AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Darrera la comunicació interpersonal escrita (o transcrita) -cartejada, xatejada, emailejada, smsejada...- hi ha tot un món perdut de percepcions invisibles, dífcils d'esbrinar; un món de signes gràfics que a cops no són prou per desxifrar-ne el codi -propi, personal, i intransferible- d'interpretació.
Una clau interpretativa, de vegades insuficient, que exigiria anar més enllà de la transcripció gràfica per poder percebre -com per osmosi interpersonal- la clau kinésica i/o paraligüística adient i a mida de cada situació conversacional. Una clau que ens en donés el sentit (sens-sensum) amb el que sentir (escoltar-llegir) i amb el que sentir (sentir i percebre). Una clau per força interactiva i de doble direcció.
Difícil faena aquesta: ja és prou complicat de vegades trobar el descodificador oportú en una situació comunicativa ideal on tots els elements (emissor, receptor, missatge, codi, canal, situació i context) funcionen de manera tanmateix ideal; però si a més hi afegim elements distorsionadors, o alguns dels canal ens limita segons quines parts de la comunicació, les situacions es poden tornar d'allò més absurdes.
La comunicació cara a cara tampoc no se'n lliura, però és en la comunicació escrita virtual i a distància, on la cosa, sovint, es complica veritablement...
La falta d'una coma on toca, pot donar un gir de 180º a la intenció
originaria d'una frase; la impossibilitat de veure un gest o
l'expressió facial del que tenim a l'altre cantó d'un xat, ens pot
confondre el seu estat d'ànim i provocar malentesos difícils d'aturar
un cop que han desencadenat una reacció als "mismísimos" budells; la falta
del to de veu i l'entonació en llegir una mateixa paraula, ens pot
portar per camins insospitats... i si hi afegim un ritme d'intercanvi de frases deficient i lent, o massa ràpid, a mercé dels capritxos de les velocitats cibernàutiques, on les frases es superposen sense ordre ni concert; la cosa pot ser molt i molt desesperant, o molt i molt còmica...
Situacions veritablement subrealistes, o hiper-realistes. Com si estiguéssim en dos mons diferents, on les interaccions
dialògiques (els diàlegs) no es corresponen... Allò que en diem "diàleg de
besucs".
Besucs que han alimentat, però, tot una altra vessant
positiva, o si més no, creativa, de la qüestió: La màgia de l'absurd, de
l'humor, l'art dels dobles sentits, de l'ambigüitat, la comicitat de
situacions on la realitat supera la ficció... en definitiva, l'art de
lidiar amb la complexitat del llenguatge i les seves més que increïbles situacions.
Trobar el punt, la
clau, que ens doni el sentit exacte d'allò que el nostre interlocutor vol dir, vol expresar; de vegades és prou difícil, altres
impossible; i d'altres, no trobar aquesta clau, ens pot portar, en qüestió de
segons, de de la comicitat al mal-humor, i viceversa.
La
comunicació cara a cara i la comunicació escrita és barregen en la era
d'internet, i una nova forma de conversa ens desafia. No és ni bona ni
dolenta, simplement hi és. Potser només hem d'aprendre a
alfabetitzar-nos-hi, i potser, fins i tot, amb el temps, fer-ne tot un art...
Cony que sí, que ja et dic jo que de vegades és ben difícil.
No només cal fer un codi gràfic que entenguin els dos interlocutors, de vegades hi ha matisos i estats d'ànims i tons de veu i tonalitats i cadències de les frases, que quatre emoticons malament dissenyats (no trobo mai el gest adient en eixos caretus tan estàndards) no poden expressar; ni per moltes negretes ni cursives (ni cometes) que li posis...
A veure, com expresses tu aquella cara -chula castiza, mig andalusa i en to molt i molt carinyós, familiar i desenfadat- que faig jo, quan vull dir allò de... "Ha-la-que-te-pires"; tot dient "no me tomes el pelo, de verdad es así? que guay! (nótese la cadencia entrecortada marcada por los correspondientes guiones y la sonrisa pícara... funciona també i amb el mateix significat carinyós i familar amb frases tal que: "hala! veste a la mier..." o "cagüentó lo que se menea")
Hi ha coses que són impossibles d'expressar amb signes gràfics, la kinésisa i la paralingüísitica de la conversació són de vegades fonamentals. Però tot i que poguéssim trobar un codi perfecte, a vegades el problema és més de fons, més cultural.
Totes les frases col·loquials i/o vulgars que he posat més amunt, són molt característiques, comunes, i naturals, d'un tipus d'humor -d'una cultura de l'humor- molt concreta, molt del sud; i ben diferent d'altres, per a les quals aquestes frases -ni amb la més somrient tonalitat de veu- són acceptades. I a més si hi afegint diferències generacionals, la cosa pots esdevenir en una autèntica conversa de l'absurd més surrealista i patètic. O com diria algú, noucentisme primmirat i delicatesen barrejat amb el rococó més recargolat i estrafolari, vaja, anchoves amb sucre...
Potser és tan senzill (o tan complicat) com aprendre a acceptar els usos col·loquials i humorístics dels altres, encara que a nosaltres no ens facin gràcia, i mirar d'entendre el seu últim significat, per evitar malentesos. I d'altra banda, tanmateix mirar d'adequar segons quines expressions tot deixant fora aquelles que sàpiguem que tot i que ens facin gràcia a la nostra cultura, als altres, però, els puguin fer sentir malament.
Resumint, que el post aquest venia "a cuentu" perquè xatejant amb un amic, ens vam emprenyar de la manera més tonta per un parell d'expressions que a mi em van semblar d'allò més gràcioses i naturals ("mu, pero que mu familiares") i al meu interlocutor li van caure "como una patá en el culo".
