mariusgarciaandrade |
dissabte, 5 de desembre de 2009 | 15:14h
M'ha semblat que el millor homenatge que puc fer a Jordi Solé Tura és aquest article que fa un temps va publicar l'amic i company Jaume Bosch, president del grup parlamentari d'ICV-EUIA:
Jordi Solé Tura és una persona clau per entendre l'esquerra catalana actual. Afable i bondadós, representa un model molt allunyat dels narcisismes que sovint afecten alguns líders polítics. Per a tota una generació de llicenciats en Dret, Jordi Solé Tura és, sobretot, el nostre professor a la facultat de Pedralbes. La seva capacitat pedagògica és realment enorme; les seves classes, enormement atractives i interessants. Mentre a la dècada dels anys 70, alguns vigilants de l'ortodòxia nacionalista malparlaven obertament de la seva obra Catalanisme i revolució burgesa, molts estudiants sentíem per primera vegada parlar de catalanisme a la universitat gràcies a ell. I, sobretot, de llibertats democràtiques, a les seves classes de Dret polític, i de marxisme, als seus seminaris semiclandestins. Anys més tard, alguns vam tenir el privilegi de seguir el curs de doctorat que va impartir sobre El procés constituent, del qual havia estat protagonista destacadíssim.
Jordi Solé Tura és una persona clau per entendre l'esquerra catalana actual. Afable i bondadós, representa un model molt allunyat dels narcisismes que sovint afecten alguns líders polítics. Per a tota una generació de llicenciats en Dret, Jordi Solé Tura és, sobretot, el nostre professor a la facultat de Pedralbes. La seva capacitat pedagògica és realment enorme; les seves classes, enormement atractives i interessants. Mentre a la dècada dels anys 70, alguns vigilants de l'ortodòxia nacionalista malparlaven obertament de la seva obra Catalanisme i revolució burgesa, molts estudiants sentíem per primera vegada parlar de catalanisme a la universitat gràcies a ell. I, sobretot, de llibertats democràtiques, a les seves classes de Dret polític, i de marxisme, als seus seminaris semiclandestins. Anys més tard, alguns vam tenir el privilegi de seguir el curs de doctorat que va impartir sobre El procés constituent, del qual havia estat protagonista destacadíssim.
Per a molts militants d'esquerres,
Jordi Solé Tura va ser un punt clar de referència, primer a les files
de Bandera Roja i després al PSUC. Ell va ser el principal introductor
i defensor de l'eurocomunisme, a partir de l'experiència del mític
Partit Comunista Italià d'Enrico Berlinguer. A finals de la dècada dels
anys 70 i principis de la dels 80 no era gens clar que els diferents
partits comunistes acceptessin el que alguns anomenaven democràcia
burgesa. L'elaboració teòrica del Partit Comunista Italià, la reflexió
sobre l'experiència del Govern d'Unitat Popular del socialista Salvador
Allende a Xile i la mateixa valoració catalana de la lluita per les
llibertats democràtiques a l'Estat espanyol són a la base de l'aposta
del PSUC pel socialisme en democràcia. Les idees de l'italià Enrico
Berlinguer sobre la necessitat d'àmplies majories que incloïen la
possibilitat d'acords del PCI amb l'altre gran partit italià, la
Democràcia Cristiana, i la crítica de fons al model dictatorial
aleshores representat per la Unió Soviètica i el seu paper imperialista
en determinats països com per exemple l'Afganistan eren elements
principals d'una teoria política que recordava amb simpatia la
Primavera de Praga del 1968, encapçalada per Dubcek, aixafada pels
tancs soviètics. Solé Tura ha lluitat sempre contra els sectarismes i
les visions antiquades i conservadores, fins i tot dins del PSUC. Sense
les seves reflexions no és possible entendre l'evolució del PSUC a
Iniciativa.
Però el que més valorem alguns és la seva capacitat
per apostar per un projecte col.lectiu. El 1983, amb el PSUC
semidestrossat per la ruptura, i després de la debacle electoral
terrible patida el 1982, la preocupació era enorme en moltes
organitzacions locals que continuaven governant nombrosos municipis com
a fruit de les eleccions locals de l'any 1979. La cita del 1983 es
presentava com un carreró sense sortida, sobretot si a la ciutat de
Barcelona no es podia presentar una candidatura potent. En un
restaurant de Sant Feliu de Llobregat, Jordi Solé Tura va patir la
tancada dels que li plantejàvem la necessitat que encapçalés la llista
electoral de la ciutat de Barcelona. No era el seu tema i era conscient
que obtindria pitjors resultats que els aconseguits pel PSUC el 1979,
però va acabar acceptant per ajudar les candidatures d'altres
municipis. D'aquí va néixer la candidatura dels tres Jordis (Solé Tura,
Borja i Cunill), que van obtenir acta de regidor. Aquelles eleccions
locals van suposar pèrdues doloroses per al PSUC, però també èxits
realment inesperats i el manteniment de bona part del seu poder
municipal: van assentar les bases del predomini del PSUC davant la seva
escissió ortodoxa, predomini que ha continuat fins a l'època d'ICV.
Ja
no vam aconseguir convèncer Solé Tura tres anys més tard quan un grup
de càrrecs locals i sindicals eurocomunistes li vam proposar, al seu
despatx de la facultat, que es presentés com a candidat a secretari
general del PSUC. Ens va dir que no podia encapçalar un partit si no
sabia cap on dirigir-lo. I malgrat el nostre ingenu oferiment de buscar
nous camins junts, no vam poder canviar la seva decisió.
Quan,
transcorregut un temps, la seva reflexió el va portar a ingressar al
PSC, no vam compartir la seva decisió, però vam reconèixer que la va
adoptar de forma irreprotxable i totalment respectuosa amb el PSUC.
Potser les coses haurien estat diferents si s'hagués arribat a
concretar la seva candidatura unitària a la presidència de la
Generalitat, que bategava darrere la Conferència d'Homes i Dones
d'Esquerra. Segurament, bona part dels eurocomunistes ens hauríem sumat
a la iniciativa. Malgrat que els camins polítics se separaven
parcialment, ha continuat sempre sent amic dels seus amics. Vam
celebrar poder-lo votar a les eleccions generals de l'any 2000 com a
candidat al Senat per l'Entesa Catalana de Progrés, integrada per PSC,
ERC i ICV. I recordo l'alegria compartida el dia de la firma del Pacte
del Tinell que, a finals del 2003, permetia finalment a l'esquerra
assumir el Govern de Catalunya. I el seu consell que m'incorporés a la
ponència redactora del nou Estatut.
Aquests dies es parla de la
memòria de Solé Tura. La seva memòria som tots els que l'apreciem, hem
treballat amb ell i compartim la seva il.lusió de construir una
societat més justa.
