El porc se
la mirava amb ulls de porc i tenia somnis que passaven per un munt de paraules
inintel·ligibles per a ella i per al món en general on la Tere vivia. Solidaritat,
compromís, esperança, amor, Déu... Paraules que havien esdevingut pures icones
d’un temps perdut que l’última guerra havia esborrat. Els policies mantenien un
ordre desordenat a base de violència i de cops de porra indiscriminats; i els
banquers manaven més que els polítics. Res no era nou si no era la despreocupació
per dissimular el domini per part dels poderosos, que havien perdut tot el
pudor, absolutament tot. Les ONG usaven el llenguatge del poder i els sindicats
feia ja anys que eren de la mateixa pasta que els manaires. Enmig d’aquell caos,
assumir que ningú vetllava per la teva seguretat i per tant aquesta depenia només
de tu no era un caprici més, era pura supervivència. I la Tere havia après a
sobreviure. Si un porc l’havia violada, un porc rebria els cops i la humiliació
que ella havia patit. Cap jurista l’hagués absolt però tant se li’n fotia: “Per
molt que xisclis, ningú no et sentirà, però continua plorant, et rebentaré”.
Milers de mestres ben pagats repetien als fills del ramat que tot era tan lògic i raonable com explicaven els telenotícies. Mentre, mans ben cuidades agafaven capces de bales i les examinaven amb lupa, per saber amb total seguretat si el producte mortífer passava o no el control de qualitat. I el passava. I els cossos de les treballadores tornaven a descansar a fons. Tindrien feina. S’esveraven d’alegria. Feina equivalia a quedar-se a casa, però alhora podia voler dir viure a la fàbrica, ser part del procés, com una màquina més. Més valia això que res. I desitjar les guerres que provocaven beneficis evidents.
Així que tenir aquell poca pena allí, lligat i nuet, rebent tot el que prèviament ella havia rebut era la seva petita venjança, no contra ell sinó contra ells. Hi hauria un dia que els amos rebrien el compte de tot el que havien trencat i ella faria de cobradora. El dia havia arribat.
Milers de mestres ben pagats repetien als fills del ramat que tot era tan lògic i raonable com explicaven els telenotícies. Mentre, mans ben cuidades agafaven capces de bales i les examinaven amb lupa, per saber amb total seguretat si el producte mortífer passava o no el control de qualitat. I el passava. I els cossos de les treballadores tornaven a descansar a fons. Tindrien feina. S’esveraven d’alegria. Feina equivalia a quedar-se a casa, però alhora podia voler dir viure a la fàbrica, ser part del procés, com una màquina més. Més valia això que res. I desitjar les guerres que provocaven beneficis evidents.
Així que tenir aquell poca pena allí, lligat i nuet, rebent tot el que prèviament ella havia rebut era la seva petita venjança, no contra ell sinó contra ells. Hi hauria un dia que els amos rebrien el compte de tot el que havien trencat i ella faria de cobradora. El dia havia arribat.
Als Desechables als seus principis tocaven només amb guitarra , bateria i la veu de la Tere, que es va moure un temps per la costa tarragonina, als anys 90.
Desechables, Derribos Arias, grups que avuí en dia farien sorgir denúncies legals per part d'organismes i associacions de tots colors.
"Destruye y mata" de Desechables, una lletra difícil pel segle XXI;
"Crematorio", encara més difícil d'entendre i més encara de compendre dels Derribos Arias. Algunes cançons dels Ilegales o dels Gabinete Caligari van provocar reaccions contràries per tot arreu i de tots els colors.
Als 80 es va dir tot en llengües de l'estat doncs mai s'havien tractat aquestos temes amb aquestos idiomes de manera tant explícita, amb una qualitat musical, per a mi, moltes vegades excepcional, amb lletres que moltes eren pura poesia baudeleriana o del Marqués de sade (Parálisis Permanente), es volia cridar fort al món d'aquell moment, amb una vitalitat molt alta reflexada en els diferents balls, el pogo, l'ska, el rock and roll, la resta d'estils musicals, tot es ballava i amb intensitat, no era només la musica doncs la lletra acompanyava i et donava més motius per expressar la vida. balls la majoria que demanaven més i més gent, no eren balls individuals, demanven el calor de qui tenies al costat, si queies t'aixecaven...
Els primers singles dels Desechables són de 1982, només fa 7 anys que ha mort el dictador, i la reacció i l'influència del punk provoca una creació màxima fins i tot en grups Pop i Tecno.
La Edad de oro més bé va ser un moment sense "or" i amb ganes de viure vingudes de la castració pel feixisme passat, per la situació poltítica del moment i la gent no acostumada a "..pelos de colores y chupas con remaches" que deien MCD, per exemple.
"Malos tiempos para la lírica" Golpes Bajos...."La vida sigue gris" del grup d'Altafulla Ethiopia Prospera, mai vam saber on anava l'accent a "próspera" o "prospera"..."violencia policial, és violencia per lo legal" Skatalà...temps dificils per gravar en català si no anaves de la corda...
....etcètera
(sento tant de rooollllllo...)
Una abraçada.
Els discos sonaven com si estiguessin gravats en una caverna, però eren brutals. Avui no m'imagino algo així.
Salut i molt de soroll!