M’ha agafat per sorpresa, allunyat com estic, des de fa anys, dels cenacles i xarxes polítiques, la mort de Jordi Solé. A banda de l’alzhèimer, el dirigent comunista patia, des dels anys 90, problemes de salut que havien limitat prou la seva activitat pública. Amb un cervell tan privilegiat, tan potent com el seu, que patís alzhèimer semblava un càstig excessiu i penós per als que vàrem veure com lluïa en tota mena de debats i combats polítics (...)
Ara és mort. El fet és que en Jordi sempre va ser un lluitador. Fill del flequer de Mollet del Vallès, va estudiar tardanament –tinc entès que els estudis ordinaris i els universitaris els va enllestir en cosa d’un parell o tres d’anys-. Ferotge i tenaç autodidacta, no va trigar professar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, esdevenint, amb el temps, un dels millors deixebles de Manuel Jiménez de Parga.
El cuc de l’antifranquisme més militant i combatiu, representat pel gran PSUC, el va moure a ingressar en aquell partit únic i pluralíssim. Amb ell, i a la cèl·lula universitària, es va trobar amb Manuel Sacristán, amb Juan Goytisolo, amb Francesc Vicens, amb Josep Fontana...
La resolució de la crisi Semprún-Claudín, el va distanciar, sense trencar-hi, del partit. Exiliat a París, la seva decisió de tornar a Catalunya, en contra del parer de la direcció comunista, li va costar l’expulsió.
De nou a França, i en companyia del seu inseparable Jordi Borja, decideixen, partint d’un petit agrupament d’estudiants universitaris a Barcelona, crear la revista ‘Bandera Roja’ que, anys a venir, esdevindria un partit en el qual en Solé hi movia tots els fils.
Bandera Roja va aconseguir arreplegar, en pocs anys, uns quants centenars de quadres intel·lectuals, dirigents veïnals, militants obrers, bona part dels quals van ingressar o reingressar, segons els casos, al PSUC i també al PCE. Es pot dir que l’ingrés el varen fer tot ocupant nombrosos i decisius càrrecs directius a tots els nivells.
Solé Tura i la seva gent, varen contribuir, de manera important, a la modernització del comunisme català tot dotant-lo d’un discurs intel·ligible, apte per arribar a sectors socials amplis, d’una gran coherència i pragmatisme.
Durant el debat constitucional, el PSUC i el PCE varen designar a Jordi Solé com el seu home en totes les discussions, negociacions, i pactes.
Trencat el PSUC, suïcidament esmicolat, Solé va acceptar ser-ne cap de llista a l’Alcaldia de Barcelona. El varen acompanyar, com a regidors electes, Eulàlia Vintró, Jordi Conill i Jordi Borja, tots ells, tret d’en Conill, procedents de Bandera i d’una gran qualitat humana i professional.
No trigaria pas gaire Solé a deixar el partit i a acostar-se als socialistes. Anys després va esdevenir diputat per Barcelona pel PSC, i ministre de Cultura en un dels governs de Felipe González.
Lúcid, brillant, amb un dels cervells més ben moblats que he tingut ocasió de conèixer i de veure funcionar, Solé era un dels dirigents comunistes més ‘italians’, destacant pel seu gran coneixement del PCI i del seu fundador i primer secretari Antonio Gramsci.
Càlid, humà, esportista, agosarat, espurnejant d’idees i iniciatives diverses, era un gran orador i un bon escriptor de peces polítiques.
Jordi Solé Tura ha estat, a parer meu, un dels principals i més ben dotats quadres dirigents de l’esquerra catalana. Descansi en pau.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
No de bades 'Constitució espanyola' va ser una de les primeres paraules que va oblidar.
I amb el traspas de Solé Tura la Constitució és morta i només triomfa la del propassat régim.
Per què els secrets d'Estat s'els han dut la desmemòria dels reformistes arraconats Suàrez-Tura i els acords de la transició i promeses oblidats al calaig.
Es va fer la transició profranquista marcada pels sables militars i la lluïta anti-terrorista contra ETA. Però la segon tansició va restar pendent al calaig.
És va prometer la rosa, però ara només ens han deixat les espines d'aquelles promeses.