L'Estat Espanyol només ofereix dues possibilitats: la castració química o la caponada amb bisturí. Davant aquesta perspectiva l'única dignitat de Catalunya és la independència i aquesta ha de ser l'eix central de les properes eleccions catalanes.
La Constitució Espanyola i l'Estat de l'Autonomia han traspassat el punt de no retorn per la seva contradicció interna. Aquesta arranca de l'article 152.2 de la Constitució Espanyola que estableix que els Estatuts aprovats en referèndum, un cop sancionats i promulgats, només podran ser modificats mitjançant referèndum. Es consuma quan un Estatut plebiscitat se sotmet al Tribunal Constitucional. Quan aquest va acceptar el recurs contra l'Estatut va considerar que estava capacitat per modificar un text legal que la Constitució li prohibeix alterar. Aquell dia es va posar en marxa el tren de la legalitat constitucional, que xocarà frontalment amb el tren de la legitimitat de la voluntat democràtica del poble català. Des d'aquell moment el desastre per al sistema establert va esdevenir inevitable.
El col·lapse del sistema constitucional i autonòmic espanyol es posa en evidència quan les dues úniques opcions que s'ofereixen són: o bé la castració química de l'Estatut o bé la quirúrgica. La periodista Victòria Prego va pronosticar la “castració química” de l'Estatut amb una sentència que respectaria el text de l'Estatut, però l'interpretaria de manera tant restrictiva que tindria els efectes d'una amputació. Amb la interpretació es respectaria formalment l'article 152.2 de la Constitució Espanyola. L'advocat de l'Estat, en nom del govern Zapatero, va defensar l'Estatut amb els fàrmacs necessaris per induir la impotència estatutària. Però la majoria del Tribunal no en té prou amb aquesta esterilització indolora; vol sang i practicar l'amputació.
La imminència del bisturí ha encongit l'estómac als dirigents polítics i dels mitjans de comunicació que es resisteixen a acceptar l'evidència: Catalunya no té futur dins la Constitució Espanyola. La dolorosa expectativa de la vivisecció fa que la castració química aparegui com un gran alleujament. A l'estiu els representants del “statu quo” reclamaven calma fins que no s'hagués expedit la sentència. Ara volen aparentar fermesa. Les declaracions del President Montilla la setmana passada advertint de les conseqüències de la castració en viu i l'editorial conjunta de dotze diaris catalans, encapçalats per La Vanguardia i el Periòdico són foc d'encenalls. L'edició de desenes de milers d'adhesius del PSC-PSOE amb el titular d'aquesta editorial mostra fins a quin punt aquesta iniciativa és induïda pels partidaris de la castració química de l'Estatut. José Montilla va trair el President Maragall i va trencar la unitat catalana al voltant de l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Ara parla de dignitat i reclama unitat de les forces polítiques al seu voltant.
Ara preparen el terreny per presentar una sentència “interpretativa” de l'Estatut com un gran triomf de la capacitat negociadora dels partits polítics. Fins i tot podrien renovar la composició del Tribunal Constitucional. Serà la victòria de la suposada “fermesa” del President de la Generalitat i la “unitat” de la “societat civil” catalana, és a dir de tot l'ampli estol de receptors de subvencions, des dels mitjans de comunicació a les organitzacions empresarials i sindicals. Aquest aparent triomf només haurà estat possible gràcies a la comprensió del PSOE, el gran defensor de Catalunya contra el malvat Partit Popular. Però aquesta suposada victòria, la sentència interpretativa, representarà la “castració química” de l'Estatut.
És només un maniobra. Juguen amb la reacció cavernícola de la premsa espanyola per aportar la pàtina de fermesa a l'actitud dels partits autonomistes i gradualistes catalans. Intenta repetir l'esquema que van utilitzar amb el nou sistema de finançament. Van teatralitzar un enfrontament entre el Govern de la Generalitat i el Govern Espanyol. Després de mesos d'estira-i-arronsa, la part espanyola va canviar el ministre Solbes i va fer veure que cedia una mica. El govern tripartit va córrer a presentar la cessió com un gran triomf de la seva capacitat negociadora. Finalment una gran campanya mediàtica va marejar l'opinió pública amb un gran ball de xifres i va presentar el resultat com l'acord del segle. Tanmateix la realitat és tossuda i els ingressos de la Generalitat en el pressupost de l'any 2010 són menors que el 2009. A més l'any que ve l'Estat Espanyol incrementarà els impostos i s'agreujarà l'espoli fiscal. Ara l'espoli comptarà amb el vot favorable d'Esquerra a la LOFCA.
Els defensors del sistema establert temen l'esclat del panorama polític català a les properes eleccions. La suma de la desafecció vers els partits majoritaris i el xoc de legitimitats entre democràcia i legalitat poden col·lapsar l'”statu quo” dels darrers trenta anys. Perquè el poble català està abandonant la via de l'autonomia de manera accelerada. Tenim al davant el panorama mundial: mentre Espanya retorna a les seves concepcions més centralistes, cada any ingressen nous Estats a les Nacions Unides. Durant més d'un segle el catalanisme ha lluitat per un Estatut. Ara la part més conscient opta per la independència i seguir l'exemple de les desenes de nacions que l'han aconseguit en els darrers anys.
El Tribunal Constitucional pot capar l'Estatut d'Autonomia però no la nostra nació. Els milers de persones compromeses amb els centenars de referèndums locals per la independència són una mostra del creixement de l'opció per la dignitat i la independència. La implantació creixent de Reagrupament amb la proposta d'una Candidatura Transversal n'és una altra. Perquè no pot repetir-se que les grans manifestacions de febrer de 2007 i 2008 no tinguin alternativa electoral. No pot tornar a passar que l'abstenció nacional permeti que el PSC-PSOE guanyi les eleccions com va passar el març de 2008.
