LA LLENGUA CATALANA
Que bella t'hi sentit en ma infantesa,
que hermosa en mon bressol t'oigui cantar,
quins ritmes de dolçor i de puresa,
que melosa, la veu de ton parlar.
Quan era nin, la mare em bressolava,
d'amor teixin amb tu gaies cançons
i sa veu i sa parla quan catnav
repercutia enllà dels horitzons.
Vull viure, oh mare!, sempre en els teus braços
que son d'immens amor els més forts llaços
on hi aprenguí eixa parla, tota mel...
I mai que d'aquest món faci fugida
quan la mort posi el vel sobre ma vida,
cantant en català pujaré al cel.
En Salvador Estrem i Fa (Falset 1893-1936) va ser un d’aquests homenots de muntanya apassionats pel conreu de la literatura, que va saber combinar a la perfecció la seua gran qualitat literària amb una altíssima fidelitat a Catalunya. A part de ser un literat polifacètic i vocacional (quan tenia només dotze anys ja va col·laborar en la revista El Patufet), fou un home d’amplíssima cultura, que va plasmar en activitats tan notòries com: professor de català, promotor de la constitució del Museu del Priorat, dibuixant i caricaturista, conferenciant, teòric de la filosofia antiga (de Sòcrates en particular ), impulsor d’un mapa comarcal de Catalunya, etc. La seua obra és un espill de la societat que li tocà viure, que pretenia reflectir tota una cultura rural, antiga com la humanitat mateixa, que no s’aprèn a les aules universitàries, sinó que es transmet de generació en generació, fruit de l’experiència vital que fa que cada poble tingui una poesia, unes danses originals, uns costums i unes festes que ha de conservar. Podem considerar-lo com a literat hereu de la Renaixença, que entonà uns càntics patriòtics de resistència en un moment de turbulències polítiques, acabada la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, que el convertiren en la veu de la catalanitat resistent a Falset i en el creador de l’escola catalanista comarcal. Va ser igualment un gran pensador que va reflexionar sobre el model de vida i les tradicions de pagès. 
Amb les seues assídues col·laboracions a la revista “Priorat” (que ell va dirigir en la seva tercera etapa) i a la gandesana “El Llamp”, es va convertir en un periodista i intel·lectual de gran prestigi, que va tenir una notable influència en els ambients polítics del moment, en qualitat de representant de la Lliga Regionalista a la seva comarca. Bona part dels seus escrits[2] inunden patriotisme des de la primera a la darrera línia:
La llengua catalana no era reconeguda ni de paraula ni per escrit als centres oficials de l’estat espanyol, però no era després a cap català l’empra-la en la correspondència amb les seves amistats i fins amb la d’assumptes comercials entre catalans. I era trist – i ho és avui encara – de veure com aquells que es dolien de no poder expressar-se en català en els llocs on els era privat, s’expressaven en castellà quan en podien ben bé prescindir.
En poesia va publicar els reculls: Les hores dolces (1920), Elegia del Priorat i altres versos (1927), La mala collita (1930) i El Crist de la solitud (1936), que li varen valer el qualificatiu de El poeta del Priorat, i tota mena de reconeixements per part de la premsa comarcal i fins i tot nacional. També fou força variada la seua obra en prosa. Es mostra força original des de la seva primera obra narrativa, La gent del Llamp (1929), en la qual pretén homenatjar els seus companys en l’edició de l’històric setmanari gandesà, mitjançant unes descripcions que s’aparten totalment dels convencionalismes biogràfics, i que li permeten fer uns retrats acurats dels personatges amb un to veritablement irònic i entranyable. Tres anys després treu a la llum el seu llibre d’articles Instants (1932), en el qual recollia les seves millors participacions en les revistes abans esmentades. Cal destacar que s’endinsà en un llibre de viatges Terra Castellana (1935), en el qual recull les seves vivències durant una estada a la capital de l’estat, que el converteix en un veritable pioner d’aquest tipus de gènere literari per les nostres contrades. Salvador Estrem ha passat a la història com a poeta màrtir, ja que va ser vilment assassinat, pel seu catolicisme militant i la seua vinculació a la Lliga Catalana, en la fatídica data del 14 setembre del 1936, pocs mesos després d’haver esclatat la revolució.
Escornalbou
Camí del cel s'enlaira altiva i orgullosa,
els núvols s'emmantellen i besen dolçament,
el sol daura sa testa, quan surt dançant en l'ona,
i té a sos peus les planes del Camp de Tarragona,
i té a sos peus la raça de catalana gent.
Princesa entre les altres de nostra Catalunya
esguarda a ses amigues Montseny i Montserrat,
al Canigó somriur-li que cap amunt s'allunya
i el Pirineu li sembla que d'ella s'ha prendat.
Muntanya catalana, joiell de nostra terra,
la mar et diu les glòries d'ahir i les de demà;
com hauràs vist ses aigües bullentes en la guerr
qui sap si rera d'elles hi has vist molt més enllà!
Lletres ebrenques
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |