Malauradament, la violència contra les dones no cessa, ni aquí ni arreu. No hi ha setmana que alguna no mori en el territori espanyol, quaranta-nou són les assassinades en el que va d’any.
Després d’un temps durant el qual semblava que ens hi havíem acostumat, es nota un cert revifament de la consciència col·lectiva: cal aturar aquesta xacra.
Ara fa més d’un any vaig escriure un article, que reprodueixo en part, perquè no sé escriure res més entenimentat:
“Tinc per a mi, però, que només quan els botxins no tinguin on amagar-se, quan els falti tota ombra de comprensió, quan sentin sobre ells la mirada de tota la societat que els recrimini el que han fet sense perdó possible, i quan qui aixeca la mà contra una dona la vegi aturada immediatament pel primer que passi, inclús a risc de la seva vida, començarem a anar pel bon camí.
Començarem a canviar el decurs d’aquesta mala història quan l’educació de totes les persones, sigui quin sigui el seu origen i la seva condició social, faci impensable l’ús de la força per resoldre els conflictes entre persones o entre pobles i quan tothom tingui els recursos personals suficients i necessaris per saber sortir a temps de convivències impossibles.
També hi ajudarem quan sigui fàcil a la dona denunciar-ho sabent que la societat en ple sortirà en defensa seva, que no li faltarà una feina o un pis d’acollida, que podrà, l’endemà mateix, donar pa als seus fills i quan la nostra culta, educada, plàcida i democràtica societat segueixi condemnant, denunciant i plorant les morts, i no oblidant-les al fons de la memòria. Jo no ho faré, no oblidaré, i seguiré creient que tota mort és evitable, que tota mort d’una dona perseguida és manifestació de la cultura de la mort que a tots embolcalla i que hem de vèncer sigui com sigui.”
per les teves belles, entenimentades i sinceres paraules... Crec que és tal com dius, ho veig ben igual