Un
primer llibre és sempre una barreja d’atreviment i desfici. Saltes el mur que
pensaves infranquejable, però dubtes si el que has deixat de l’altra banda era
en realitat la teva vocació. Penso que tot poeta es debat entre la necessitat
d’assolir els seus somnis ètics i estètics i la dificultat de transmetre’ls al
lector. La vessant conceptual de la poesia xoca molt sovint amb l’actitud
relaxada del qui espera trobar grans veritats ben dites.
Des
del seu títol, Anna Ballbona ens deixa ben clares les intencions d’aquest poemari. Hi ha un desig d’enfrontar-se a la quotidianeïtat –“ni els mites
d’estar per casa s’aguanten”-, però tanmateix és conscient que treballa amb uns
materials immersos en la tradició i que no podria transgredir sense la
participació activa d’aquells que ja ho van intentar molt abans. Poetes tan
contemporanis com Ponç Pons o Enric Sòria es donen la mà amb altres com Gabriel
Ferrater o Joan Salvat-Papasseit, en una festa dels sentits que aspira a
deixar-nos idees noves sobre temes de sempre...
Els
poemes de Ballbona tenen un punt culturalista o s’apropen al viatge com a tema
per fer-nos perdre les teranyines de l’ànima, potser tan sols retraten una
situació quotidiana que, de sobte, ens informa d’un canvi de ruta, el que al
capdavall ressona en el llenguatge, una recerca d’extrems encara que ens sembli
proper i abastable. Així les peces “Fem un cafè”, “Remuntar” o “Gris”, dins
d’un conjunt aconseguit on es fa difícil destacar-ne alguna. La poesia
d’aquesta nova autora ha entès que la paraula té un punt de bellesa i de terror
que necessita lluitar contra l’apatia.
La mare que et renyava era un robot és un bon llibre que ens
fa girar la mirada sobre algunes de les poetes joves actuals. Penso en noms com
Laia Noguera, Àngels Gregori, Lurdes Malgrat, Rosa Comes o Eva Baltasar; noms
que ens aniran deixant poemaris de gran intensitat, cridats a renovar una altra
generació que, sens dubte encapçalada per l’espléndida Montserrat Rodés, ha
arribat a la maduresa.
Però
mentrestant no hem de perdre de vista els seus poemaris, encara que sovint
s’hagin de buscar en petites col·leccions allunyades de la poesia més oficial.
Anna Ballbona escriu versos que prediuen un futur del qual no volem quedar al
marge.
X. R. Trigo
____________________
Anna Ballbona, La mare que et renyava era un
robot, Cabrera de Mar, Eixarms, 2008.
(Publicat
al Serra d’Or)
