marieta |
dijous, 26 de novembre de 2009 | 10:29h
Darrerament aquest bloc, que explica coses d'Itàlia, està tristot, jo ja ho note que el to i el tema de les entrades ha perdut força i somriures, fins i tot ha perdut ràbia (com sempre, no sé com dir-ho).
És que al país li passa el mateix, esmorzem amb naturalitat (i cappuccino) amb notícies que fa pocs anys haurien escandalitzat i mobilitzat el país, no només hem perdut la capacitat d'indignar-nos, hem perdut la capacitat de sorprendre'ns. I jo no estic segura si allà (del lado de allá) s'entén el que està passant ací (tampoc estic segura d'entendre-ho jo mateixa).
Des de que va començar aquesta legislatura el parlament no ha fet res. No ha fet de parlament, fa poc, Fini, el President de la Cambra, la va tancar deu dies perquè no tenien faena. El govern legisla per decret llei i 'ponendo la fiducia' sobre tots els decrets. Arriben al parlament amb grups (paquets) de lleis heterogènies, on colen de tot, deixen que els parlamentaris parlen una miqueta i després algun membre del govern demana la paraula i 'posa' una moció de confiança sobre tot el paquet sense modificacions ni esmenes (el que fa perfectament inútil tot el debat anterior) i la majoria vota compacta, el govern no cau i fins a la pròxima. I el parlament no pot examinar projectes de llei d'iniciativa parlamentària per mancança de cobertura financera i el president de la cambra l'ha de tancar. Tècnicament és com no tindre parlament. Crec que en diuen 'buidar la democràcia'. A cada un dels paquets la Lega Nord aconsegueix clavar alguna nova infàmia racista i a canvi voten el que diu el capo. Fa mesos que les lleis les escriuen els advocats de Berlusconi (tot i que la darrera podria haver-la escrit el seu gos).
Al nord netegen les ciutats d'emigrants, un alcalde ha proposat fitxar els musulmans, arreu estan omplint el país de creus, a Roma estan desallotjant els darrers gitanos (amb excavadores i bastonades), alguns d'ells, ciutadans italians, han acabat a un centre d'internament temporal per a emigrants sense papers. I no passa res.
Coses que fins fa quatre dies ningú hauria gosat dir al bar baix de casa ara les diuen els ministres de la república en roda de premsa o en comunicats oficials. I no passa res.
El parlament acaba de negar l'autorització que havien demanat els jutges de Nàpols per arrestar el sotssecretari d'Economia (i candidat de Berlusconi a la regió Campania) per concurs en associació mafiosa (per ser l'home del Clan dei Casalesi als palaus de Roma) i el Senat ha votat que no a una moció de l'oposició per, al menys, fer-lo dimitir. I no passa res.
Estan canviant la llei que impedia vendre els béns confiscats a la màfia, així l'Estat els podrà vendre i fer caixa i els mafiosos els podran comprar un altra volta (serà per diners) i demostrar qui mana ací. I no passa res.
Fa setmanes que córren veus d'un maldecap judiciari dels grossos que està per caure-li a Berlusconi directament del palau de justícia de Palerm. I no passarà res.
El país se n'està anant a fer la mà i la gent està ensopida i trista, quan penses que no pot ser pitjor descobreixes que sí, que el pitjor a aquest país no té límit. La gent està, simplement, esperant a que s'acabe. Com deia un personatge de De Filippo: ha dda passà 'a nuttata, però aquesta nuttata s'està convertint en una nit llarguíssima i pareix que no passa mai (i no pareix que puga sortir el sol). I jo ja no li trobe la gràcia a quasi res.
Salut.
Per cert, el comentari del gos del Berlusconi m'ha ofès. El meu gos ho faria millor!!!
Petons! M'agradaria donar-te ànims però jo també ho veig molt fosc tot plegat.
Bon viatge.
Amb la "unitat nacional" (darrere de aquest concepte també es podria discutir una estona), no va canviar molt, ja que el proces d'unificació no ha portat a una major participació popular a la vida política.
Algu diferent s'ha vist els primers anys després de la segona guerra mundial, fins que la general difusió del ben-estar, per un lat, i una sempre major ingerència de la Església a la vida política italiana, que ha suggerit a les masses què votar, per una part, i les ha acostumat a aguantar, per una altra, ha causat que la gent no s'importàs massa de ho que passava convençuda que canviar fos impossible i resistir-se fos inútil.
La vida política de ara, finalment, està encara molt influenciada per Tangentopoli, després de que la gent s'ha definitivament convençut que lluitar és inútil. Potser la tendència s'invertirà, però no en soc molt convençut d'això.
PD: Espero que el meu comentari sigui comprensible... he hagut que conciliar els meus pensaments amb el poc català que conec. De totes maneres he preferit escriure el comentari en català, més que en castellà o en italià per a practicar-ho i per a conformar-me a la llengua del blog.
PPD: Per a qui escriu aquest blog: m'encanta veure el pensament d'estrangers sobre aquell que passa a Itàlia. Segueix escrivint!
I tu quant temps fa que vius a Roma?
Amb la "unitat nacional" (darrere de aquest concepte també es podria discutir una estona), no va canviar molt, ja que el proces d'unificació no ha portat a una major participació popular a la vida política.
Algu diferent s'ha vist els primers anys després de la segona guerra mundial, fins que la general difusió del ben-estar, per un lat, i una sempre major ingerència de la Església a la vida política italiana, que ha suggerit a les masses què votar, per una part, i les ha acostumat a aguantar, per una altra, ha causat que la gent no s'importàs massa de ho que passava convençuda que canviar fos impossible i resistir-se fos inútil.
La vida política de ara, finalment, està encara molt influenciada per Tangentopoli, després de que la gent s'ha definitivament convençut que lluitar és inútil. Potser la tendència s'invertirà, però no en soc molt convençut d'això.
PD: Espero que el meu comentari sigui comprensible... he hagut que conciliar els meus pensaments amb el poc català que conec. De totes maneres he preferit escriure el comentari en català, més que en castellà o en italià per a practicar-ho i per a conformar-me a la llengua del blog.
PPD: Per a qui escriu aquest blog: m'encanta veure el pensament d'estrangers sobre aquell que passa a Itàlia. Segueix escrivint!
Em sap greu (i ja veus de què serveix aquest puto "greu"). Una abraçada ben forta.