LV: Hola Maribel, gràcies per rebre'ns al... a aquí. On som, Maribel?
MP: Hola què tal. Buenu, això és la cuina de la meva cassa. És el meu yoc favurit.
LV: Ah. No sembla una cuina, però.
MP: Clar. D'això es tracta. És un yoc multifuncional. Aquí s'hi pot menxar, yegir, trebayar, incluso dormir o lu què et dongui la gana. És una ideia que vay tenir quan me la vay comprar. Per mi és important poder crear en qualquier yoc de la casa. Si yo em sento bé, la meva feina també surt bé.
LV: Bé, cadascú és lliure de fer el què vulgui, no?
MP: Axactament. Sempre ho dic.
LV: Allò és una Nespresso, oi?
MP: Ai, sí. What else? (Riu) Vols un cafè?
LV: Molt amable.
MP: Gràcies. Però en vols un o no?
LV: Ah, sí. Un tallat, gràcies.
MP: No. No tinc llet. Vols un cafè sol?
LV: Doncs sol. Parla'ns de la teva darrera pel·licula, Maribel. Diuen que és la teva pel·licula més intimista, la que més t'agrada.
MP: Diuen això? (Riu) Y se puede decir quien?
LV: Dona...
MP: Ah, clar. Se dice el pecado pero no el pecador.
LV: Ho diuen els teus espectadors, els crítics...
MP: Ah...
LV: Diuen que es nota que és la que més t'agrada per
MP: Sí, buenu, és veritat. Ha sigut un procés llarg, com un parto però a lo bèstia, no? Però ha sortit de les meves entranyes i la he patit. I la he parit. (Riu) Què bò! La he patit i la he parit. Y sin haberlo deseado me ha salido un pareado. (Torna a riure)
LV: Com ha estat aquest procés?
MP: Què?
LV: D'on surt tota aquesta angoixa i aquesta rebelió del personatge de la Melanie?
MP: El què?
LV: A la teva pel·licula s'hi endevinen tints feministes a través d'un personatge que decideix no fer el que s'espera d'ella i això per una banda la allibera però la condemna a la marginalitat social. Una marginalitat que farà que el personatge busqui respostes en un shamàn urbà que posa música a una discoteca de moda.
MP: ... Sí, bueno. És això, més o menus, eh? (Busca i remena en el seu bolso)
LV: Podem afirmar doncs que es tracta un cop més d'una pel·licula autobiogràfica, Maribel?
MP: Podem? Qui vols dir amb "podem"?
LV: Tots plegats. És un recurs periodístic.
MP: Doncs... No. No. En absolut. De fet el personatge de la Melania està
LV: Vols dir Melanie, no?
MP: No. Vull dir Melania. El meu personatge es diu Melania amb a d'Espanya.
LV: Espanya va amb E.
MP: La a d'Espaaaaaaaaaaaaanya, saps? La de després de la p. P de Penelope, entens, guapa?
LV: Jo sí perquè he estudiat. I tu?
MP: Jo si arribo a estudiar ja seria presidenta de la Academia de Hollywood, nena. Em faràs alguna pregunta relacionada amb la pel·licula, no? Com si no tingués rès més a fer. Donde ostias hauré ficat...?
LV: Perquè vas triar a la Christine Donister per a aquest paper? No és massa jove per al personatge?
MP: Perquè em va donar la gana. Perquè soc la escriptora, la productora i la directora. Què et sembla?
LV: Doncs que la vas cagar perquè no té experiència ni talent i ho fa amb el cul.
MP: Com?!
LV: Ho diu un crític de cinema reconegudíssim del país.
MP: Ah, sí? Doncs jo llegeixo sempre El País i no ho he vist enlloc. (Del bolso en treu un pot de pastilles que obre seguidament)
LV: Del país, no del diàri. De Catalunya.
MP: Ui! Ahora te he pillao. Quin país, nena? Quin país? Catalunya no és un país. Ni una nació. Miralo en el DNI, reina. Ara ho entenc.
LV: És una manera de parlar. I a més, volia dir d'Espanya. En fi. Així no estàs d'acord en que la vas cagar? Creus que és creïble la interpretació que fa del tormentat però lluitador personatge de la Melanie?
MP: Doncs sí. Estic molt contenta. Quan la vay veure en la seva interpretació a "Escuela de putas" vay adonar-me del potencial que tenia i del què li podia treure sota la meva direcció. Acto seguido li vay enviar el guió, que ya tenia acabat. I l'endemà em va trucar entusiasmada dient que havia estat plorant tota la setmana amb llagrimes als ulls.
LV: Clar. Contenta, doncs?
MP: No. Ho va passar malament perquè lels critics americans li havien dit que era una nina sense talent. I que la seva darrera pel·licula seria la darrera, la qual cosa enfonsaria hasta al més optimista, no? I és clar, quan va rebre la meva trucada va sentir com si les portes del cel s'obrissin i sonéssin les flautes de San Pedro.
LV: Quines flautes?
MP: I va dir que jo la havia salvat i que em devia la vida al donar-li aquella maravillosa oportunitat amb el paper de Melania.
LV: Quines flautes, Maribel?
MP: Em va dir, "Oh, gracias Maribel, no te vas a arrepentir de esto. Me siento tan identificada con Melania..." Buenu, ho va dir en anglès, eh? I jo li vaig dir "No hace falta que me lo agradezcas, Chris." Jo li dic Chris, saps? "Confio plenamente en ti y en tu talento. Ademàs escribi este papel para ti." Però en anglès, eh?
LV: Però no has dit que
MP: I el rodatge va ser perfecte. Tots els actors molt professionals. Ara hem sortit de festa cada dia amb tots ells. Som com una familia. Inseparables. De fet aquests dies se m'ha acudit una ideya per a la meva nova pel·licula.
LV: Ah, sí? I de què anirà?
MP: Uy! Nena. Això serà un secret fins al dia de l'estrena. (Riu)
LV: D'acord. Això serà si hi ha estrena, no? Estàs segura que l'estrenaràs?
MP: Como?
LV: Estem en crisis.
MP: Ah, però això no afecta al cine. La gent veu les meves obres faci fred o calor.
LV: Jo crec que a la gent les teves pelis no els fan ni fred ni calor, però vaja, de totes maneres si les veuen és perquè se les baixen d'internet amb l'emule.
MP: El què tu diguis, guapa. T'has acabat ya el café? Es que tinc una mica de pressa.
LV: De fet ni me l'he begut. No m'has donat sucre ni cullereta.
MP: Oh, què passada de moda. Ara el cafè es beu sol. El sucre li mata el gust. No ho sabies?
LV: Sí, però passo. Me'l prenc amb sucre, com sempre. En fi. Ha estat un plaer palar amb tu i desde La Veu Digital t'agraïm la estona que ens has dedicat.
MP: De nada. El plaer ha sigut meu.
...
MP: Ja està?
LV: Encara estic gravant.
MP: Ai! I què estàs gravant?
LV: Wild tracks. Shhhh...
MP: El què?
LV: Sò ambient. Per la postpo. Callaràs una mica? Si et plau?