Sentim a la ràdio que avui s'estrena l’enllumenat de Nadal i, havent sopat, la nena es posa l’abric sobre el pijama i baixem un moment al carrer. La Diagonal fa efecte: damunt dels nostres caps, un deixant de llums multicolors s’estén fins on arriba la vista.
--Té molta feina, el senyor que els encén, oi?
El mes que ve la criatura fa deu anys i aquestes sortides ingènues ja són molt rares. Em ve al cap una imatge de quan jo era molt petit: tornant de l’escola amb la mare, carrer Muntaner amunt, un funcionari encén un per un els fanals acostant-hi l’extrem d’un pal llarg.
Feia molt que no era conscient d’aquest vell record; ha sortit d’un racó amagat. L’hi torno a desar, ara enganxat al comentari infantil de la meva filla, potser l’últim que em regala.
És esperançador que hi hagi canalla innocent encara. Potser el fil d'enllaç entre els dos moments tan allunyats en el temps (potser no tant cronologicament però si en el canvi que hem sofert tecnologicament) és la feina que sí tenia el pobre fanaler. Tots dos, doncs, sou observadors de mena...els testos s'assemblen a les olles!