Sylvio Mendes Campos Junior, conegut futbolísticament com a Sylvinho, és un polifacètic jugador i un excel·lent professional. No és especialment brillant o espectacular, però demostra una gran seguretat defensiva que li permet tenir moltes responsabilitats en un partit. Va arribar al FC Barcelona procedent del Celta de Vigo. És natural de Sâo Paulo, al Brasil, i té 36 anys. Sylvinho va aprendre el català i el parla força bé amb el seu accent brasiler que li aporta el caire exòtic, exemple de veritable integració al país. Va ser tot un plaer que pogues jugar la final de la Champions a Roma, s'ho mereixia!!!
Durant molts dels apunts anteriors d'aquesta secció he inclòs grandíssimes figures del futbol mundial, però he volgut incloure igualment una persona com Sylvinho que amb el seu compromís amb la llengua i la cultura catalana mereix el reconeixement de cadascun dels catalans i de les catalanes. M'ho he passat molt bé escrivint sobre quatre jugadors emblemàtics catalans com Txapi Ferrer, Pep Guardiola, Oleguer Presas, Sergi Barjuan; i d'estrangers de moltes nacionalitats: 4 brasilers: Ronaldinho, Sylvinho, Romario, Rivaldo; 4 holandesos: Johan Cruyff, Ruud Hesp, Ronald Koeman, Patrick Kluivert; 2 bascos, Beguiristain, Alexanko; 2 espanyols, Julio Alberto, Luis Enrique; 1 austríac, Hansi Krankl; 1 anglès, Gary Lineker; 1 escocès, Steve Archivald; 1 búlgar, Hristo Stoitxkov.
Aquests han estat els vint jugadors sobre els quals guardo millor record, als quals caldria afegir Samuel Eto'o, que no l'he inclòs perquè ja havia escrit molts apunts sobre ell anteriorment. Tot i que n'hi ha molts més òbviament. No podria oblidar Giuliano Belletti, que també passarà a la història en blau i grana pel gol al Parc dels prínceps de París durant la final de 2006. Si vaig enrera en el temps, em topo amb Juan Carlos Milonguita Heredia, un extrem que em va sorprendre en la meua primera estada al Camp Nou durant el Gamper de 1977 contra el Schalke 04 alemany. Els ilicitans Marcial i Asensi eren els meus favorits del moment, com també m'agradaven els dos extrems de principis de 1980: Carrasco i Marcos Alonso. La temporada de Ramon M. Calderé de 1984-85 va ser espectacular. Del Dream team voldria tenir igualment un record per Goikoetxea, un jugador navarrès la forma de jugar del qual era del meu gust, i també per Eusebio o Bakero, aquell basc que sempre jugava cap a enrera!!! Ja de la darrera dècada trobaríem Gica Hagi o el propi Deco, el de les primeres temporades. També tenim aquells mites que van eixir forçats del cor blaugrana pel seu pas a casa estranya, el nom dels quals és ben present tot i que, òbviament, no els conservem l'estima.
I finalment, els mites actuals. Aquells que ens estan omplint de glòria partit a partit, alguns dels quals passaran a formar part de la llista de millors jugadors mundials de tots els temps: Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué, Ibra, Valdés... Un equip construït des de casa i amb jugadors de casa, la qual cosa no pot dir cap altre club del món. I és que som més que un club...
Uns versos per a Sylvinho i per a tots els jugadors del Barça que han après el català:
És la nostra parla, la que ens encomana
il·lusions i ens dóna l'ànima
de ser nosaltres, de ser d'ací,
d'una terra d'estima i lluita.
És eixe escut que ens acompanya
arreu, triomfadors de moments
de glòria que esdevenen mites
i voleien senyeres a tots els vents.
És la nostra gent que no s'atura
davant de res i que esdevé
el dotzè company de viatge
envers els millors èxits de la història.
Lletres ebrenques
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |