josepselva |
dimarts, 24 de novembre de 2009 | 18:49h
Mes enllà de les lleis de l’evolució que plantejà
Darwin fa 150 anys, en l’espurna que portà a l’eclosió de l’espècie humana,
hi ha d’haver en el seu origen, un miracle o un malefici (ambdós fets
sobrenaturals) que la resta d’espècies s’estalviaren.
La racionalitat i la seva inversa, el contrapunt de
la irracionalitat, coexistint dins un ésser dotat de pensament abstracte, amb
capacitat d’anàlisi i de síntesi, amb un codi comunicatiu -la parla i
l’escriptura- desenvolupat a partir de sons i grafismes arbitraris que tenen la
propietat meravellosa de comunicar contextos per sobre del textos i d’estendre
els significats mes enllà dels significants construir-ne de nous, mitjançant
metàfores i diversses eines, fabricades amb els propis brins que teixexen
el coneixement, tot dins del nostre bagatge de material genètic exclusiu de
l’espècie “homo” producte d’un genoma inestable que va mutar, ves a saber per
quins set sous, és una carrega explosiva massa perillosa per la nostra
seguretat emocional.
(si, ja ho
sé, una subordinada molt llarga que dona massa feina al fer un anàlisi
morfosintàctic. Si hi ha algun valent/a, que en faci l'arbre)
Simplement vull posar en relleu que la nostra
capacitat intel·lectual conviu amb la consciència abstracte del “jo” i del
”tu”, i d’aquí neixen els sentiments, no pas de l’intel·lecte. L’intel·lecte
només racionalitza el “jo” i activa els impulsos que desencadenen l’amor,
l’odi, la por, la ira, el benestar, però no hi intervé, es limita a pitjar el
botó i la màquina humana fa la resta.
Per això parlo de miracle o de malefici, perquè
l’atzar és massa pobre per donar tanta riquesa, Déu o els deus massa llunyans,
els cromosomes massa àcids, i l’evolució no explica ni dóna tesis sense
hipòtesi.
Admeto l’inexplicable i ja en tinc ben prou
d’intentar explicar l’enrevessat i donar voltes al trencaclosques de Rubik .
Anar mes enllà no en sé, i estic en que els experts
tampoc saben sinó explicar els processos però no les causes.
Hi ha coses que entre els sentiment i la raó,
s’embussen a mig camí com l’ofec d’un glop d’aigua que entra a la tràquea i ens
sentim morir, però passat l’ennuec, fem vida com si tal cosa.
Els anisats dolços son empallegosos, el dolç emborratxa, la quimera del "homo sapiens" seria convertirse en mono de vegades, per no haver d'assumir el "sapiens" dins un cos de simi. O potser els simis son la segona evolució dels "sapìens"
Això passa quan el dit de Deu i d’Adam es separen al
esquerdar-se la cúpula de la
Capella Sixtina. I arriba el 2012 sense data.
O quan, simplement, n'hi ha mes d'un que espera l'ascensor.
Homo sapiens?, i perqué no "Dona Sapiens?. O es que al final de tot plegat varen ser primer els "ous" que les "gallines"?. Jo es que mes que homo he estat un mono, molt "monu" peró mono al cap i a la fi.
borinotus |
dimecres, 25 de novembre de 2009 | 11:43h
Una cosa és tenir sentiment de culpa i una altra voler millorar.
Tens consciència de ser perfecta? Si sí, et planyo Si no, vols millorar? I si ho vols ho vols per tu mateixa o perquè et sents culpable d'alguna cosa?
Doncs a l'especie igual. Històricament hem anat avençant en motls aspectes. Sobretot quan hem socialitzat els avenços tècnics i hem arraconat els dogmes. Doncs és això. Ser conscients del que implica la nostra llibertat de crear i que la responsabilitat del que fem és nostra. Per a això hem d'allunyar-nos com més millor del nostre passat animal. Potser per a tu aquest procés parteix d'un sentiment de culpa original. Per a mi no.
"que una cosa no va amb l'altra i que la voluntat de superació no
implica que et sentis culpable de ser com ets sinó que vols millorar..." o com tu dius: "Una cosa és tenir sentiment de culpa i una altra voler millorar". Entesos doncs.
