La dignitat de la nació

He de començar aplaudint els dotze diaris catalans que, excepcionalment, han compartit una editorial. Definitivament històrica. És evident que els darrers temps hi ha persones que s’espremen la carbassa respecte de la qüestió política del país (vull dir el nostre, Catalunya), i per això sorgeixen iniciatives prenyades, si no d’esperança, d’il·lusió.

     Ho vaig creure així quan en l’àmbit municipal van néixer les Candidatures d’Unitat Popular i/o l’Entesa de Progrés Municipal, perquè la millor forma de criticar i millorar la política és arromangar-se i fer-ne. Ho vaig “veure” tant o més clar quan Arenys de Munt (gràcies, arenyencs, per l’ensenyança que heu ofert al país) va organitzar la consulta popular sobre la independència, que ahir una parlamentària gal·lesa ja va elogiar al Parlament Europeu. Les dues em semblen iniciatives genuïnament democràtiques i, a més, molt llamineres, tenint en compte que l’ordenament de l’estat espanyol no excel·leix gens en les vies de participació més enllà dels partits. Ni, ara compta, en el respecte als votants de cada partit i als pactes de les diferents cambres de representació: que un tribunal de deu persones (i quin un, senyor!) pugui negar tota l’acció política i social que hi ha darrere de l’aprovació del parlament de la Ciutadella, l’aprovació de les Corts Espanyoles i finalment l’aprovació del poble de Catalunya en referèndum, no accepta termes intermedis: o fa riure o fa plorar. Ergo, o cal reformar la Constitució per eliminar la tutela paralitzadora d’aquest tribunal antidemocràtic, o cal legislar de manera que els pactes entre Cambres, especialment després d’una sanció en referèndum, en quedin al marge. Proposo, humilment, que les mocions d’anticonstitucionalitat de caire polític es votin a les cambres legislatives, en aquest cas espanyoles, perquè així es reflecteixi almenys la decisió sobirana dels electors.

     Tornant a l’editorial consensuada d’avui (dijous, 26-10-2009), l’únic argument que considero erroni és que la disjuntiva sigui avançar o retrocedir. Retrocedir, en referència a la nació i als seus trets característics, és absolutament impossible, de manera que la veritable disjuntiva és continuar avançant a través d’acords polítics entre els representants electes, com fins ara, o avançar, com ja anem fent també, al marge dels representants electes i de les “seves” institucions. Segurament, en pro de l’acció obertament independentista, el millor que pot passar és que retallin el preàmbul, que prohibeixin l’escola en català i que ens mal/tractin com a vassalls una vegada més.

     Perquè, igual com en el cas de l’ànec i les plomes, quan un país té (i estima!) bandera, història, llengua i sentiment de pertinença, ningú, cap tribunal humà ni diví, no li pot prohibir ser una nació. Ni per la força, com es va demostrar durant la llarguíssima nit franquista, ni tergiversant el sentit de la sobirania de manera que sempre prevalgui la seva. Som una nació, Catalunya, tant si es vol com si no es vol. I si no volen, a més a més, a la curta o a la llarga, acabarem per ser un estat independent. I punt.

     Al capdavall, va ser el Príncep Felip qui, a Girona, el vint-i-u d’abril de 1990 va dir: “Catalunya és el que els catalans volen que sigui”. Sols cal afegir-hi: “I que així sigui, avui i sempre”.