Lo dicho, mirar d'entendre d'una banda, i de l'altra mirar d'anar amb compte amb el que diem i com, que no tothom riu amb les mateixes gràcies...
Déu, si que m'ha quedat llarg el comentari... N'hauré de fer un post... Un que vagi sobre -que d'això en sé un "poquejo"- les diferències entre el sentit de l'humor dels andalusos-castellans (podríem dir "del sud de la península" perquè aquí els valencians són ben semblants) i el sentit de l'humor del "nord de la península" (catalans entre d'altres)
xavierribert |
dimarts, 8 de desembre de 2009 | 18:57h
Molt interessant el post d´avui! És veritat, si la comunicació ja era prou complicada, ara amb mails, xats, missatges... tenim un nou repte. N´haurem doncs d´anar aprenent! Sàpigues que vaig seguint el teu bloc i que sempre és un plaer llegir o escoltar el que hi poses. Una abraçada!
Moltes gràcies. La veritat que sí, que és tot un repte. Sàpigues que jo també segueixo el teu, tot i que vagi parca de comentaris, però miraré d'esmenar-me!
La comunicació en general, i la interpersonal en particular, és un art prou complicat. De vegades ens quedem sense els pinzells adients, els colors es tornen grisos, i una sola pinzellada on no toca es prou per a endinsar-nos per paratges foscos de pintures indesitjades; altres vegades en canvi els matisos cromàtics ens ameren les tecles i tot flueix com la música més oportuna.
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Nms kl fr 1 cdi k ntngin ls 2 ntrlcutrs
Pr a mtsos emotkns :-) ptsr i ngrt, krsv etc....
Sta klr?
ES POT DIR MÉS ALT!!!!!! ( i més clar també)
No només cal fer un codi gràfic que entenguin els dos interlocutors, de vegades hi ha matisos i estats d'ànims i tons de veu i tonalitats i cadències de les frases, que quatre emoticons malament dissenyats (no trobo mai el gest adient en eixos caretus tan estàndards) no poden expressar; ni per moltes negretes ni cursives (ni cometes) que li posis...
A veure, com expresses tu aquella cara -chula castiza, mig andalusa i en to molt i molt carinyós, familiar i desenfadat- que faig jo, quan vull dir allò de... "Ha-la-que-te-pires"; tot dient "no me tomes el pelo, de verdad es así? que guay! (nótese la cadencia entrecortada marcada por los correspondientes guiones y la sonrisa pícara... funciona també i amb el mateix significat carinyós i familar amb frases tal que: "hala! veste a la mier..." o "cagüentó lo que se menea")
Hi ha coses que són impossibles d'expressar amb signes gràfics, la kinésisa i la paralingüísitica de la conversació són de vegades fonamentals. Però tot i que poguéssim trobar un codi perfecte, a vegades el problema és més de fons, més cultural.
Totes les frases col·loquials i/o vulgars que he posat més amunt, són molt característiques, comunes, i naturals, d'un tipus d'humor -d'una cultura de l'humor- molt concreta, molt del sud; i ben diferent d'altres, per a les quals aquestes frases -ni amb la més somrient tonalitat de veu- són acceptades. I a més si hi afegint diferències generacionals, la cosa pots esdevenir en una autèntica conversa de l'absurd més surrealista i patètic. O com diria algú, noucentisme primmirat i delicatesen barrejat amb el rococó més recargolat i estrafolari, vaja, anchoves amb sucre...
Potser és tan senzill (o tan complicat) com aprendre a acceptar els usos col·loquials i humorístics dels altres, encara que a nosaltres no ens facin gràcia, i mirar d'entendre el seu últim significat, per evitar malentesos. I d'altra banda, tanmateix mirar d'adequar segons quines expressions tot deixant fora aquelles que sàpiguem que tot i que ens facin gràcia a la nostra cultura, als altres, però, els puguin fer sentir malament.
Resumint, que el post aquest venia "a cuentu" perquè xatejant amb un amic, ens vam emprenyar de la manera més tonta per un parell d'expressions que a mi em van semblar d'allò més gràcioses i naturals ("mu, pero que mu familiares") i al meu interlocutor li van caure "como una patá en el culo".
Lo dicho, mirar d'entendre d'una banda, i de l'altra mirar d'anar amb compte amb el que diem i com, que no tothom riu amb les mateixes gràcies...
Déu, si que m'ha quedat llarg el comentari... N'hauré de fer un post...
Un que vagi sobre -que d'això en sé un "poquejo"- les diferències entre el sentit de l'humor dels andalusos-castellans (podríem dir "del sud de la península" perquè aquí els valencians són ben semblants) i el sentit de l'humor del "nord de la península" (catalans entre d'altres)
Xé, Salut i...
Molt interessant el post d´avui! És veritat, si la comunicació ja era prou complicada, ara amb mails, xats, missatges... tenim un nou repte. N´haurem doncs d´anar aprenent! Sàpigues que vaig seguint el teu bloc i que sempre és un plaer llegir o escoltar el que hi poses. Una abraçada!
Moltes gràcies. La veritat que sí, que és tot un repte. Sàpigues que jo també segueixo el teu, tot i que vagi parca de comentaris, però miraré d'esmenar-me!
Salut!
Una abraçada
La comunicació en general, i la interpersonal en particular, és un art prou complicat. De vegades ens quedem sense els pinzells adients, els colors es tornen grisos, i una sola pinzellada on no toca es prou per a endinsar-nos per paratges foscos de pintures indesitjades; altres vegades en canvi els matisos cromàtics ens ameren les tecles i tot flueix com la música més oportuna.
Tot un art, i tota un màgia...
Una abraçada.