A la meva època, quan no s’havia popularitzat el nom de kale borroka –lluita al carrer, em penso que vol dir- això que fan algunes organitzacions tenia un nom molt més gràfic: guerrilla urbana. Francament, i ho diré clar i català, promoure aquesta mena d’accions, ara i aquí, és situar-se fora del temps, i constitueix una estratègia demencial (...)
Crec, sincerament, que la situació política basca, almenys per l’esquerra abertzale propera a ETA, és molt i molt difícil, desesperada, gosaria dir.
Estem, no en tinc cap mena de dubte, en una conjuntura de clara derrota militar i per tant política i de caràcter irreversible, definitiva, d’aquell món. Un món que fa, pel cap baix, 30 anys que hauria d’haver deixat córrer això de les pistoles, i les kales borroka –tal com va fer ETA político militar-.
Ara, il·legals, perseguits per tots cantons, amb la col·laboració activa, i decisiva, de França, no n’hi ha prou amb resistir. Cal fer alguna cosa més important, més radical, més concloent: cal, des d’aquell món, exigir que callin les armes per sempre, i que des faci sense cap mena de condicions.
Això és el primer. I a partir d’aquí mirar de salvar, almenys, els mobles, i refundar –això és, fundar sobre noves bases, tot aquell teixit sociopolític tan ric, vitalista, i plural.
Una reconstrucció, insisteixo, sense armes, sense coaccions, sense amenaces, sense kales borroka. Acció civil pura i dura, de presència i arrelament social, nou discurs, i tira milles.
La resta, seguir tretze són tretze, mena a la paràlisi, i a la resistència més estèril i descoratjadora.
És hora de girar full, i engegar un nou temps polític. Nou de debò. Un temps apte, només, per ments lúcides i valentes.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
"Eso me irrita porque ofende los dramas que el mundo tiene de verdad. Yo este año
he estado en Gaza, allí he visto lo que es que un pueblo se sienta oprimido; yo
he visto en África a gente que no tiene para comer, que tiene que caminar 10
kilómetros a por agua... Y que un pueblo como el mío se esté permitiendo la
fantasmada, la chulada de darse la importancia que se está dando, convirtiendo
un problema que es sencillamente un problema político como en el mundo hay
millones, en un drama de este calibre, jugando batallas de vida o muerte, me
parece una ofensa para los asuntos reales de vida o muerte. No puede ser, no
puede ser que dediquemos la energía que estamos dedicando a este asunto, que
estemos obligando a toda España a tener la paciencia superlativa de dedicar
millones de horas de un tiempo que lo necesita para millones de problemas que
tiene de verdad. Sencillamente, me parece un insulto, me siento ofendido como
vasco y me siento irritado. Me parece que debería haber un problema de
categorías. ¡Que esos pobres chicos ecuatorianos estén muertos ahora en nombre
de no sé qué anhelo...! Vamos, hombre, hay que ver el problema real de estos dos
ecuatorianos que habían venido a sacarse la vida adelante al quinto pino de su
país y que les hemos matado porque nosotros creemos que una organización del
Estado así es peor que una organización del Estado asá... Es que esto no resiste
la comparación. No banalicemos hasta este extremo las cosas y, sobre todo, si
las estamos banalizando, pongámonos colorados, que nos dé vergüenza por lo
menos".
Pere
El teu article em sembla lamentable, "respectable", però lamentable. Poso respectable entre cometes perquè no se si puc respectar una opinió on s'afirmen un seguit de coses que si coneguessis un xic més a fons la realitat de la que parles potser veuries en quin pou t'has ficat.
Que facis un article on OPINIS que els mètodes emprats a territori basc no et semblen els més oportuns, em sembla respectable. Però no aquest.
Però que opinis sobre una cosa des del teu punt de vista, els teus valors i la teva educació però sense posar-se a la pell de basc i basques (tots!), em fa recordar els que temps endarrera ja anaven a fer canviar el pensament dels territoris ocupats a l'Àfrica. I per cert, això si que es demencial!
Com he dit, és el primer i últim (espero) comentari que faig a un espai d'aquests. Perquè si vull llegir coses lamentables, ja tinc diaris on adreçar-me.
