jordicussa |
dijous, 26 de novembre de 2009 | 11:41h
.jpg)
A rel d'un comentari del Marcel, va sorgir una nota autocrítica sobre Cavalls salvatges que em sembla de bon compartir.
Perquè a vegades, com deien els surrealistes, el camí més profund no ve de la racionalitat.
I perquè normalment, com deia Einstein, si vols obtenir resultats diferents als habituals, necessites plantejaments inicials diferents dels habituals.
-
Gràcies, però.
És d'agrair l'elogi del Marcel, que em consta sincer, però no crec que tots els gurús del cànon (que haver-n'hi, n'hi ha) se'l mirin amb condescendència.
Si crec, com el Marcel, que és una obra cabal, total i integral (tot i que a mi sovint em venen ganes de "corregir-la" al meu llenguatge actual, decisió que d'altra banda em fa molta por), però també comprenc que a algunes persones, per qüestió de contingut, els generi reverves i prejudicis.
Val a dir que, en opinió de l'autor, el plus de C.S. respecte de la majoria de novel·les, pròpies i alienes, és la inconsciència. O, més pimmirat, subsconsciència. En contra del que pugui semblar, C.S. és un relat sense plànol previ que raja de dins com un vi madurat llargament dins la bota al que de sobte arranquen l'aixeta. L'escriptor no té por d'estavellar-se, no té por de no donar la talla, no té por de caure en la marginalitat. En realitat només té por de no tenir temps d'acabar d'escriure la novel·la, de morir abans que la bota s'hagi buidat del tot.
L'enigma, per dir-ne d'alguna manera, no té gens de misteri: quan escrivim, tots els autors, especialment ja publicats, pensem poc o molt en la reacció dels lectors (i editors i mestretites variats). En el cas de C.S., però, l'autor ja dóna per assumit que va contracorrent, que parla d'un tema tabú amb una forma també tabú, perquè l'avantguarda que valorem en excès en les obres estrangeres sovint ens sembla una afectació xarona quan sorgeix en les catalanes.
I prou, que si no en faré tot un assaig!
Probablement, estem parlant d'una de les 5 grans novel·les dels darrers temps de la literatura catalana. I no ho dic per col·leguisme i amistat amb el senyor autor, sinó que no hi ha més opció que rendir-se a l'evidència.
"Cavalls salvatges" és un tòtem que tots els mestretites del cànon actualitat literari menyspreen amb una condescendència que els hauria de foradar la cara. Res més lluny de la realitat. No hi ha més sord que el que no hi vol sentir. I qui digui que no és una obra cabdal, total, integral, fractal i primordial, o bé és un pedant o bé un imbècil.