A la fotografia: diversos tamborinos, la senyoreta Pepis d'infermera i una mesura de quartà.Que la cobla d'onze músics, tal i com la coneixem avui, la va crear en Pep Ventura a meitats del XIX i que l'antecedent d'aquesta formació va ser la cobla de tres quartants que està constituïda per…,
…, flabiol i tamborino, sac de gemecs i tarota, és cosa sabuda i força exposada en els diversos treballs publicats sobre el naixement i l'evolució de la cobla.
Les explicacions que se solen donar al curiós nom que pren aquest trio —cobla de tres quartans— són, bàsicament dues:
1. Se'n diu Tres Quartants per que són tres músics que toquen quatre instruments —ja que el flabiolaire toca, a més del flabiol, el tamborino—.
2. Al duet, format per flabiolaire i sacaire, se l'anomena mitja cobla —encara que a Mallorca, on aquesta formació sempre ha estat vigent, en diuen “xeremiers”— i, al quartet que en resulta a l'afegir-hi dues tarotes, cobla entera. Per això a la formació intermèdia —trio— se l'anomena Tres Quartans.
L'amic Jaume Ayats, però, que és un qualificat savi en aquestes matèries defensa que, ja que tres quartans era un mesura de capacitat aplicada al gra, equivalent aproximadament al gra que hi cabria en un tambor de mides considerablement més grans que el tamborino —quasi com els que usen les colles dels balls de diables—, es pot creure que el nom de la formació podria provenir de la mida de l'instrument de percussió que feia la funció rítmica en aquelles velles cobles.
La vella expressió “tenir el cap com uns tres quartans” equival a la que solem usar actualment quan estem fins al capdamunt d'alguna cosa: tenir el cap com un bombo.
De fet, quarteres, quartants i picotins són mesures de capacitat legalment establertes a Catalunya a finals del segle XVI per al comerç del gra, com ho foren el porró i el petricó per al comerç del vi. La irrupció, dos-cents anys més tard, del sistema decimal mai va acabar d'esborrar del magí popular la metrologia nacional.
Sembla, doncs, que en les antigues cobles, la percussió hauria estat encomanada a un tambor de la mida d'un bidonet de vint litres.
En Josep Verdaguer “Roviretes” va ser un flabiolaire de Folgueroles de gran anomenada que va morir l'onze de Setembre del 1995 al qual vaig tenir la sort de poder acompanyar amb la tuba en algunes actuacions i, fins i tot, enregistrar-hi, amb el, també flabiolaire Carles Mas, el disc Ball de flabiol. Entre els mil-i-un petricons de saviesa popular que ens va llegar hi destaca l'ús del “bombo”, una tipologia de tambor de flabiolaire que requereix un tècnica especial i que havia estat molt estès a les Guilleries, Montseny i Montnegre i que, no fa molt he tingut la satisfacció de comprovar que és vigent entre els flabiolaires joves de Mataró. El “bombo” és un tambor de flabiolaire més petit que el suposat “tres quartans” però, en tot cas, és més gran que el timbal mallorquí, que és el més usat entre els flabiolaires —no de sardanes— catalans. Tot i que una mica més reduït que el “bombo”, el timbal mallorquí tocat amb destresa te una força extraordinària. En més d'una actuació del grup Mesclat, he pogut comprobar, com en Pep Toni, competia amb el seu tamborí amb l'esclafant bateria rockera d'en Joan Reig.
Sovint he intentat endevinar quina mena despropòsit històric ha provocat que l'actual cobla de sardanes hagi reduït l'única percussió de la qual disposa a un tamborino que, per la mida, sembla el tamborino de la Senyoreta Pepis.
Que quedi clar, que l'aprecio, l'instrument. De fet, malgrat que mai he tocat el flabiol, el tamborino de sardanes és a la meva col·lecció de “cuina catalana” —pandero quadrat, simbombes, castanyoles, instruments de canya, espasí…— des de fa ben bé vint anys i l'he usat en més d'un enregistrament — fins i tot, tocat amb els dit a manera de mini-bongó— de cançó o música lleugera.