Acabar dient que potser no m'he expressat o ordenat correctament les idees, però aquestes línies les escrit (després de 3 lectures seguides de l'artícle) amb un sentiment d'impotència al veure que algú que te l'oportunitat de mostrar la seva paraula al poble, o fa d'aquesta, lamentable manera.
Pere
Parla clar i digues que no vols l'existència de la nació basca més enllà dels pintxos i el folklore. Té nassos haver de llegir merda com aquesta quan estan patint una repressió tan brutal.
Vés-hi tu a fer els GAL, deixa la gent que lluita en pau.
Pere
Dels poli-milis, i Euskadiko Ezkerra, cal estar informat abans de parlar i no fer-ho d'oïdes, només una minoria se n'anà al PSOE, la majoria marxà a casa i a d'altres partits -Aralar, Ezker Batua, EAJ-PNB...-.
El que he volgut subratllar és que, ara i aquí, la violència armada ha perdut la batalla davant l'Estat, i mena a la derrota, mireu el cas de l'IRIS i del Sinn Fein. I cal fer callar les armes.
És curiós que això que tan critiques, amb un altre to i amb prudència, ho defensen, dins de Batasuna, Otegui i Diez Usabiaga. El problema és que no poden perquè, dissortadament, no manen sobre ETA; vet aquí el problema. A Irlanda, l'IRA sempre ha estat sota el control i la direcció del Sinn Fein.
La lluita armada, a l'Europa mundialitzada és un sistema fora del temps a banda de profundament regressiu en tots els ordres.
Pere
És una lluita llarga, feixuga, de resultat incert. La lluita armada, per cert, ja sabem on porta.
Pere
Rubalcaba tira la xarxa a cegues esperant pescar alguna cosa. El País Basc és un gran laboratori repressiu i segurament ja tenen a tots fitxats, però no els poden detindre a tots alhora perquè no hi ha pressons suficients per ficar a desenes de milers de persones. Et puc ben assegurar que en els propers dies, setmanes o mesos, la gran majoria eixirà al carrer, amb fiances desorbitades i seran absolts en els propers anys, molts ni tant sols aniran a judici.
Només et quedes amb el que diuen els mitjans, però després com que no informen del seu alliberament sense càrrecs, te n'oblides.
Han detingut gent que té una activitat política pública. Cap dels detinguts estava amagat ni armat.
Cal ser més crític i no quedar-nos amb el discurs oficial.
Trobo que el que convé és sortir de l'impasse amb accions polítiques agosarades per desencallar la situació i evitar la mort de l'esquerra abertzale: adéu a les armes d'ETA sense condicions.
Ve-t'ho aquí.
Pere
Pere
ja es veu que has jutjat i condemnat aquests joves, que et semblen demencials, mentre ni el govern encara no els ha acusat de res més que militar en l'independentista Segi
No només ets dolent com a analista, les teves 'anàlisis' d'una realitat que interpretes segons el codi dels mitjans de propaganda del poder, i que desconeixes profundament, són una porqueria, és que a més amb la teva ignorància altiva tens la cara dura d'exigir res als reprimits i justifiques la repressió d'aquest estat torturador i ilegalitzador d'idees
l'estat no ha de passar pàgina de la tortura, del terrorisme d'estat (saps qui és jon anza?) , la ilegalitzaciód e partits i l'empresonament de gent que es dedica a fer simplement política?
arrelament social, nou discurs i tira milles... diu! com es pot ser tant pallasso?
No tens ni puta idea de l'arrelament social que tenen, la capacitat de seguir lluitant i existint, i mantenint un moviment de milers i milers de persones malgrat una repressió brutal que ha empresonat centenars de militants, una capacitat polític i arrelament social que permet resistir tota la força rabiosa d'un estat que si l'apliquessin aquí, poc resistirieu els quatre pallassos de reflexió i sermonet de blog que no teniu idea de res del que passa al carrer i les vostres estratègies 'civils' de parauleria buida que ningú veu mai al carrer ni a la realitat
la supèrbia basada en la ignorància a vegades és repugnant
Segona, no has entès res. Dic, només, que cal deixar-se de miratges armats i iniciar un nou temps, no res més. Cal canviar de paràmetres i de paradigma, Otegui, Rafa Diez, saben de què parlo. La resta, tretze són tretze, fer com sempre, és estèril.
Pere