rpala |
dilluns, 14 de desembre de 2009 | 10:21h
Avui tenia un problema gros. D'una banda, era bastant de calaix que havia de dedicar un apunt a parlar de les consultes per l'autodeterminació. De l'altra, la setmana passada em vaig comprometre amb el cantautor Cesk Freixas que avui dilluns parlaria del seu nou treball discogràfic, La mà dels qui t'esperen (Temps Record, 2009). A més, es dona el cas que en Cesk, molt amablement, deixa que estrenem en exclusiva en aquest bloc la cançó que hi ressona, "Abril de 1984", que formarà part del nou disc. Al final, per no faltar a la meva paraula, he decidit escriure un apunt que parli de les dues coses a l'hora: les consultes del 13-D i Cesk Freixas. Arriscat, sí. Però segur que ens en sortirem. [Més]En un moment on tot sembla tenir un biaix molt prefabricat, Cesk Freixas
és autèntic. No es limita ni s'autocensura, encara
que això suposi que hi hagi gent que arrufi el nas en escoltar-lo
(perquè no li agrada el que diu, o no li agrada com ho diu). En això comparteix amb les consultes d'ahir el caràcter autogestionari. No ha demanat permís a ningú, ha construït el seu projecte sense suports institucionals, i basa el seu èxit en un treball constant, de
formigueta, on hi tenen un paper molt important l'ús que fa de les
xarxes socials: el seu bloc, el seu Facebook... Si per als periodistes
les xarxes socials cada cop són més importants a l'hora de fer-nos més
"presents" o més "humans" davant dels nostres lectors –ahir ho vam veure amb el seguiment de les consultes que van fer mitjans com Vilaweb o L'Accent– suposo que per
un músic val la mateixa idea.
A més a més, Cesk Freixas també té un afany per homologar-se a qualsevol proposta actual. Ho fa posant èmfasi en la renovació d'un discurs musical que va començar éssent força precari –recordo aquell primer disc, entranyable, Set voltes rebel– i que en aquest nou treball assoleix un molt bon nivell de producció. Freixas s'apropa al pop sense deixar de trepitjar més sòlidament que mai el terreny de la cançó, donant-hi també algun puntet electrònic –discret però efectiu– però sobretot apostant pels sons més orgànics i en alguns casos despullats. Aquest afany perfeccionista crec que també uneix avui en dia gran part de la gent que treballem en la construcció del país des de diferents trinxeres: la convició que no n'hi ha prou amb fer-ho sinó que cal excel·lir.
Una darrera cosa. Escoltant les cançons que he pogut sentir del nou disc, em ve al cap la idea que gran part de l'èxit d'en Cesk rau en la capacitat que té de connectar amb la part més sensible de l'"ànima catalana", aquella que ens empeny a fer accions esbojarrades, efectistes i espectaculars com aquestes consultes que, com que diu Zapatero, "no porten enlloc". De fet és veritat, perquè tècnicament els vots d'ahir no tenen cap conseqüència directa sobre la legalitat vigent. Però en realitat han estat molt més poderoses que qualsevol transformació tècnico-burocràtica de fireta, perquè operen un canvi en la mentalitat del poble. La música de Freixas té també el component impúdic, si voleu un poc càndid, d'aquesta mena d'accions. Però a l'hora és autèntic, creïble, il·lusionador. I desacomplexat: com les generacions que pugen. Per això és entre els més joves on té un gruix més important de seguidors. "Mai no hem votat les estructures que ens aguanten i els dies són els referèndums d'incertesa", canta en Cesk en aquesta magnífica cançó generacional que és "Abril de 1984". "El nostre dia arribarà". Doncs això.
A més a més, Cesk Freixas també té un afany per homologar-se a qualsevol proposta actual. Ho fa posant èmfasi en la renovació d'un discurs musical que va començar éssent força precari –recordo aquell primer disc, entranyable, Set voltes rebel– i que en aquest nou treball assoleix un molt bon nivell de producció. Freixas s'apropa al pop sense deixar de trepitjar més sòlidament que mai el terreny de la cançó, donant-hi també algun puntet electrònic –discret però efectiu– però sobretot apostant pels sons més orgànics i en alguns casos despullats. Aquest afany perfeccionista crec que també uneix avui en dia gran part de la gent que treballem en la construcció del país des de diferents trinxeres: la convició que no n'hi ha prou amb fer-ho sinó que cal excel·lir.
Una darrera cosa. Escoltant les cançons que he pogut sentir del nou disc, em ve al cap la idea que gran part de l'èxit d'en Cesk rau en la capacitat que té de connectar amb la part més sensible de l'"ànima catalana", aquella que ens empeny a fer accions esbojarrades, efectistes i espectaculars com aquestes consultes que, com que diu Zapatero, "no porten enlloc". De fet és veritat, perquè tècnicament els vots d'ahir no tenen cap conseqüència directa sobre la legalitat vigent. Però en realitat han estat molt més poderoses que qualsevol transformació tècnico-burocràtica de fireta, perquè operen un canvi en la mentalitat del poble. La música de Freixas té també el component impúdic, si voleu un poc càndid, d'aquesta mena d'accions. Però a l'hora és autèntic, creïble, il·lusionador. I desacomplexat: com les generacions que pugen. Per això és entre els més joves on té un gruix més important de seguidors. "Mai no hem votat les estructures que ens aguanten i els dies són els referèndums d'incertesa", canta en Cesk en aquesta magnífica cançó generacional que és "Abril de 1984". "El nostre dia arribarà". Doncs això.
