Fa quinze anys, a la universitat, em va caure a les mans el famós poema del gran Gil de Biedma, aleshores desconegut per mi, que començava: “Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde..." Me'n recordo com si fos ara: em trobava asseguda en un banc del campus, amb un poliol-menta en got de plàstic atrapat entre els genolls, el petit poemari obert sobre la falda, i descansant les puntes dels dits als baixos de cada plana: "...como todos los jóvenes, yo vine / a llevarme la vida por delante..."
I és en aquest punt que vaig alçar la vista, i, com en una pel·lícula, amb els versos en off encara calents dins del cap, vaig anar fent un barrido
pel paisatge de joves estesos sobre la gespa de març, fent rialles al
sol en grupets de dos i de tres, jugant a cartes, passant-se apunts, festejant, amb llibres i carpetes davall dels caps, algun jersei gruixut abocant-se encara
per la cremallera oberta d'una bossa. Em vaig quedar petrificada,
sense poder ni voler seguir llegint, perquè poc més es podia afegir a
l'impacte que aquells quatre versos poderosos havien exercit sobre el
meu subconscient-conscient, per si sols amb la força suficient per
desencadenar-me la primera immensa nostàlgia de tot el que no havia
viscut encara, i de tot el que probablement no viuré mai. (Més tard constataria,
sense gaire sorpresa, que la resta del poema no és més que la nota al
peu d'aquesta primera estrofa que per mi va ser com una revelació.) Si
hagués sigut qui no sóc, una persona d'empenta, per exemple, hagués mirat enlaire i
m'hagués dit: a la merda els versos, no em dóna la gana d'anar a parar
al clot a vuitanta anys com les meues familiars antecessores i que ni
la meua besnéta no sàpiga ni com em dic. Però no. Jo de seguida me'ls
vaig creure, aquells versos. Com en un flash-forward, ara que està de moda la parauleta, em vaig veure instal·lada en un punt indefinit de la
meua vellesa amb l'únic bagatge a l'esquena que el d'haver vist la vida
passar. Que no és poca cosa. Que potser, com diu més endavant el poema,
és tot el que hi ha. Era qüestió de probabilitats: el meu pas pel planeta no tenia per què ser especial, no tenia cap obligació de deixar-hi cap relleu. Laissez faire, laissez passer,
que dirien els pedants. Era, per tant, el camí fàcil. Els camins fàcils sempre
m'han agradat. Per a poder mirar recte, per agafar perspectiva, no hi
ha res millor que caminar a peu pla. Així que, com a mesura preventiva,
vaig decidir que a partir d'aquell moment deixaria de voler "llevarme
la vida por delante", encara que no tingués gaire clar si algun cop ho
havia volgut del tot, però per si de cas. Sigui com sigui, això que la vida
anava en sèrio (recony si hi anava!), d'això no me'n vaig poder lliurar pas.
I ara et copio el poema, en la distribució que, humilment, crec que hauria de tenir:
No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante. 1
I ara et copio el poema, en la distribució que, humilment, crec que hauria de tenir:
No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante. 1
1. Dejar huella quería / y
marcharme entre aplausos / -envejecer, morir, eran tan sólo / las dimensiones
del teatro.
Pero ha pasado el
tiempo / y la verdad desagradable asoma: / envejecer, morir, / es el único
argumento de la obra.
