carme.laura |
dimarts, 8 de desembre de 2009 | 10:41h
Se sent orgullosa que els cuiners més importants i millors del món siguin avui catalans, que el celler dels germans Roca sigui més que un celler, que na Ruscadella sigui una icona aquí al Japó, que en Santamaria proclami les bondats de la cuina dels productes naturals, que n'Arola, Pellicer... etc. i que Adrià sigui un geni cucinae honoris causa sense parangó.
Gastronomia i gastrònoms de primera qualitat (no gosa denominar-ho cuina) a preus inassequibles. Amb tot, la qüestió que l'enfarfega és una altra: no hi ha dia sense notícies dels nostres "chefs" a la TV, per la ràdio , als diaris... La seva persistent presència fatiga.
Quan ella era petita hi havia una mena de joc verbal que deia :"quin és el súmmum de ...?"(en realitat el joc era una mostra vulgaritzant del catanyol : "Quin és el colmo..."), ara la resposta correcta a la pregunta "quin és el súmmum d'un cuiner?" seria " trobar-te'l a la sopa!".
Això, doncs...
Quan ella era petita hi havia una mena de joc verbal que deia :"quin és el súmmum de ...?"(en realitat el joc era una mostra vulgaritzant del catanyol : "Quin és el colmo..."), ara la resposta correcta a la pregunta "quin és el súmmum d'un cuiner?" seria " trobar-te'l a la sopa!".
Això, doncs...
Que és que, a part d'aquests xefs de tant de prestigi, tantes estrelles i factures tan monumentals, al país encara hi ha una cuina senzilla, honesta, assequible i de primera. I a les cases particulars, la cuina familiar sol ser equilibrada, suculenta i esplèndida.
Que no tot quedi en mans de divinitats !