Com en un combat d'esgrima o de boxa, demà tindrem el primer de set assalts, al final dels quals ja tindrem l'estat que ens fa falta i que la majoria volem. Lògicament, hi ha hagut altres combats abans. No fem sinó prendre un relleu que ha perviscut al llarg de segles, més enllà de dictadures, repressions, prohibicions, amenaces, assassinats, etc. Hi ha hagut un caliu continu que s'ha mantingut durant molts anys des de la darrera cresta que van ser els anys de la Crida. Aquesta darrera etapa va començar quan vam sortir massivament al carrer el 18 de febrer de 2006. Hem avançat molt a la xarxa i hem avançat molt al carrer. Ara estem en condicions de programar aquests set assalts. Estan avisats: venim. I cada dia en som més. Que tremoli l'enemic, que demà fem el primer cop de falç.
1. Demà votem a prop de 170 municipis. Prop de 700.000 persones tenen l'oportunitat, vot a vot, de protagonitzar un tomb històric. Com a Arenys de Munt, cada vot és una festa, una afirmació, un enfortiment de la personalitat individual i col·lectiva, una demostració de conviccions democràtiques. Cada vot és una història personal, uns sentiments, unes emocions personals i intransferibles. N'hi ha que votaran pensant en l'avi o en l'àvia. N'hi ha que votaran en memòria dels qui han conegut i que ja no són entre nosaltres. N'hi ha que votaran amb rebel·lia i n'hi ha que votaran, simplement, perquè els dóna la republicana gana. Si un sol vot té tota la càrrega simbòlica de la nostra història, què no han de voler dir centenars de milers de vots? Dilluns haurem demostrat a les urnes que la independència interessa i que aquest debat ha de condicionar les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
2. Al febrer, tornem-hi. Amb l'experiència d'aquests prop de 170 municipis, arriba la segona onada. Prendrem nota dels errors que hàgim pogut cometre, de les mancances que hàgim patit. Al cap i a la fi, això no ho organitza una administració plena de professionals en nòmina, sinó persones amb ganes, amb il·lusió, amb empenta, persones d'aquelles que fan un país, persones que tota societat voldria tenir a cabassos. La suma de les dues consultes ens permetrà dir, amb més força encara, que la independència ja és de ple al centre del debat polític del país.
3. El tercer assalt, a l'abril, amb Barcelona i moltes altres grans ciutats. Tothom s'hi abocarà. Milers i milers de voluntaris i voluntàries i l'experiència acumulada de les dues consultes anteriors. Podrem sumar quantitats i tornar a dir, per tercera vegada, que la centralitat política gira a l'entorn de la independència.
4. Recollint els fruits d'aquestes tres consultes i recordant que aquest 2009 ja ens hem plantat a Brussel·les, el 8 de maig en serem més de deu mil i tornarem a fer saber a Europa i al món que volem un estat propi. Ara ja ho sabrà gairebé tothom, perquè els qui no se'n van assabentar el 7 de març ho van fer el 13 de setembre; i els qui no, ho faran demà; i els qui no, al febrer o a l'abril. Amb tota aquesta empenta acumulada anirem a Ginebra el 8 de maig i serà com una festa, com un cap de setmana col·lectiu per celebrar l'èxit de les consultes i del procés cap a la sobirania.
5. Després de tot això, qui intenti plantejar qualsevol altre debat de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya quedarà fora de joc. El nostre cinquè assalt consistirà a votar massivament independència a través de qualsevol de les candidatures que s'hi comprometin de manera explícita. Els haurem demostrat que la independència té base electoral i els podrem exigir que es comprometin a sumar els escons obtinguts en una declaració unilateral d'independència.
6. Els nostres representants, democràticament escollits i, per tant, plenament legitimats, declararan la independència. Es trencarà la legalitat espanyola vigent fins aleshores a Catalunya i s'obrirà un procés en què serem reconeguts per tothom, tret de l'Estat espanyol i algú altre que no es basi en criteris democràtics sinó en obscurs compromisos polítics.
7. Finalment, ratificarem en referèndum la declaració d'independència efectuada pels nostres representants. Punt i final. I l'Onze de Setembre de 2014, si voleu, ja pensarem alguna altra cosa per commemorar els 300 anys.
2. Al febrer, tornem-hi. Amb l'experiència d'aquests prop de 170 municipis, arriba la segona onada. Prendrem nota dels errors que hàgim pogut cometre, de les mancances que hàgim patit. Al cap i a la fi, això no ho organitza una administració plena de professionals en nòmina, sinó persones amb ganes, amb il·lusió, amb empenta, persones d'aquelles que fan un país, persones que tota societat voldria tenir a cabassos. La suma de les dues consultes ens permetrà dir, amb més força encara, que la independència ja és de ple al centre del debat polític del país.
3. El tercer assalt, a l'abril, amb Barcelona i moltes altres grans ciutats. Tothom s'hi abocarà. Milers i milers de voluntaris i voluntàries i l'experiència acumulada de les dues consultes anteriors. Podrem sumar quantitats i tornar a dir, per tercera vegada, que la centralitat política gira a l'entorn de la independència.
4. Recollint els fruits d'aquestes tres consultes i recordant que aquest 2009 ja ens hem plantat a Brussel·les, el 8 de maig en serem més de deu mil i tornarem a fer saber a Europa i al món que volem un estat propi. Ara ja ho sabrà gairebé tothom, perquè els qui no se'n van assabentar el 7 de març ho van fer el 13 de setembre; i els qui no, ho faran demà; i els qui no, al febrer o a l'abril. Amb tota aquesta empenta acumulada anirem a Ginebra el 8 de maig i serà com una festa, com un cap de setmana col·lectiu per celebrar l'èxit de les consultes i del procés cap a la sobirania.
5. Després de tot això, qui intenti plantejar qualsevol altre debat de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya quedarà fora de joc. El nostre cinquè assalt consistirà a votar massivament independència a través de qualsevol de les candidatures que s'hi comprometin de manera explícita. Els haurem demostrat que la independència té base electoral i els podrem exigir que es comprometin a sumar els escons obtinguts en una declaració unilateral d'independència.
6. Els nostres representants, democràticament escollits i, per tant, plenament legitimats, declararan la independència. Es trencarà la legalitat espanyola vigent fins aleshores a Catalunya i s'obrirà un procés en què serem reconeguts per tothom, tret de l'Estat espanyol i algú altre que no es basi en criteris democràtics sinó en obscurs compromisos polítics.
7. Finalment, ratificarem en referèndum la declaració d'independència efectuada pels nostres representants. Punt i final. I l'Onze de Setembre de 2014, si voleu, ja pensarem alguna altra cosa per commemorar els 300 anys.
Jo crec que pot ben bé ser així, tant de bo, això sí no hem d'abaixar la guàrdia falta molta, molta feina, els Espanyols no es quedaran de braços creuats.
Salut i independència!
La mentalitat del català mig és la de no voler soroll no fos cas que prenguèssim mal.
Entenc que el procès serà més llarg. A favor tenim que Espanya és un projecte esgotat i amb un deute difícilment reversible. Com més degradada sigui la situació econòmica, més anirem sumant. La independència vindrà per la via econòmica. Sí o sí.
PD.- És una cursa de fons i d'anar erosionant l'adversari. Ep! Tant de bo m'equivoqui! Tant de bo tinguis tota la raò!
I el 2011 Òscar al millor procés d'independència! ;-)