.png "English"){kind=small}
Sóc una gran melòmana. Sovint s’associa aquesta paraula a l’afició a la música clàssica, però el DIEC defineix el melòman com aquell que té passió per la música, sense especificar-ne el gènere. Tanmateix, sóc melòmana en el sentit tradicional de la paraula, és a dir, l’amant de la música clàssica. Ara bé, avui no vull parlar de música clàssica convencional sinó del que jo considero que és la música clàssica dels nostres dies: l’anomenada New Age.
Fa anys vaig descobrir un programa que feien al Canal 33 que es deia ‘Hidrogen’. Era un programa curt, pels volts de mitjanit, en què s’oferien tres o quatre videoclips amb paisatges fantàstics i música relaxant. Em va captivar totalment. Recordo que enregistrava tots els programes i les peces que més m’agradaven les passava a cintes de cassette (quins temps!). Aquelles cintes les vaig fer servir per estudiar durant els meus anys universitaris, i em van anar d’allò més bé, em sentia com si entre la penetració del coneixement i de la música entrés en una altra dimensió, gairebé m’alienava.
A través d’aquest programa,
sobretot els primers temps, en què era purament New Age –després van afegir-hi
altres gèneres, com el blue-grass o músiques ètniques, que ja no m’agraden tant–,
vaig conèixer una bona colla d’artistes que fan música d’aquesta: David Lanz,
William Ackerman, Steven Halpern, Chris Spheeris o
Avui vull parlar una mica del pianista David Lanz, que va enregistrar tres àlbums amb el multiinstrumentista Paul Speer: Natural States, Desert Vision i Bridge of Dreams. Els dos primers es van convertir en DVDs amb uns paisatges dels parcs naturals d’EEUU esplèndids. A banda d’aquests tres àlbums, David Lanz n’ha enregistrat molts en solitari, tant solos de piano com fets amb piano i orquestra. Potser el més famós és Christophori’s Dream, que conté una versió magnífica de la cançó ‘A whiter shade of pale’, d’Annie Lennox. De fet, per mi la versió de Lanz supera de molt la cançó original.
El tema que us proposo es titula ‘Lover’s
Tarot’, la primera peça de l’àlbum A cup
of moonlight, de l’any 2007. És un solo de piano deliciós que comença tènue,
suau, i que a poc a poc es va animant i agafa una força que es va modulant al
llarg del tema. És un tipus de música que a mi em fascina, però que, més enllà
d’aquesta apreciació personal i subjectiva, és la música clàssica del segle
XXI. És música tonal però plena de modulacions (canvis de tonalitat) que la fan
rica i l’omplen de matisos que transmeten un doll de sensacions. Se’m fa difícil
descriure la música, perquè el que s’ha de fer és escoltar-la, però encara se’m
fa més difícil descriure aquesta música. David Lanz és un pianista
extraordinari que toca de manera immaculada i que treu un so espectacular al
piano. Un pianista similar és George Winston, del qual probablement parlaré en
un altre apunt. Kevin Kern, en canvi, és un pianista més carrincló, la seva música
és tova i no té la força expressiva de
Una altra cosa és que no tinc clar com s’ha de denominar aquest tipus de música. De fet, no sé si n’hi ha alguna denominació estipulada i acceptada per tothom. Jorge Flo sempre defuig l’etiqueta ‘New Age’ i l’anomena ‘música instrumental contemporània’. Potser ‘New Age’ s’associa més a coses esotèriques i beneites, no ho sé. Però és una etiqueta que permet delimitar amb claredat a quin tipus de música hom es refereix.
