aquella de qui ell depenia. No deixava d’amollar un tresor d’enginys per no res en benefici teu: cedir, amagar, no ferir, convèncer, entretenir, consolar, sostenir, etc. I alhora em sentia com el calculador que raona el que ha de fer per obtenir tal o tal voluptuositat, per evitar tal o tal fregada, per arrodonir tal o tal troballa, per oblidar tal o tal malentès, per amagar tal o tal dolor. Una economia submergida que em llançava a les malenconies, a les depressions, a les tristeses, als estats en què voldries sortir del món.

Després de les estretes amoroses, mig acubats, enllaçats dins la immobilitat com a figures d’un cenotafi de marbre, en el somni sense son, arribava l’endormissament i, en aquest territori maternal, em contaves coses de quan eres petit i la teva veu m’embolicava en una calma infantil, entre placenta i incest, en què la redundància avorta el desig. I entremig d’aquest estreta sensual de bell nou retorna l’adult que enravena, Eros vol més, vol en excés, i en el do rebut es degrada

Ara necessit coratge. El coratge pot ser el contrari del desig. El coratge no dura, cal fer-lo renéixer a cada instant. Cal saber acabar. Pegar un cop de gràcia a la mort, quin prodigi! No hauria estat necessari, Andreu, que em convidassis a sopar a La Pèrgola per donar-me la notícia tantes de vegades prevista. Ja ho sabia, Andreu, eres un home casat, sistematitzat. Partíeu, Teresa i tu, cap a Barcelona perquè t’havien ascendit dins la companyia d’assegurances. Si tu vols serem grans amics, sempre he reaccionat millor a l’amor en l’amistat que a l’amistat en l’amor, em digueres com a adéu. No vaig passar per ull. No hi havia cap llengua artificial que em pogués ajudar. Ara em diuen Edvard Munch.

[Text publicat al suplement La Almudaina del Diario de Mallorca el 13 de desembre de 2009]