Penso que la mirada dels músics i, sobretot dels compositors de finals del XIX cap les modes musicals centreeuropees va aportar belles novetats harmòniques i tímbriques a la música de cobla. La llàstima és aquesta mena de vici, al qual no m'acabaré d'acostumar mai, de substituir el vell pel nou, enlloc d'afegir el nou al vell. L'aproximació a Europa no necessàriament hauria d'haver implicat l'allunyament d'Àfrica o, si més no, de la rítmica mediterrània.
Al 2004, varem enregistrar Paisatge sonor-Festa de Santa Magdalena, en el qual hi sonen la totalitat dels balls populars d'Esplugues. Tots ells tenen una versió amb petites formacions tradicionals —mitja cobla, Tres Quartants, Ministrers…— i una altra amb cobla convencional. En aquesta segona versió, varem afegir als dotze instruments de la cobla —dic dotze per que hi compto el tamborino— diverses percussions de la musica tradicional catalana com ara els timbal fondos, els redoblants, els panderos quadrats i l'espasí.
La cobla convencional, amb percussió valenta i desacomplexada i amb la mirada posada cap a la Mediterrània s'obriria pas cap a noves galàxies musicals.
Marcel dixit, 5 de novembre del 2009
Si no trenques amb "el vell" que dius, no acabes d'introduir mai "el nou".
A part d'això, molt be l'article.
(Per cert això de que porti número vol dir que n'hi haurà més?)
En segon, la cosa del vell i el nou —sumar o substituir— és d'una certa complexitat i, sí… Tens bona part de raó en el fet que, de vegades, cal trencar per avançar.
Ara em ve el cap la cosa de la famosa transició: ruptura o reforma?.
La meva posició en aquell context era clarament rupturista. Van trionfar, però, les posicions reformistes… i així anem!
Es tracta de coneixer amb la màxima profunditat possible "el vell" per afegir-hi la novetat més rabiosa que et passi pel magí.
Coneixiem, però, prou be el franquisme i els seus representants a la terra com per comprendre que no se'n podia aprofitar gairebé res. També Picasso coneixia la pintura del seu temps abans de llençar-se al cubisme i Schömberg l'harmonia clàssica abans d'embrancar-se en el dodecafonisme —per citar tres àmbits ben diferents de rupturisme—
En el tres casos de citats, el referent era allò que es volia innovar, no la ignorància.
La cultura tradicional —la viva, no la museística— no és ni vella ni nova, és eternament actual i evoluciona més en base a la suma que a la substitució.
Tot i que la suma sempre implica, en certa mesura, alguna pèrdua, ja que allò que afegim sol enlluernar —com va enlluernar el brillo dels instruments de metalls afegits a les velles cobles de fusta a ameitat del XIX— als contemporanis del canvi.
Diguem que, fer jazz o rock amb una cobla, o posar-hi —a la cobla— bases electròniques o fer una cançó pop a ritme de contrapàs és més una evolució pel jazz, el rock o el pop que no pas de la sardana, la cobla o el contrapàs. Ja que en el cas dels primers, s'afageixen elements que "de tan vells són nous" mentre que en els segons, l'essència —que n'és un dels valors més preuats— se'n ressentiria, de la substitució. La tradició te un ritme evolutiu molt més lent i aquí radica la seva generositat. La modernitat neix amb data de caducitat, la tradició no… o no tan.
Sí, confio que n'hi haurà mès de reflexioteràpies sobre la música tradicional —confio que menys entortolligades que aquest comentari—
Una abraçada
vuitton.you can be sure that you have the best style and protection when you
wear louis
vuitton evidence sunglasses. The oversized space of louis
vuitton speedy just adapted to the fast-paced approach to life. The
Honeyroom offers vintage, celebrity, oversized aviator sunglasses, designer
inspired louis
vuitton evidence sunglasses or Cheap Oakley sunglasses,prada
sunglasses,and many other louis
vuitton outlet styles and celebrity accessories at great prices. The
Honeyroom offers vintage, celebrity, oversized aviator sunglasses and many other
sunglass styles and celebrity accessories at great prices. Visit The Honeyroom
and