Ara fa unes setmanes en Gonçal Mazcuñan feia, des de les pàgines del Regió7, una crida al debat sobre el paper que ha de jugar Manresa en la reorganització territorial del país. Doncs bé, modestament, m’hi apunto.
I, de fet, la resposta de fons entenc que ja la donem nosaltres mateixos quan anem pel món i ens demanen d’on som. No ens agrada dir que som espanyols, per no dir mentides, i, sovint, tampoc expliquem que som catalans per per no haver d’allargar excessivament les explicacions. La solució sol ser una mitja veritat: som de Barcelona, diem, i no ens creiem estar enganyant massa a ningú. Perquè, de fet, amb la perspectiva que et dona la distància, quan viatges, sembla prou evident que si anar des del domicili habitual al centre d’una gran ciutat, i tornar el mateix dia, és una opció quotidiana per a molts veïns i veïnes d’un determinat lloc, hom pot dir, aquí i a la Xina, que aquest lloc forma part de l’àrea urbana que defineix aquesta mateixa gran ciutat. És des d’aquest punt de vista que el destí de Manresa està inevitablement unit al de la capital del país, i que el nostre futur el definirà la funció que en aquesta gran sistema metropolità de cinc milions d’habitants siguem capaços de realitzar. Montserrat i el Montcau, per entendre’ns, ja no són barreres que ens separen del continu urbà metropiltà, sinó un gran parc natural que ens hi uneix.
Manresa encara és a temps de convertir-se en un dels millors barris de Barcelona, capaç de retenir els seus fills més inquiets i, alhora, d’atraure persones i projectes que sàpiguen valorar les avantatges d’establir-se aquí. Per aconseguir-ho hem de conservar allò que ens dona un valor afegit en comoparació a d’altres municipis de l’hinterland barceloní, com l’entorn natural i agrícola preservat, la vida cultural i associativa, els serveis públics (que necessiten millorar) o determinat teixit econòmic i comercial. I, sobretot, el què hem de millorar urgentment és la connexió amb aquesta xarxa urbana de la que formem part a través de l’únic mitjà que ho pot fer de forma eficaç: el transport públic i el ferrocarril.
I amb Vic i Igualada, quina mena de relació hi hem de tenir? Doncs em temo que bàsicament de competència, igual que amb Vilafranca, Vilanova, Girona o fins tot, Tarragona. Ens haurem de barallar per atreure idees i inversions, des d’estudis universitaris fins a indústria moderna, passant per esdeveniments culturals o seus de l’administració. I haurem de barallar-nos, també, per evitar que vinguin a casa nostra activitats depredadores de territori, que necessiten molt espai i generen molt poca feina o que són, directament, contaminants i perilloses.
És des d’aquesta clau que entenem que cal encarar el futur, amb vegueria o sense.
Trobo molt raonable la teva opinió i crec que, evidentment és necessari guanyar terreny a altres ciutats de característiques similars a Manresa i cooperar amb Barcelona. La indústria local i agrícola, com dius, crec que és el que cal potenciar amb més energia, efectivament; però jo sóc també del parer que les ciutats que creixen en excés acabaran essent insostenibles en tots els sentits, només cal veure grans urbs com México DF. En aquest sentit, crec que és bo també fomentar -o fer-ho a nivell individual- la repoblació rural i, consegüent des-urbanització (sense desatendre evidentment la indústria local i nacional competitiva i innovadora). Coincideixo plenament en la importància determinant del transport públic.
Bon text! Fins aviat!
Avancem cap al socialisme!