Paraules a Xavier
Descendisc del cotxe i tanque la porta sense deixar de mirar a l’altre extrem del carrer. Espere la teua arribada.
La ciutat s'enxiquix, es fa concreta i perd la seua amplitud al conformar-se d'existir en els metres que em rodegen, els que formen l'espai que han d'aconseguir els teus passos quant la teua presència siga real. T'espere al llarg d'uns minuts en què la meua respiració en res s’assembla a l'alé seré que també em fas sentir després de fer-me teua.
La gent amb rostres, sense noms i cognoms, esguita el carrer de passos. Els meus ulls et busquen en les seues siluetes durant breus instants que es trenquen al no reconéixer la teua pell en ells. Ningú eres tu. Cap d'ells pren el teu cos. No hi ha rostre que siga la teua identitat. La meua mirada intenta veure't en ells, tot i sabent que no són ells qui tu eres.
Comença a dibuixar-se el perfil del teu cos en la distància pròxima. El teu somriure és un signe inequívoc que incita al meu cor. T'espere i arribes. T'espere i eres tu qui dóna a la ciutat el seu sentit més intens. Arriben els teus ulls concisos, el teu caminar agitat, l'obertura justa de la teua boca al pronunciar la primera paraula. Arriba el teu abraç, la forma en què la meua cintura s'adapta a les teues mans i el teu cos rep el meu bategar inicial. Et sent en ell, en la conjunció del meu pit amb el teu, en el perímetre carnal que dibuixen els teus braços. T'espere i has arribat. Succeïxes en mi, de nou, sense pretextos.
Em murmures i m'expliques com desitjaves tornar al meu cos, què perdut estava el teu sense el meu, com el desig de mi ha fet de tu el seu paisatge quotidià.
Deixes el primer et vull ondejant en el meu rostre, acompanyat d'un vine que precedix a la força amb què la teua mà busca la meua per a començar a caminar. La teua mà és la mateixa ciutat, el mateix carrer que recorrem amb els nostre caminar convençut.
És ací,
Una nova porta franqueja l’instant en què ens prendrem la pell, el sexe i el nostre cos, en el que l’un es difuminarà en l’altre, sense esborrar les línies que ens definixen. L'obris i obris, amb eixe gest, la llum més clara que l’alba podria portar-nos. L’obris i t’obris a mi, com una au intrèpida que allunya el temor dels temors i es referma en el seu vol davant del món impassible.
Et desitge, em dius amb la boca i amb les mans. T’enfiles pel meu pit i fas niu en el meu coll amb la teua llengua excitada. Recorres els meus muscles i retires la meua brusa fins intuir la pell blanca que els cobrix.
Et desitge tant, em dius amb els ulls encesos, allunyats ja de l'enyorança que els meus ulls han deixat en ells en els dies d'absència, en el temps buit de nosaltres. M'allunyes de la teua cara per a contemplar-me. Deixa'm mirar-te, em demanes amb un gest dels teus ulls. Ells també desitgen penetrar en mi, reconéixer-se en la imatge que d'ells ha construït el temps indefinible que ja hem compartit.
T'estime, em repetixes, amb síl·labes de besos encesos.
T'estime com s'estima al darrer somni, a l'amor descobert, al cos que es necessita per a sentir-se cos. El meu silenci s'ompli de respostes. Tu les saps, reconeixes el meu amor i el meu desig en cada un dels moviments de les meues mans. Et busque els llavis amb els meus llavis, tanque l'aire rebel i ho agafe perquè la teua respiració s'aculla a ell i es faça alé. T'estime tant, et dic amb els meus dits. I la meua llengua t'escruta i t'incita al bes més profund.
Espera, pronuncie lentament.
Al compàs de la teua mirada, interromp l'existir dels botons de la meua brusa. Sembles suspés en el penúltim d'ells, tan allunyat de la realitat que t'assembles a un somni que se sap abastable.
La meua brusa es
dividix com a finestra immensa i els teus ulls pretenen, dolçament, aguaitar-la
i construir un paisatge en què tu i les teues mans sigueu els únics habitants.
Darrere de mi, la superfície roja de la barra que separa la cuina del saló, es
convertix en llençol diàfan, mar incitant, un vine sense so que
m'invoca. Em situe sobre ella, permetent-me l'excitació creixent que porta la
teua presència i els presagis de tu i del teu sexe. La meua falda ascendix per
les meues cames, acompanyant-me el gest, i deixa al descobert la randa de les
calces que abracen les meues cuixes. Tu volgueres ser teixit i fregar-me la
pell amb luxúria i tendresa, acariciar l'antesala de mon pubis, el camí sinuós
que et portarà inevitablement al meu sexe calent abans que el convertisques en
aigua única acollida amb els teus llavis i la teua boca. Separe les meues
cuixes, sense pudor, perquè intuïsques de quina forma se subjecten a la meua
cintura, com
No puc desitjar-te més, em dius mentre els teus dits inquiets i excitats separen els meus portalligacames de la pell que fràgilment separa el meu cos de les teues mans. Són ells els que inicien una dansa única i precisa. Són ells els que es mullen amb la meua humitat i restauren l'aigua que el desig provoca en cada part del meu cos anhelós. Són ells. Eres tu. És l'amor que es trena amb el sexe, amb la voluntat de posseir-nos, l’ànsia de penetrar-nos la carn, el sentiment.
No puc desitjar-te més, em repetixes mentre la teua boca és ja la meua boca i la teua llengua em recorre com l’eriçó més intens.
No et demores, fes-me teua, et respon la meua veu amb el meu silenci. I el món no ho és, la realitat es perd, el temps es descompta del futur pròxim i el nostre amor, com una marea profunda, ens agita la carn i ens induïx al silenci més carnal dels nostres cossos.
