12 diaris s’han pensat que s’han rentat la cara mitjançant les seves editorials. S’han empassat que això d’embriagar-se amb l’aigua és suficient per a treure’s les lleganyes. I no, en absolut. Rentar implica sabó. I aquest, una bona dutxa per eliminar l’actitud de deixadesa per tal que es puguin eradicar els macarrons de merda que la immodèstia genera. I han pretès, a més, tapar-se les vergonyes actuant tots 12 rotatius de cop, i en bloc.
“La dignitat de Catalunya”, així es titulava la sordidesa, no es defensa des de les redaccions de la premsa editada a casa nostra. Perquè l’enemic no el tenim a Espanya sinó aquí, ben endins, al bell mig de les nostres contrades. S’han cregut la mentida i han donat ales al projecte espanyol. Els diaris de paper s’han venut per quatre unces: per una terra promesa més que certa. Em refereixo a unes sucoses donacions per a subsistir i, per tant, sense marcar la seva pròpia línia editorial; en essència, el que fa genuí un rotatiu. Perquè, en tot cas, això ha estat un edicte, un testimoni que deixa palès com l’stablishment comunicatiu català ha decidit lligar el fracàs estatutari de la maneta amb la ignomínia política que viu el País. Perquè per plorar tots en comitiva truquem a les àvies i que ens eixuguin les llàgrimes, sempre i quan estiguin justificades. Però per fer el ploramiques, per vendre’s, tot al·legant que ho fas per la causa, s’acaba duent a terme el que qualsevol català que pensi en català veu: que la brunete mediàtica no n’ha fet ni cas, i si n’ha fet esment, per petit que sigui, ha estat per mofar-se de la criaturada provinciana dels seus compatriotes.
Això no ha estat res més que una coartada per rentar-se,
en tot cas, la imatge. Perquè quan de debò caigui
Per aquest motiu, les 12 editorials són la vuitena víctima que ordeno que pugi al patíbul; que s’agenolli davant la majestuosa guillotina; que inclini el cap fins a tenir el clatell despullat de tot i a l’abast de la ganiveta... I zas! Resulta la vuitena execució que faig rodar el cap davant del clam popular que crida: dignitat, sí!, però quan hagués calgut reivindicar-la; dignitat, també, però amb totes les seves síl·labes i no amb una estranya i estrambòtica conjuminació d’un d-i-g-n-i-t-a-t de vol gallinaci!
Perquè com deia el Comte de Chesterfield, si et proposes algun dia manar amb dignitat, has de servir amb diligència. Perquè com afirmà Eduardo Chillida, un home ha de tenir sempre el nivell de la dignitat per damunt del nivell de la por. Doncs això, de por, ben lluny. I creiem-nos qui som, va!
+ Article llegit a "La guillotina" una secció del programa 'Diplomàcia Rebel' de Ràdio Arenys.cat
