L’editorial de la concòrdia, representa el darrer intent de defensar l’estat de les autonomies. Si el camí d'un nou estatut aprovat en referèndum no és possible, només resta mirar el nostre entorn polític i, constatarem, que l'alternativa per a Catalunya, és l'articulació d’un nou sistema institucional basat en la plena sobirania i la construcció d’una estructura d’estat integrada a la UE, en la línia del que s'està produint a Escòcia o Flandes.
L’editorial de la concòrdia és el darrer intent de defensar el mínim exigible dels catalans i les catalanes. L’editorial de la concòrdia no és cap gosadia ni, molt menys, cap rebel·lió. Hi ha un text legal aprovat majoritàriament per la cambra catalana que, després, va ser retallat a les Corts i que, posteriorment, fou aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Defensar aquest Estatut dignifica qui ho fa, però no és cap heroïcitat. És la voluntat manifesta d’optar pel mínim legal que han defensat la majoria de catalans i catalanes.
L’editorial de la concòrdia val per allò que obvia. Quin serà l’endemà de la sentència desfavorable del TC a l’Estatut? –una cosa és especular que pot passar en un futur i, una altra molt diferent, interpretar la realitat i deduir que no hi ha cap mena de raó per a pensar que el TC està disposat a reconèixer Catalunya tal i com és-. L’endemà de la sentència desfavorable, s’acaba l’estat de les autonomies per a Catalunya i només serà possible la defensa de més autogovern des de la inequívoca voluntat de defensar la plena sobirania –o sobirania compartida en el marc europeu-. Com es podria defensar més autogovern, després de l’anihilació d'un Estatut amplament consensuat?
L’editorial de la concòrdia clama desesperadament que s’acaben les raons per a pensar un futur encaix de Catalunya en el marc de l’Estat espanyol. És la constatació que, Catalunya com és, no hi cap en una Constitució espanyola redactada i aprovada sota l’atenta mirada dels poders fàctics del franquisme, entre ells, l’exèrcit.
L’editorial de la concòrdia és la demostració plausible que s’acaba un cicle, una etapa, la de la transició i, molt probablement, una Espanya tal i com l’hem entès els darrers 30 anys.
