Aquests dies, per desgràcia, he trobat una altre història de les que crec que val la pena reflectir al bloc, en aquest post. Es tracta de l´història d´una altre dona lluitadora que aquests dies ha tingut ressò. És la història de la que alguns ja anomenen la "Ghandi" Saharauí, Aminatou Haidar.
He de reconèixer que no en sabia res d´aquesta història, l´he indagat
un cop ja havia sortit als mitjans de comunicació, ja que no entenia
amb claredat què havia passat ni qui era aquella dona que de cop
pretenia tornar a casa seva i no podia.
Quan era una adolescent varem acollir a casa, durant més d´un mes, a una nena saharauí, i vaig conèixer la història d´un poble, la història d´unes persones a qui no deixen anar a viure a casa seva. Aquesta nena ara ja deu ser tota una dona, està casada malgrat ser joveneta i l´última notícia que en vaig tenir fa temps és que estudiava a Argèlia. Sembla que serà una dona de profit, que diuen els avis, però jo sempre recordaré com va arribar, bruta, prima i cansada després d´un llarg viatge, amb roba vella, amb ulls espantats i sense entendre un borrall del que li dèiem. Però després de saber què era un carrer amb cotxes, una piscina plena d´aigua, una habitació, un vàter i com utilitzar-lo, uns coberts de taula i que no calia retornar l´aigua sobrant del got a la gerra, va marxar de catalunya cantant amb català " Baixant de la font del gat", i havia aprés un munt de frases amb català que segur no ha oblidat, i jo amb prou feines recordo un parell de paraules amazics i una petita frase d´una cançó bereber que la Mariam em va ensenyar.
Però si que recordo la història del seu poble i de la seva gent, que lluiten ja fa dècades i dècades per tornar a la terra que realment els pertany i no els deixen.
Ni tan sols els deixen tenir constància del nombre exacte de persones que són ni, com a conseqüència, els deixen triar el seu futur.
Els Marroquins no els volen i els fan la vida impossible i els espanyols els van deixar penjats i abandonats a la seva sort ja fa moltíssims anys. I així continuen.
Aminatou va decidir lluitar amb força per la seva gent i els seus drets, va decidir que el món havia de saber tot el que els passa i cridar-ho ben alt perquè tothom ho sàpiga, aixó vol dir moure´s, viatjar, buscar solucions i suport fins que no l´han deixat tornar a casa seva. A algú li ha picat massa tot el rebombori que ella anava fent, però ella ha decidit seguir lluitant fins al final, fins al final de la seva vida si cal, tot i tenir fills i família que l´esperen, per no deixar-se doblegar i no perdre la dignitat pròpia ni la de tot un poble. I si no s´espavila a qui li toqui, Aminatou morirà.
M´agradaria aprofitar també per recordar la història de Daw Aung San Suu Kyi, la líder de l´oposició a Birmània, que continua reclosa i amb mala salut també per lluitar per al seu poble.
Quan era una adolescent varem acollir a casa, durant més d´un mes, a una nena saharauí, i vaig conèixer la història d´un poble, la història d´unes persones a qui no deixen anar a viure a casa seva. Aquesta nena ara ja deu ser tota una dona, està casada malgrat ser joveneta i l´última notícia que en vaig tenir fa temps és que estudiava a Argèlia. Sembla que serà una dona de profit, que diuen els avis, però jo sempre recordaré com va arribar, bruta, prima i cansada després d´un llarg viatge, amb roba vella, amb ulls espantats i sense entendre un borrall del que li dèiem. Però després de saber què era un carrer amb cotxes, una piscina plena d´aigua, una habitació, un vàter i com utilitzar-lo, uns coberts de taula i que no calia retornar l´aigua sobrant del got a la gerra, va marxar de catalunya cantant amb català " Baixant de la font del gat", i havia aprés un munt de frases amb català que segur no ha oblidat, i jo amb prou feines recordo un parell de paraules amazics i una petita frase d´una cançó bereber que la Mariam em va ensenyar.
Però si que recordo la història del seu poble i de la seva gent, que lluiten ja fa dècades i dècades per tornar a la terra que realment els pertany i no els deixen.
Ni tan sols els deixen tenir constància del nombre exacte de persones que són ni, com a conseqüència, els deixen triar el seu futur.
Els Marroquins no els volen i els fan la vida impossible i els espanyols els van deixar penjats i abandonats a la seva sort ja fa moltíssims anys. I així continuen.
Aminatou va decidir lluitar amb força per la seva gent i els seus drets, va decidir que el món havia de saber tot el que els passa i cridar-ho ben alt perquè tothom ho sàpiga, aixó vol dir moure´s, viatjar, buscar solucions i suport fins que no l´han deixat tornar a casa seva. A algú li ha picat massa tot el rebombori que ella anava fent, però ella ha decidit seguir lluitant fins al final, fins al final de la seva vida si cal, tot i tenir fills i família que l´esperen, per no deixar-se doblegar i no perdre la dignitat pròpia ni la de tot un poble. I si no s´espavila a qui li toqui, Aminatou morirà.
M´agradaria aprofitar també per recordar la història de Daw Aung San Suu Kyi, la líder de l´oposició a Birmània, que continua reclosa i amb mala salut també per lluitar per al seu poble.
