Cançó de l’Ebre
No oïu quina remor més endolcida
Que fan les aigües, tot passant?
És la cançó tendra, amorosida,
Cançó de l’Ebre triomfant …!
Dorm la ciutat en l’hivernada
Crua, desfermada,
Que m’omple de neguits el bell repòs.
De bella nit s’atura l’estelada
Confusa, desmaiada,
Com una espurna que salta del redós …
… I una remor endolcida,
com d’aigües que van lliscant,
una cançó amorosida
dintre la nit va cantant …
i es giten els canyars reverenciosos,
suaus i silenciosos
com lent ressò, del riu a la remor.
El clar de lluna es fica dins l’arbreda,
I la remor s’hi queda
Talment una cançó d’amor …
I canta el riu a la ciutat dormida,
–cançó engelosida–
que diu grandeses i conculca afanys.
Corre la nit i, a frec d’albada
La vida es començada
Neta de núvols i neguits estranys.
No oïu la cançó tan amorosida
I vessant de vida,
Del riure de l’Ebre sigilós i clar?
És la cançó nostra, la cançó de l’Ebre,
Que cap altre riu no la sap cantar!
Cançó de l'Ebre: Hide Player | Play in Popup | DownloadJoan Cid i Mulet (Jesús 1907 – Ciutat de Mèxic 1982) va ser un home de lletres vocacional i un polític ferm i compromès amb els àmbits de la cultura i de l’ensenyament. Va conrear literàriament una gran varietat de gèneres: el drama, la poesia, la novel·la, la narrativa infantil, l’assaig, la historiografia literària, la historiografia esportiva, etc., i va tenir una participació molt activa en el camp de la premsa escrita i de la ràdio. Va destacar igualment com a un brillant orador, amb l’elaboració de discursos d’un alt nivell en els quals donava mostra dels seus excel·lents coneixements històrics i literaris.
Catalanista convençut, va militar durant el període republicà en associacions i grups polítics de caire nacionalista (Acció Catalana Republicana, Centre Catalanista Republicà i Palestra) i va dedicar anys i panys a la defensa i potenciació de la personalitat nacional de Catalunya (entesa com a Països Catalans). Durant la Guerra Civil va ser nomenat Delegat d’Arxius i Tradicions de la Generalitat a Tortosa i Regidor de Cultura de la ciutat. Va ostentar, doncs, els màxims càrrecs de responsabilitat cultural al territori ebrenc, des dels quals va centrar tots els seus esforços en l’obertura de col·legis als pobles, barris i partides rurals del municipi de Tortosa i en la salvació del patrimoni històric de la ciutat.
Acabat el conflicte bèl·lic, va haver d’emprendre l’incert camí de l’exili, primer a França i després a Mèxic. Al país asteca va prendre part en tota mena d’iniciatives encaminades a mantenir viva la flama de la catalanitat. El seu nom està estretament lligat al de l’Orfeó Català de Mèxic i al d’associacions culturals i esportives sorgides d’aquesta històrica entitat centenària que va servir com a casa comuna als catalans exiliats: Institut Català de Cultura, Agrupació Catalana d’Art Dramàtic, Comunitat Catalana, Patronat de Cultura dels Països Catalans, Unió de Periodistes de Catalunya, Patronat Mèxic-52, Barcelona Futbol Club, etc.
El 1954, en motiu del centenari de l’himne nacional mexicà, va editar México en un himno, un llibre que va tenir un gran ressò en la societat asteca i que va ser incorporat immediatament al sistema educatiu del país. Posteriorment, es va gravar un disc basat en el contingut del llibre, el 1962 l’obra va ser dramatitzada, i a finals de la dècada de 1970 va escriure els guions de diversos programes televisius sobre l’himne.
Va realitzar igualment una notable carrera historiogràfica en el camp futbolístic, que el va portar a publicar tres llibres i una enciclopèdia (en vuit volums) sobre l’esport rei mexicà, i a ser directiu de la Lliga Espanyola de Futbol Amateur de Mèxic. Va ser nomenat Cronista Vitalici de la Federació Mexicana de Futbol i va rebre la Medalla al mèrit esportiu el 1962.
Hem de destacar per damunt de tot la seua passió llibresca. Durant el període republicà va lluitar per l’obertura de la Biblioteca Popular de Tortosa i per la celebració de la Diada del llibre a nivell local. En plena Guerra Civil, va organitzar a la seva ciutat una Fira del llibre al maig de 1937. El 1938 va ser un dels escriptors encarregats de l’organització de la Fira del Llibre a Barcelona, històrica pels tràgics moments que es vivien. Ja a Mèxic, va ser l’animador del pavelló català a les històriques Fires del llibre de 1944 i 1946, en les quals Catalunya va prendre-hi part amb un pavelló propi d’una gran bellesa estètica. El 2007 vaig ser comissari del centenari del naixement de Cid i Mulet que es va celebrar a l'EMD Jesus, i vaig publicar dos llibres al respecte: Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d'una ciutat i d'un temps, i La catalanitat exiliada, opinions de Joan Cid i Mulet. El seu ideari personal pot quedar resumit bàsicament en dues paraules claus: pàtria i cultura.
CANT A LA PÀTRIA
Que voleien ben altes les campanes
Amb un dringueig de joia i majestat;
Que parlin els cors, com les fontanes,
Remors de benaurança i llibertat.
Que arreu de nostra terra catalana
Hi onegi, flamejant, nostre estendard.
Ensenya de la fe, senyera immaculada,
Penyora de la nostra voluntat.
Que els cims més alts i les vallades
Amarades fruits i espigues d’or,
Es vegin per cantúries suaus embolcallades
Que diguin l’alegria que abranda nostre cor.
Que tot vesteixi festa arreu de Catalunya
Que avui és jorn de joia, catalans.
Si el segador ardit la falç empunya
Tots nosaltres tindrem plenes les mans
D’aquella mena d’armes que la terra
Sagrada i lliure, on jauen nostres vells
Ens digui són millors per fer la guerra
A aquella gent superba, tirànics i mesells.
Cantem la pàtria ben lliure i catalana;
Guaitem-la redreçar-se triomfalment.
Que el cel de Catalunya mestressa i sobirana
Sigui el més clar de tot el firmament.
Records
salut