Tot i que el darrer intent de fer encaixar la personalitat nacional de Catalunya a l' estat espanyol ha resultat fallit i que tot plegat fa que cada dia siguem més els catalans que volem tirar pel dret, no acabo d´entendre que hi hagi qui vegi traïció en aquells compatriotes que partidaris de la dignitat nacional, ho fan defensant la norma estatutària de la mutilació que prepara el Tribunal Constitucional. El nombre de catalans que encara es mantenen per convició, vot i afiliació, dins del nacionalisme autonomista (CIU- ERC), no es gens menyspreable. Tot i que en aquest bàndol si troben els que ho defensen com a instrument perquè el pacte constitucional, que els ha permés anar fent la "viu viu" durant trenta anys no es trenqui, no podem caure en el parany de posar-los a tots en el mateix sac, encara que només sigui per una simple qüestió d´estratègia. No saber diferenciar el gra de la palla i pensar que formen un homogeni bloc botifler, els allunya de les posicions sobiranistes, quan precisament cal fer tot el contrari. La defensa de la dignitat nacional , es un sentiment individual que es pot expressar adherint-se al contingut de l' editorial conjunta dels diaris, com optant per organitzar consultes a favor de l' independència, en que de ben segur hi participen molts dels primers. Defensar la norma legal estatutària, per molt mutilada que estigui, davant una sentència contrària del Tribunal Constitucional o creure que la independència ja és avui l'eix central de la política catalana, no té perquè ser una qüestió d' enfrontament entre patriotes si volem un reforçament electoral del sobiranisme. Per anar endavant, ens calen vots i suport i això es incompatible amb un excés de fonamentalisme d´estar per casa.
No tenir-ho en compte suposa fer un anàlisi equivocat de la realitat nacional, sobrevalorant la real consciència nacional del país i la força ascendent però encara no majoritària de l'independentisme democràtic. Naturalment que necesitem organitzar les consultes populars, però també ens cal establir un alt nivell de complicitat amb la societat civil ( sindicats, entitats, gremis, associacions, premsa, clubs, grups d' opinió, etc...), on avui el nivell d´influència es baix i on hi ha molta feina per fer. Es pot fer un anàlisi objectiu i fred sobre la correlació de forces de dins del país, reconeixent que estem al començament d' una nova etapa en el que hem d' acumular el major nombre de forces possible, sense que això justifiqui una nova etapa de renuncies nacionals. Ni es acceptable que haguem de limitar-nos a gestionar el poc que tenim tot esperant temps millors, ni tampoc ho és que organitzem fugides endavant. L'estratègia sobiranista, no es la de tornar a les "seguretats" que donen els ideals, sinó emprendre un nou camí que aconsegueixi més complicitats i aliats. Tot i que les consultes independentistes convocades pel tretze de desembre són un pas endavant, encara no ha arribat l' hora de la batalla final amb l' estat. Cal fer molta feina arreu del país, especialment en les zones amb clar domini del vot espanyolista, on no s´ha convocat cap consulta per la independència. Acumular forces, suposa també fer evident que quan la legalitat constitucional, col·lideix amb la legitimitat de la voluntat democràtica del poble català, es prioritza sempre el primer. Es cert que els defensors del sistema, temen l'esclat del sistema de partits polítics català a les properes eleccions i es parapeten darrera les editorials dels diaris , però perquè hi hagi un col·lapse democràtic de l'”statu quo”, cal sumar com més adhesions millor. Només així, serà possible abandonar la via autonomista i optar per l' estat propi. No anirem endavant defensant la política dels pocs però bons, que hi ha darrera d' afirmacions com que "l’editorial comuna és la genuflexió més servil que han fet els poders fàctics catalans davant d’Espanya en molts anys i el crit d’alarma més desesperat". La proposta a favor d'una Candidatura Transversal Independentista, també suposa tenir una estratègia i una política d'aliances intel·ligent.
