JordiMayoral |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 16:21h
La teva era una lluita enamorada, perquè creies fermament en allò que defensaves, t'ho estimaves i vibraves fent-ho. Sempre, no fallaves mai. No renunciaves, fidel i amb els colzes pelats, amb una energia inacabable, un horitzó claríssim i fins la victòria. Eres les ales que ens podien dur cap al somni, l’antítesi dels que baixen els braços, t’alçaves amb més força després de cada desengany.
Quan finalitzem el viatge no hi seràs. Em pregunto com serà la victòria sense tu. I és més, si tu no la veus, si tu no la vius, quin sentit tindrà. Potser no en tindrà cap, perquè no la tindrem mai. Potser no et podrem fer el millor homenatge. Ni flors, ni minuts de silenci. La victòria, la llibertat.
Si hi fossis. Llavors, et posaries la causa a les esquenes i engegaries màquines i el teu brogit ens alçaria i tot seria més senzill. Hipòtesis. Un somni bonic, probablement. Potser ni amb tu podríem i seguiríem, igual que ara, caminant de mica en mica. A vegades, fent passos a l’atzar.
Tot i això, si algun dia som, les coses canvien i podem, no hi seràs i serem feliços per haver realitzat el camí que ens vas traçar. En aquell instant, aixecarem els braços com els atletes que arriben a la meta, però no hi seràs. Si finalitzem el viatge, et recordarem: nostàlgia, imatges a la retina, frases a la memòria. El que ens vas ensenyar. No hi seràs, però serem i al final, hauràs guanyat. Al final, haurem guanyat.
Quan finalitzem el viatge no hi seràs. Em pregunto com serà la victòria sense tu. I és més, si tu no la veus, si tu no la vius, quin sentit tindrà. Potser no en tindrà cap, perquè no la tindrem mai. Potser no et podrem fer el millor homenatge. Ni flors, ni minuts de silenci. La victòria, la llibertat.
Si hi fossis. Llavors, et posaries la causa a les esquenes i engegaries màquines i el teu brogit ens alçaria i tot seria més senzill. Hipòtesis. Un somni bonic, probablement. Potser ni amb tu podríem i seguiríem, igual que ara, caminant de mica en mica. A vegades, fent passos a l’atzar.
Tot i això, si algun dia som, les coses canvien i podem, no hi seràs i serem feliços per haver realitzat el camí que ens vas traçar. En aquell instant, aixecarem els braços com els atletes que arriben a la meta, però no hi seràs. Si finalitzem el viatge, et recordarem: nostàlgia, imatges a la retina, frases a la memòria. El que ens vas ensenyar. No hi seràs, però serem i al final, hauràs guanyat. Al final, haurem guanyat.
(Publicat al Bon Dia el 27 de novembre de 2009)
.jpg){kind=logo}
Sigui qui sigui el destinatari, força i empenta company.
No hi haurà mai una tanca que no puguis saltar.