cbort |
diumenge, 6 de desembre de 2009 | 13:21h
Abans que res vull expressar la meva pena per la mort de Solé Tura i si em llegeixen donar el condol a la família, especialment a la seva dona, Teresa Eulàlia Calzada, a qui vaig conèixer com a alumne als anys setanta.Els blocs en van plens de la polèmica a l'entorn de la tesi doctoral de Jordi Solé "Catalanisme i revolució burgesa". Una polèmica que apareix com a massa esquemàtica: Solé Tura: traïdor a la pàtria, Solé Tura: figura clau del progressisme i el catalanisme són les dues grans classificacions en què se'l situa.
Una tesi doctoral sobre un tema tan important és inevitable que s'analitzi, que s'analitzés, a fons i que s'hi trobessin o trobin elements discutibles. La vaig llegir als setanta i no l'he tornada a mirar, però em va colpir. Jo em considerava marxista i la seva anàlisi era per a mi entenedora. Feta des d'una òptica de classe presentava el catalanisme com un moviment burgés que defensava interessos de classe. Enric Prat de la RIba en fou el màxim representant. No sé si recordo bé però crec que al llibre es distingia entre un catalanisme conservador (Torres i Bages...) i un altre d'arrel progressista (Valentí Almirall). Si la memòria no em falla, doncs, hi havia a la tesi una clara distinció entre dos tipus de catalanisme, l'un, nacionalista, l'altre, catalanista. De la qual cosa es podria deduir que el nacionalisme és una doctrina burgesa. (SEGUEIX)
Entenc que la tesi en ser llegida per persones de procedència obrera i popular amb consciència i sentiment nacional aixequès polèmica atès que semblava que si un era nacionalista no podia ser d'esquerres. Sovint s'ha utilitzat aquest argument per desqualificar a tort i a dret qualsevol reivindicació nacional titllant-la de burgesa. I encara avui hi ha una certa esquerra que situa les qüestions nacionals en un terreny secundari dient allò que primer és el pa. D'aquesta utliització, tanmateix, no en crec responsable Solé Tura, perquè l'argumentari ja venia de lluny: els anarquistes i els anarcosindicalistes de la CNT i la FAI ja deien que el catalanisme era una doctrina burgesa, i van arribar a qualificar el català com a idioma burgès (pensem que la majoria d'amos de fàbriques el parlaven). Fins i tot en Ferrer i Guardia tenia aquest pensament.
En qualsevol cas cal reconèixer a la tesi de Jordi Solé la virtut de dir la veritat sobre un determinat tipus de catalanisme: aquell que es va articular per defensar els interessos de la burgesia catalana davant d'una Espanya endarrerida que considerava el treball a les fàbriques com un "trabajo de mujeres" com va dir en una visita a Catalunya Alfons XII, una Espanya de "hidalgos" ancorada en l'Antic Règim. Desemmascarar, doncs, els interessos essencials d'una classe que va utilitzar el sentiment nacional al seu favor és un valor de la tesi de Solé Tura.
Ara bé, es critica, s'ha criticat, que la tesi doctoral oblidà les arrels populars del sentiment catalanista. Ho han fet amb mestratge Josep Termes (historiador marxista i Josep Guia (també marxista). Potser sí. Però deduir a partir d'aquí que Jordi Solé fou un botifler és maniqueu, simplista i perillós i diu molt poc a favor d'aquells "nacionalistes" que posen etiquetes a tot aquell que no pensi exactament com ells. El patriotisme segrestat pels essencialistes condueix cap al feixisme i l'exclusió. Em ve al cap, ara, el darrer discurs de Carod: una reflexió intel·ligent sobre què ha de ser avui l'independentisme no nacionalista. Els essencialistes l'haurien de llegir amb deteniment.
Personalment, ho dic perquè els reduccionistes no em confonguin, he criticat el federalisme del PSC i altres forces polítiques, i aposto clarament pel sobiranisme perquè crec que és l'únic camí possible per avançar cap a la justícia, i òbviament crec en les arrels populars del sentiment nacional i defenso que sempre hi ha hagut entre obrers, menestrals, gent popular un sentiment de pertinença nacional que no ha coincidit amb la defensa dels interessos de la burgesia, però permeteu-me afirmar que ara com abans hi ha forces conservadores que s'apropien d'aquest sentiment, el segresten i li confereixen essencialitat. Des d'aquest punt de vista Jordi Solé Tura va posar el dit a la nafra.
En qualsevol cas cal reconèixer a la tesi de Jordi Solé la virtut de dir la veritat sobre un determinat tipus de catalanisme: aquell que es va articular per defensar els interessos de la burgesia catalana davant d'una Espanya endarrerida que considerava el treball a les fàbriques com un "trabajo de mujeres" com va dir en una visita a Catalunya Alfons XII, una Espanya de "hidalgos" ancorada en l'Antic Règim. Desemmascarar, doncs, els interessos essencials d'una classe que va utilitzar el sentiment nacional al seu favor és un valor de la tesi de Solé Tura.
Ara bé, es critica, s'ha criticat, que la tesi doctoral oblidà les arrels populars del sentiment catalanista. Ho han fet amb mestratge Josep Termes (historiador marxista i Josep Guia (també marxista). Potser sí. Però deduir a partir d'aquí que Jordi Solé fou un botifler és maniqueu, simplista i perillós i diu molt poc a favor d'aquells "nacionalistes" que posen etiquetes a tot aquell que no pensi exactament com ells. El patriotisme segrestat pels essencialistes condueix cap al feixisme i l'exclusió. Em ve al cap, ara, el darrer discurs de Carod: una reflexió intel·ligent sobre què ha de ser avui l'independentisme no nacionalista. Els essencialistes l'haurien de llegir amb deteniment.
Personalment, ho dic perquè els reduccionistes no em confonguin, he criticat el federalisme del PSC i altres forces polítiques, i aposto clarament pel sobiranisme perquè crec que és l'únic camí possible per avançar cap a la justícia, i òbviament crec en les arrels populars del sentiment nacional i defenso que sempre hi ha hagut entre obrers, menestrals, gent popular un sentiment de pertinença nacional que no ha coincidit amb la defensa dels interessos de la burgesia, però permeteu-me afirmar que ara com abans hi ha forces conservadores que s'apropien d'aquest sentiment, el segresten i li confereixen essencialitat. Des d'aquest punt de vista Jordi Solé Tura va posar el dit a la nafra.
I cal una reflexió a part la seva feina com a Ministre de Cultura a on va invadir les competencies de la Generalitat i a on no va tenir gents en compta la multiculturalitat de l'estat.
Jo el que mes destaco d'en Solé Tura és la seva feina impagable durant el franquisme.