Quan estic de baixa, ja t'ho vaig comentar un dia, m’agrada posar-me les pel·lícules que mai no confessaria que he vist ni sota pena de telediario. Doncs avui que estic mig febrosa, m’he passat Twilight (Crepuscle), basada en la primera d’una saga de novel·les romàntiques de vampirs per a adolescents, o potser hauria de dir adolescentes, que els nois, en aquestes edats, estan per altres afers que no són de llegir precisament.
Ai, nenes...! Si a nosaltres ens haguessin agafat
aquestes novel·les quan començàvem a somiar en prínceps blaus, o, les tirant a sinistretes com jo, en prínceps blau-fosc emergits de la més fosca foscúria! Ara veig clar que un vampir, per exemple, m’hagués anat de perles, no
sé per què no hi vaig caure quan era l'hora. Doncs quan els nostres companys de
col·le es dedicaven a pelar-se-la com a micos amb les pàgines de llenceria de la
Venca-Catálogo, les jovenetes de faldilla escocesa com jo fantasiàvem amb escenes del calibre de la que ara us passo, que representa la Noia i el Vampir, acabadet ell de colar-se-li per la finestra, en el primer acostament perillós que el posarà a prova de caure en transfusions indesitjades. No cal dir que, en el seu moment, aquest tall l'haguéssim pogut considerar com
el cènit, la cúspide, el màxim comú multiplicador de les nostres aspiracions
romàntico-sexuals, basades aleshores en quatre morrejos
encartronats que ja et semblaven el colmo de la perversió. Endavant amb l’escena que dic, que en el tall que he trobat al Youtube té uns 17-18 segons de preàmbul, i després la comentem.
Què, noies!: hi pot haver més tones de sucre per
metre quadrat? Oh, com ens agradava aquesta classe de sucre, a fe! Em
consta que avui les noietes que van a veure aquestes pel·lis en concret es
queixen que al Vampir i a la Prota els falta una mica de sang a les venes (mai millor dit per tractar-se del gènere vampiresc), que
el marro és de nivell de P3 i que l’estretor de la maniobra recíproco-explorativa no arriba ni a la
sola de la sabata de les exigències d’una quinzanyera de món. Però a la nostra
època, tu, i parlo de fa vint anys, santa candidesa!: una escena com aquesta
ens hagués tingut sospirant pels racons, amb els ulls en blanc, durant dos
mesos seguits.
Imagina-t’ho: nosaltres, que als catorze anys
tot just ens començàvem a fer la ratlla dels ulls —ja veus quina gran cosa, que
avui van pintades a brotxa i rodillo des d’encabat
de fer la primera comunió, si la fan—, doncs imagina-t'ho: al nostre quarto
tancades amb un tros de Vampir de disset anyassos —perquè davall dels disset,
els nois posseïen per a nosaltres un sex-appeal equivalent al d’un mitocondri—, doncs
això, imagina’t que ens trobem amb el Vampir de la classe de ciències acabat d’entrar furtivament per la finestra i a punt de solfa. N'hi hagués hagut per petar allà mateix, davant el rostre pàl·lid del nostre príncep immortal, quan ens diu, amb aquella veu de no haver mort mai una mosca: "només vull provar una cosa, tu estigues quieta i no et moguis". Uàaau, a bodes em convides! I a continuació afegeix-hi la mica d’acostament, un contacte vacil·lant de llavis, que sí-que no, un ai-ai-ai que m'embalo, i, de sobte, quan la cosa comença a cremar, l'oportuníssim tall de rotllo a causa d'un contratemps logístic d'aquestos que ja tenen els vampirs, coses de l'ofici, que t'impedeix l'evolució de l'arrambada i no et queda més remei que rematar-ho
tot amb una megatòrrida nit... de xerrera i a dormir falta gent. Una escena redona, sí senyores. Ja em diràs tu, el nostre xucla-colls favorit, tot
temperança envers l'escalfamenta pròpia de l’edat, a més a més està dotat d’un aguant de ferro colat per evitar de caure en la temptació de clavar-te l’ullal a la
jugular i deixar-te feta un tel de ceba. Això és un home, macasumcoi! Un tros
de ROMÀNTIC dels que ja no se'n troben al món dels vius. En fi, que hem passat un bon rato, senyores. Ara només ens cal esperar i desitjar que les adolescents d'avui, consumidores d'aquest tipus de fantasies novel·lesques, no tinguin un despertar gaire brusc.
