Fa pocs dies explicava en aquest bloc una breu trobada que vaig tenir amb en Joaquim Triadú, propiciada per un conegut de tots dos. Vam parlar del seu pare i del meu avi matern (tots dos es diuen Joan Triadú) i de Ribes de Freser, un poble íntimament lligat a la memòria de les nostres famílies respectives. Doncs bé, pocs dies despres d'aquell esmorzar, vaig rebre al despatx un obsequi d'en Quim Triadú que em va fer molta il·lusió: era el llibre que conté el "dietari d'un mestre adolescent", publicat per son pare sota el títol de "Dies de memòria (1938-1940)", Proa, 2001. Me'l vaig devorar en poques setmanes, perquè no només està escrit en una prosa senzilla i amena, sinó que el relat dels esdeveniments personals se situa en una època que em té realment fascinat: el final de la guerra civil i els primers anys de la dictadura franquista. (N'hi ha més)
Ara que sembla que tenim la plenitut nacional més a tocar que mai, és un exercici molt interessant llegir com van viure persones amarades de catalanitat com en Joan Triadú la invasió de la nostra terra i la destrucció de tots els signes de la nostra identitat, mentre passaven les penúries familiars i personals de la guerra i la primera postguerra. He quedat realment sorprès de les profundes reflexions que es feia un jove de 18 ó 19 anys, amb la vocació de mestre aflorant-li per tots els poros de la pell, àvid de llegir bona literatura i veure bon cinema i madurar com a persona, mentre notava com al voltant seu s'ensorrava tot allò en què creia i els feixistes trepitjaven tot allò que més s'estimava. Hi ha fragments que m'han fet posar la pell de gallina, com aquest, escrit el 17 de gener de 1939: "No costa gaire de presentir que s'acaben els dies d'estar a Granollers, de ser mestre de la Generalitat. I de la Generalitat. A Lleida ja van derogar l'Estatut i ara ja ocupen mig Catalunya. Si almenys Barcelona aguantés, com el 1714! Si no, pobra Catalunya." El 3 d'octubre del mateix any, acabada ja la guerra i instaurat el terror feixista, diu "De moment, opressió, por, estraperlo i contra el català. Uns cartells a Hisenda diuen -Se prohibe hablar otro idioma que no sea el español-. Mentrestant, tinc tot l'enyor del demà per Catalunya i per això planyo Polònia i prego per ella abans d'anar a dormir" (acabava de ser envaïda per les tropes de Hitler). Els capítols del llibre que més m'han agradat, però, són els que expliquen com passa un dies de l'agost de 1939, just acabada la guerra, a Ribes de Freser, prop dels telers de la fàbrica de Can Recolons. "Què feliç que sóc aquí dalt!", diu. I rememorar aquells dies de sardanes, vigilades per la guàrdia civil, tornabodes a les fonts, xàfecs de mitja tarda i flirtejos amb les noies, per algú que ha passat dies de festa major a Ribes i també en èpoques pre-adolescents, és un petit plaer íntim. "He recorregut tot sol els camins de les fonts, de la Margarideta i de Santa Caterina, on berenàvem abans de la guerra. El poble i els seus fumerols, a baix, sembla mort. De tant en tant, el xiulet d'un tren. Tot sembla en pau, però només ho sembla. A les escoles canten els soldats, per força i els crits de rigor. Però Ribes és el meu oasi, al cap de tres anys"... Casualitats de la vida, l'endemà d'acabar el dietari d'aquests anys de la vida adolescent d'en Joan Triadú, enganxo al Canal 33 el capítol del programa "Savis" en què la Sílvia Còppulo conversa amb ell, als 88 anys que porta amb una enteresa increïble. Em torno a quedar enganxat: aquest savi català, amb la seva lucidesa i veterania, és el mateix del qual acabo de llegir les reflexions juvenils? L'escolto parlar i el reconec, és clar que el reconec: la mateixa actitud íntegra, però humil, el mateix amor cap a la llengua i la cultura, el mateix esperit de resistència i sacrifici pel país que ja traspuava en el dietari, setanta anys enrera. I penso en tot el que ha fet entre aquests dos moments: la dedicació plena a l'ensenyament i a la cultura, l'escriptura de desenes de llibres sobre la literatura catalana, les hores i hores dedicades a "retornar-nos el nom de cada cosa", com deia l'Espriu. Si avui som on som és gràcies a persones com ell.
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
