Dilluns, a mitja tarda, esperant a la sala d'espera d'un petit hospital d'una petita però aparentment pròspera comarca catalana vaig tenir l'ocasió de sentir una d'aquelles converses que et remouen l'estòmac i et fan entendre que al darrera de molta gent aparentment "normal" (d'aquelles que un pensa: "qui ho diria que les coses els anaven així!") s'hi couen misèries i desgràcies que, perduts en les nostres discussions i immersos en les nostres realitats paral·leles, no sempre som capaços de veure. El motiu pel que nosaltres èrem a Urgències és banal, encara que requeria una radiografia en aquell moment. I també semblava banal la causa de l'assistència a urgències d'aquelles persones. En tot cas era el de menys.
En un moment de la conversa que mantenien una mare aparentment no massa gran (potser uns trenta-cinc anys), un fill que s'havia fet mal al peu no sé ben bé com, i que devia tenir-ne uns setze, i una senyora més gran que els acompanyava i que no en semblava familiar, la mare comenta:
-... la meva filla volia que li comprés xocolata. Ves, mira si li havia de comprar xocolata, si em queden trenta euros justos per passar la setmana...
- És que ja ho teniu ben malament, vosaltres. On dinareu dimecres? -demana la senyora gran
-Ara per ara no ho sé -respòn la que suposo que és la mare del noi lesionat al peu. Llavors el senyala i diu - Ell té tres euros per demà. Es comprarà una barra de pà i hi posarà alguna cosa dins. Dijous anirem a casa de (va dir un nom de dona) i segur que alguna cosa ens donarà, ella sempre compra menjar per més gent de la que són a casa...
Sense donar-li gaire més importància el noi deixa anar:
-Mai en la vida havia passat tanta gana com la que estic passant aquests dies.
Al cap d'una estona, la dona més jove li diu a la gran, mentre li ensenya els baixos dels pantalons:
-Mira com vaig, tinc unes ganes de poder-me comprar uns pantalons nous!
Un aclariment, potser innecessari, però que crec que val la pena fer: la conversa era en un perfecte català oriental. Ho dic perquè ja m'he trobat en diverses ocasions en la circumstància de parlar amb gent que es pensa que la misèria, l'atur, la fam en definitiva, només afecten determinades ètnies o que, en el pitjor dels casos, és cosa del que alguns anomenen els "castellans".
La crisi que han creat els bancs, les constructures, les immobiliàries i que sovint (m'hi incloc) hem subvalorat perquè ens ha tocat només d'esquitllada o ni tant sols no ho ha fet perquè hem tingut la sort de treballar en un sector al què aparentment no afecta, té víctimes a tots els barris.
Ja ho hem comentat alguna vegada, un vint per cent de la població catalana és pobre. I aquesta és una quantitat molt gran. Tenim la misèria al costat, però aquests dies les llumetes de nadal ens l'amaguen. I durant la resta de l'any seguim encegats.
Això sí, alguns seguiran defensant que les fortunes passin de pares a fills sense cotitzar. De l'impost de successions en diuen l'impost de la mort. Per a mi l'impost de la mort és la part de la meva contribució que ha anat a parar als bancs per comptes de redistribuir-se entre la gent que ara ho necessita, o com a mínim per generar una ocupació que permeti que gent com aquella amb la que vaig compartir una estona a urgències no hagi d'estar pendent de la caritat.
En un moment de la conversa que mantenien una mare aparentment no massa gran (potser uns trenta-cinc anys), un fill que s'havia fet mal al peu no sé ben bé com, i que devia tenir-ne uns setze, i una senyora més gran que els acompanyava i que no en semblava familiar, la mare comenta:
-... la meva filla volia que li comprés xocolata. Ves, mira si li havia de comprar xocolata, si em queden trenta euros justos per passar la setmana...
- És que ja ho teniu ben malament, vosaltres. On dinareu dimecres? -demana la senyora gran
-Ara per ara no ho sé -respòn la que suposo que és la mare del noi lesionat al peu. Llavors el senyala i diu - Ell té tres euros per demà. Es comprarà una barra de pà i hi posarà alguna cosa dins. Dijous anirem a casa de (va dir un nom de dona) i segur que alguna cosa ens donarà, ella sempre compra menjar per més gent de la que són a casa...
Sense donar-li gaire més importància el noi deixa anar:
-Mai en la vida havia passat tanta gana com la que estic passant aquests dies.
Al cap d'una estona, la dona més jove li diu a la gran, mentre li ensenya els baixos dels pantalons:
-Mira com vaig, tinc unes ganes de poder-me comprar uns pantalons nous!
Un aclariment, potser innecessari, però que crec que val la pena fer: la conversa era en un perfecte català oriental. Ho dic perquè ja m'he trobat en diverses ocasions en la circumstància de parlar amb gent que es pensa que la misèria, l'atur, la fam en definitiva, només afecten determinades ètnies o que, en el pitjor dels casos, és cosa del que alguns anomenen els "castellans".
La crisi que han creat els bancs, les constructures, les immobiliàries i que sovint (m'hi incloc) hem subvalorat perquè ens ha tocat només d'esquitllada o ni tant sols no ho ha fet perquè hem tingut la sort de treballar en un sector al què aparentment no afecta, té víctimes a tots els barris.
Ja ho hem comentat alguna vegada, un vint per cent de la població catalana és pobre. I aquesta és una quantitat molt gran. Tenim la misèria al costat, però aquests dies les llumetes de nadal ens l'amaguen. I durant la resta de l'any seguim encegats.
Això sí, alguns seguiran defensant que les fortunes passin de pares a fills sense cotitzar. De l'impost de successions en diuen l'impost de la mort. Per a mi l'impost de la mort és la part de la meva contribució que ha anat a parar als bancs per comptes de redistribuir-se entre la gent que ara ho necessita, o com a mínim per generar una ocupació que permeti que gent com aquella amb la que vaig compartir una estona a urgències no hagi d'estar pendent de la caritat.
De tota manera, jo agraeixo les llumenetes de Nadal. Com deia la Mary Poppins, una mica de sucre diu que tot ho fa passar... o al menys ens en podem fer la il·lusió.
Et vaig llegint, ja ho saps, oi?
Tens raó, hi ha casos dramàtics de gent que sociològicament estan lluny d'allò que s'anomena la pobresa estructural, és a dir, els que no tenen opcions a sortir de pobres, que han tingut sort d'aquests serveis com els menjadors socials, els bancs d'aliments o Càritas, o altres ONGs. M'explicava una persona vinculada a un banc d'aliments que fins i tot havien tingut entre els seus "clients" algun antic directiu d'una empresa de la localitat. Fets com aquests ens han de fer pensar encara més en els altres, els que van nèixer en àmbits de pobresa i exclusió social i que difícilment en sortiran.