En aquella cosa que en deien adolescència que s'estirà cap a la primera joventut, la figura autoritària que impedia l'accés a locals d'una certa importància lúdica i nocturna era algú fornit, amb cara de pocs amics i que a vegades portava un uniforme: estic parlant del segurata.El segurata era algú mancat d'autoestima. Algú que havia passat la seva existència sense pena ni glòria i que acumulava tot el rancor per tanta invisibilitat, erigint-se ara, com el Sant Pere que permetia l'entrada al Cel basant-se en coses tant trivials com la llargada del cabell, el vestit o el calçat. En això del calçat hi tenien molta mania. "Con bambas no entras". Ho deien sempre en castellà. Amenaçadors. "Con bambas, nanai".
Amb els anys, el segurata, s'ha expandit. Moltes administracions públiques o fins i tot centres cívics, han decidit posar-ne un. Tot i l'uniforme, la porra, els guants i les manilles incrustades a la ronyonada, han abandonat aquella seriositat sinistra per convertir-se en bidells militaritzats. Conserges policies. Porters que se saben de memòria tots els capítols de l'Equipo A.
És per això que avui, quan jo instintivament ja girava cua, he sentit un xiulit a la meva esquena seguit d'un "adondevá?", que m'ha deixat mort. Rere meu, un d'aquests subjectes corria al meu encalç. Érem davant d'una delegació de la Agencia Tributaria. Havia de fer unes gestions. "Esquenoquierentrar?"
I jo he esbossat un "esclaro" -no fos cas- mentre ell tot diligent amb la porra, els guants, les manilles a la ronyonada, m'aguantava la porta perquè entrés. Ha estat un moment de joia, de rescabalament per tants anys de persecució injustificada. No he plorat, però gairebé.
Què voleu, avui anava calçat amb unes vambes i he pogut entrar al local!