En quant al sentiment de culpa original (no crec en el pecat ídem), torno a dir, no el tinc -com a espècie- en cap aspecte, fa temps que he substituït el concepte de "culpa" jueu-cristià, per el de responsabilitat (tant si n'és un sentiment com un raonament). I l'ésser humà és, o hauria de ser, o saber-se, o sentir-se, responsable directe (i indirecte) de moltes coses (d'altres, però, no). I la nostra responsabilitat abasta tant coses positives com negatives.
D'altra banda tampoc crec oportuna la focalització exclusivament pejorativa que es fa del terme "animal", potser si ens endinsem en la etiologia ens portaríem algunes sorpreses... però això és altre debat...
Salut.
Pd. Perdona Josep, t'estem "okupant" el bloc "como pedro por su casa" però és que el post i el tema, tenen "mucha tela que cortar". Gràcies per l'espai de debat, tanmateix però, a partir d'ara, qualsevol altre comentari al respecte, el faré directament, que no estar bé abusar-ne. :-D
josepselva |
dimecres, 25 de novembre de 2009 | 13:25h
Podeu fer servi el meu espai-comentari del bloc com si fos la muralla del "feisbloc", a la vostra disposició. Jo hi he posat la peça; el patrò i les tisores ho poseu vosaltres... i aneu tallant i cosint. Com al comiat de les cartes antigues,
S.S.S, (que, com algú podria pensar no vol dir "su seguro servidor", sinò "sempre serem somiatruites")
borinotus |
dimecres, 25 de novembre de 2009 | 13:47h
Tot ha començat per una observació al bloc de na Carme-Laura sobre la violència de gènere. Sobre si la violència era pròpia d'humans. Jo dic que ens és pròpia en tant que herència animal. La cultura intenta que la sublimem o la disimulem.
De fet, abans quan algú en feia servir se li deia això, que era un animal (encara conservem el terme "fer animalades"). Ara en aquests temps (En que d'animals de debó en veiem pocs) sembla que allò més políticament correcte sigui dir que no, que els animals (la natura en general) són purs i innocents i que els humans som els dolents per naturalesa.
La resta és complicar el discurs i embolicar la troca.
Doncs aprofitant l'avinentesa de l'oferiment feisblocaire d'en Josep...
La violència no és exclusivament "herència animal": les més sofisticades i "sublims" o vetllades formes de violència han estat ideades i perpetrades pels humans (degut precisament a la mateixa capacitat humana de creativitat i genialitat de consciència) i tenen més a veure amb conflictes psico-socilògics (o socio-psicològics) i econòmics, que amb l'etiologia animal (o que amb la psicobiologia humana) Hem, però, primer, de definir que entenem (perquè potser no parlem del mateix) per: 1. Violència i conflicte (algunes teories i estudis en polemologia ens donarien molta llum; hi ha maltractament i violència callada i vetllada -exclusivament humana- que dista molt del comportament animal "incivilitzat i salvatge" 2. Instints i comportament animal // Comportament cultural. No sempre la cultura intenta sublimar o dissimular la violència, ans al contrari, de vegades no només la justifica, sinò que la crea, la inventa, o la provoca més enllà de la violència "animal". 3. Crueltat de la natura // inocència dels animals. Tanto "culpa" com "responsabilitat" com "crueltat", impliquen "voluntat" i tanmateix ser responsables dels nostres actes: distingir entre "el bé" i "el mal", cosa que els animals no ho fan en tant que no tenen consciència i no distingeixen una cosa d'altre (conceptes i construccións que a més són exclusivament humanes en una societat d'humans per a humans) Els animals no són ni culpables ni innocents, en tant que no tenen consciència dels seu actes (deixant de banda la progressiva evolució i "culturització" o adaptació o ensinistrament dels instints d'algunes especies més pròximes -per biologia o per "convivència"- amb els humans). La qual cosa -la inconsciència, la irresponsabilitat i la irracionalitat"- no els fa estar exemptes de patiment i de la seva interioritazació emocional (no pas racional). Ni molt menys estar exemptes de "drets" (i no em refereixo al concepte literal de "drets" en sentit "ciutadà" sinò per extensió del significat)
Per tot plegat, em sembla una contradicció que facis la següent comparació, i diguis (encara que sigui per negar-ho) que els animals (la natura en general) semblen purs i innocents i que els humans representen ser els dolents per naturalesa... Per quina naturalesa? Per la condició humana, vols dir? O som violents per les restes que segons tu ens queden del comportament animal, aquest que a la vegada és pur i innocent?
