jmcervello |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 10:49h
No recordo gaire ocasions com aquesta en que larelació entre Catalunya i Espanya hagi estat tan tibant i que la qüestió nacional absorveixi tant el debat polític. Les consultes per la independència omplen algunes boques de bromera, l’exigència que el Tribunal Constitucional no sancioni la voluntat expressada democràticament pel poble català, també. Fins i tot una editorial periodística, interessant com a posicionament unitari, però amb una visió idíl.lica de la transició i de "l’esperit constitucional”, fa que els tambors de guerra sonin insistents: Montilla és un separatista, no hi ha matissos.Penso que estan espantats; si més no, emocionalment, Catalunya se’n va, s’ha perdut la por i hi ha una generació que no va viure el franquisme ni els tancs del 23F passejant per València i que no considera que hagi de viure lligada per uns pactes que van liquidar alguns aspectes de la dictadura i en van mantenir d’altres, com la monarquia, el paper de l’exèrcit com element coercitiu garantint la unitat de l’Estat, l’uniformisme cultural, simbòlic, comunicatiu, el monolingüisme agressiu, el no reconeixement de la comunitat catalana com subjecte social amb capacitat de decidir res, etc. El pols està plantejat i ara no val a badar, no són bones les impaciències, ni creure que som els únics en jugar el partit. Davant nostre tenim una mobilització de forces poderoses i l’experiència ens diu que tampoc vindran ajuts de fora. La nostra força està en el compàs. La unitat ens fa forts, la dispersió no.
