Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 8 de desembre de 2009
L’històric líder del PNB, Xabier Arzalluz, va provocar anys enrere un terratrèmol quan va dir que els bascos tenien un ADN que els feia diferents dels de la resta de l’Estat. Era un missatge clarament polític en una etapa convulsa en les relacions entre Vitòria i Madrid i en aquesta clau s’havia de llegir i interpretar. Però aquelles manifestacions constataven, més enllà del debat polític del moment, que el sentiment de pertinença a un territori és un dels lligams més forts que tenim les persones.
Ens estimem el nostre país, la terra que ens ha vist néixer...”qui perd els orígens, perd la identitat”, va escriure Joan Salvat-Papasseit. I no li faltava raó, però el problema apareix quan la frase pot ser interpretada amb voluntat d’excloure, de traçar una línia que situa, en una banda, als d’aquí, i en una altra, als d’allà. Des que el 2005, fa poc ha fet quatre anys, vaig assumir la direcció d’HORA NOVA, la pregunta que més vegades he hagut de respondre és: “Ets filla de Figueres?”. Primer em sorprenia, després m’indignava i ara ja m’hi he acostumat, tot i que cada vegada que em passa intento trobar-li, sense èxit, una explicació més o menys plausible. No, no he nascut a Figueres i encara no entenc perquè se’m pregunta tan sovint. Quan em plantegen l’interrogant, a més, la mirada és d’expectativa. I quan la resposta és negativa, que no sóc figuerenca, em queda aquella sensació que aquest tret és insalvable per molt que conegui, consumeixi o visqui i gaudeixi de la ciutat i la seva gent com la que més. Afortunadament això no ha estat cap obstacle per desenvolupar la meva feina, però si a tot això hi sumen el fet de ser dona, i jove, la cosa encara es complica més. Accepto amb resignació que em truquin demanant pel director i que quan sentin una veu femenina, insisteixin en què volen parlar amb el director. A vegades estic temptada, amb tanta insistència, de dir-lis que no en tenim de director, que funcionem com una cooperativa i que prenem les decisions de forma assembleària, però com que determinades ments segueixen ancorades a l’època medieval, penso que alguns encara s’ho creurien. Per tant, aquest escull el tinc superat i l’atribueixo a raons socials i culturals.
El que em fa ballar el cap és això del lloc de naixement que, per cert, és de les poques coses que no podem triar en aquesta vida. L’última anècdota divertida la vaig viure la setmana passada quan entren dos senyors –demanant pel director, és clar- perquè volen parlar d’un tema seriós. La curiositat no els deixava expressar-se amb plena llibertat fins que un dels dos va gosar fer la pregunta del milió: “Ets nascuda a Figueres? És que nosaltres som de famílies figuerenques de tota la vida i no et teníem situada”. Hi havia un matís nou. Ja no només importa on has nascut, sinó que es valora també l’estirp familiar. Millor prendre-s’ho de bon humor i posar-hi bona cara. Afortunadament no tots els figuerencs consideren que la legitimitat d’una feina o un càrrec directiu depèn de la partida de naixement de la persona. Però admetré sempre que aquesta recerca de l’ADN local ha estat, és i serà, un dels trets que m’han cridat més l’atenció del caràcter figuerenc i que no havia comprovat en cap de les meves anteriors experiències laborals en altres ciutats catalanes. No puc evitar pensar en Maria Àngels Anglada, una de les escriptores que ha glossat més Figueres i la comarca en les seves obres. Parla del seu paisatge, la seva gent, el seu caràcter i la seva situació geogràfica com a terra de pas i d’acollida, com a cruïlla de camins. Va fer els textos, fins i tot, del magnífic llibre “Figueres, ciutat de les idees”. S’estimava molt la ciutat i l’Empordà, igual que Figueres i la comarca la trobem (perdó, troben) a faltar des que ens va deixar una diada de Sant Jordi d’ara fa deu anys. Encara que hagués nascut a Vic.
Nèixer i viure a Figueres deu ser una curiositat, fins i tot pels propis de Figueres i sembla que més encara si et poden confondre i pots passar com a tal.