Jo no he dit mai que l'esser humà sigui dolent per la seva pròpia condició, tot just el contrari (sóc marxista, recordes?) sinò que n'és (de bo i de dolent) tot just per la seva capaciat racional i de discernir, i per la responsabilitat. que comporta. Només he dit el mateix que has dit tu: "que som responsables de les nostres pròpies creacions" i hi afegeixo: les genials i les terribles...
Salut. Pd. Bé, vist que la cosa va per estona, i tot i l'hospitalitat i el cafè... em retiro del debat, i vaig a posar-m'hi i a fer-ne un post al meu bloc; no fos cas que al final, com diem per Madrid, l'amo ens digui allò de "Hala! María! "vamos a acostarnos que esta gente querrá irse, que se ha acabao el café!" :-p
La violència no és exclusivament "herència animal" les més sofisticades i "sublims" o vetllades formes de violència han estat ideades i perpetrades pels humans.
Els humans som animals. Per tant axiò que compartim. Això i moltes altres coses com els rols grupals, jerarquics o sexuals. Portem poc més de sis mil anys civilitzats i unes quantes desenes de milers convivint amb la natura. És massa aviat per a dir que la nostra psicologia i el nostre compartament siguin totalment disociats dels dels animals.
No sempre la cultura intenta sublimar o dissimular la violència, ans al
contrari, de vegades no només la justifica, sinò que la crea, la
inventa, o la provoca més enllà de la violència "animal".
L'organització humana (anomena-la cultura o civilització o com vulguis) te en una de les seves fites la convivència social. Per això hem inventat unes normes i el dret. Es clar que també hem inventat com saltar-nos aquestes barreres. Una de les més eficaces és precisament "deshumanitzar" l'adversari.
Els animals no són ni culpables ni innocents, en tant que no tenen consciència dels seu actes
No se si això ho dius com a argument per a rebatre'm o no. Però és que això és el que dic jo. Com que els valors són una creació nostra també hem intentat posar límits a la violència. Els animals no tenen aquesta capacitat.
La qual cosa -la inconsciència, la irresponsabilitat i la
irracionalitat"- no els fa estar exemptes de patiment i de la seva
interioritazació emocional (no pas racional). Ni molt menys estar
exemptes de "drets" (i no em refereixo al concepte literal de "drets"
en sentit "ciutadà" sinò per extensió del significat)
Aquest comentari és gratuït o te mala llet. Estan insinuant que estic justificant la violència contra els animals o negar-los els drets?
Per tot plegat, em sembla una contradicció que facis la següent
comparació, i diguis (encara que sigui per negar-ho) que els animals
(la natura en general) semblen purs i innocents i que els humans
representen ser els dolents per naturalesa
Si ho dic per a negar-ho és que no ho afirmo jo sinó per rebatre a qui defensa aquesta opinió. Per tant, no caic en cap contradicció.
O som violents per les restes que segons tu ens queden del comportament animal, aquest que a la vegada és pur i innocent?
Som violents per les restes que queden del comportament animal. Això és el que he dit des del començament. Sobre això de pur i innocent vegeu resposta a la pregunta anterior.
Jo no he dit mai que l'esser humà sigui dolent per la seva pròpia
condició, tot just el contrari (sóc marxista, recordes?) sinò que n'és
(de bo i de dolent) tot just per la seva capaciat racional i de
discernir, i per la responsabilitat. que comporta.
Aquests conceptes de "bo" i "dolent" no se que volen dir. Sobre això que eres marxista. Bé, com t'he dit abans, només un ateu de veritat està en condicions de comprendre-ho.
Només he dit el mateix que has dit tu: "que som responsables de les
nostres pròpies creacions" i hi afegeixo: les genials i les terribles...
