Aquesta idea no em vé al cap de bell antuví. Ha estat la constatació empírica, després d'analitzar fets i situacions que m'han passat des de que tinc ús de raó.

Ja a la meva infantesa, un dels mestres que tenia li va dir en els meus pares que em portessin a cal psicòleg i que em fessin un Test d'inteligéncia, ja que ell creia que el meu nivell estava més a prop de FG - Forrest Gump- que de la mitjana normal. ¿En qué es basava?, potser amb el meu historial acadèmic d'aleshores?. Impossible, ho aprovava tot. Ell ho basava amb els seu gran olfacte pedagògic, entrenat durant anys per detectar alumnes que de grans corrien el risc de patir exclusió social, amb llenguatge dels setanta "d'on no n'hi ha no raja". Els meus pares li varen fer cas i em van portar a fer un Test. Amb els resultats a la mà varen tornar a reunir-se amb el mestre, i aquest es va quedar perplex ja que el C.I. estava bastant per sobre de la mitjana famosa - per pudor i falta total de credibilitat m'abstindré de dir quin va ser-, fins i tot el volia fer repetir.

En els vuitanta i ja en-noviat, amb va passar un altre cás similar. Un dels meus cosins - nº1 de la seva promoció de Telecos-, ens va convidar a mi i a l'Alícia a jugar unes partides en el joc de moda d'aquells anys, El Trivial. Vaig guanyar les dues partides. Ell va comentar que no s'en sabia avenir, que jo sabés tant i no resultés el "tontet" que ell es pensava que era. ¿En qué es basava?, no ho ser. No anàvem a l'escola junts - ell estudiava a Tarréga i jo a Barcelona-, teníem diferents colles, i els ambients que ens movíem eren del tot diferents. A la meva pregunta del perqué s'ho pensava, ell em va dir: "Realment no ho ser. Potser el teu posat, el que dius, com et comportes,...".

Així, qui dia passa any empeny, m'he trobat amb situacions semblants tota la meva vida: a la mili, a les feines, a les relacions personals,etc... Fins arribar a aquest Divendres passat.

A principi de mes l'Empresa ens ha enviat el resum de vendes de cada una de les seves delegacions, on tots podíem veure els resultats de la resta. Pel que fa a la meva no em puc queixar, em quedat els primers. Ep!, que no vol dir que hàgim arribat als objectius marcats, ni de bon trós!. Doncs bé, el passat Divendres vaig rebre les trucades - quasi simultànies- dels meus homònims de Madrid i Vitòria, i els dos com si s'haguessin posat d'acord em van preguntar: "¿Como puede ser que tú seas el que más ha vendido?", jo els hi vaig preguntar a que venia aquest comentari, i ambdós varen dir el mateix: No doncs el perfil, ¿Perqué?, doncs pel que dic, per les meves propostes, per la meva manera de dirigir ¿?, etc...

Vaja que tinc cara de poca credibilitat. A lo millor es deu, potser, o potser no, perqué no acostumo a donar consells, a no fiscalitzar la feina que no em pertoca fiscalitzar, a no pontificà tot el sant dia, a no mirra-me el melic, en definitiva a viure hi deixar viure, que ningú es perfecte i que tots tendim a que els demés facin el que hom diu peró no el que fem.

Resumint, hi ha que tenen la sort de  néixer amb la cara del Millet, o la d'en Camps, i tots hi confien cegament sense saber ben bé perqué. I altres tenim la mala sort de tenir una cara del tot increïble. El que no ser, es quina de les dues coses es més increïble. Qué hi farém!.