Doncs per acabar dient el mateix que jo fas molta marrada. Embolicar la troca i complicar el discurs, el que deia.
josepselva |
dimecres, 25 de novembre de 2009 | 09:10h
No és nomès l'oració gramatical (gracies per prendre't la molèstia,
Belén), també ho és la nostra conciència de "homo" ""sápiens"""
(cometes dobles) respecte al homo (cou dieu a Mallorca, Victòria) i la
dona, productes imperfectes d'una evolució, que trigarà molt mes a
arribar a un estadi d'intel·ligència emocional que el que ha trigat a
assolir la racionalitat intel·lectual També vaig veure Júpiter, i Orió, i finalment el Barça guanyà, Carme.laura
Ans al contrari, sóc una enamorada de l'anàlisi sintàctica i no me'n puc estar (rareta que és una...) En canvi de la informàtica i les seves aplicacions, com ja s'ha vist, no puc dir el mateix (tenim un greu conflicte d'interessos, jo dic: fletxa, cap aquí! i en canvi ella cap allà... independent que és, la "jodía").
Finalment he decidit que plantaré l'arbre a mà, ben bonic i colorejat, i després d'escanejar-lo (d'això si que en sé una mica, crec...) el penjaré al meu bloc tot aprofitant per fer-ne una anàlis que vagi més enllà de la morfosintaxi i s'endinsi en la semàntica, en la interpretació textual i contexual, i en l'etnolingüística del discurs, tot fent-ne a la vegada reflexió sociolingüística i cultural.
Com ben dius, no només és l'oració gramatical i la seva sintàxi; tanmateix la semàntica del teu discurs i les seves correlacions, el que té molt de suc.
Que em dones permís per esquarterar-te analìticament i sometre'ta a una pormenoritzada dissecció discursiva, al meu bloc? (permís per escrit :-p que amb això de les cites d'altri o referències, i la intertextualitat, s'ha d'anar molt en compte, que "por menos de na" ve l'SGAE i et fica a la presó, tret de que siguis Ana Rosa Quintana...)
Potser no és la racionalitat (o la raó humana, construïda) la que ens allunya o acosta -segons es miri- al simi, potser no som l'evolució, si no la involució...
En llegir el post de la Carme-Laura he tingut gairebé la mateixa associació d'idees que tu. I estava deixant-li un comentari (darrere dels vostres, del Borinotus i teu) arran de les errades evolutives i la naturalesa animal, i tanmateix de la humana (i de les seves construccions culturals) ... quan tot just he vist el teu apunt anunciant "monos i anises" a la columna del últims 40 canvis, i no sé per què m'he dit: vet aquí que segur que no parlem de coses gaire diferents, i ves per on que no anava gens equivocada.
Com dic allà, no van ser simis els que van lapidar la dona somalí de 20 anys... van ser homes, homes("homos") carregats de prejudicis culturals (i la cultura és una contrucció (in?)purament i exclusivament humana)
Pel que a la subordinada... després de corregir un munt de treballs i deures dels xiquets, encara he tingut esma per posar-me amb la pu...(nyetera) oració... però un repte lingüístic és un repte lingüístic i amb això no perdono.
Repte que, modèstia a part, estava "solventat" en 10 min. El que no he pogut superar finalment (ja he desistit per avui) és com traslladar informàticament l'arbre morfosintàctic (no me'n surto amb facilitat amb les fletxes ni en word ni en pwp... si algú en sap que m'alliçoni) i ja m'hauria agradat (tranquils que ho faré) penjar-lo.
Resumint, que entre "monos" fins a dalt "d'anisetes" de l'idem que se'n van per les branques de l'arbre morfosintàctic i la meva passió -gens botànica- pels "arbres" en qüestió i les
subordinades (com més entremaliades millor, i aquesta ho era) i la seva
anàlisi; són "las mil y gallo" i encara no ve la son...
Bé, espero que com a mínim se'm convidi a unes ciber-infusions de melisa i valeriana. Que el cafè no ajuda a dormir! :-p Salut.
carme.laura |
dimarts, 24 de novembre de 2009 | 21:40h
La frase final m'ha oxigenat, monzonina i surrealista. Després he sortit al balcó, he vist la lluna i Júpiter i m'he tranquil·ltzat. Un bon article, una pregunta sense resposta. Bona nit!, (el Barça guanya...)
Hem d'anar endavant, no endarrera.
*Home en el sentit primigeni d'humà, no en el sentit de mascle.
En que quedem, benvolgut i estimat amic Borinotus, l'home-homo és quelcom que ha de ser superat? O, com dius aquí: "Ja n'hi ha prou d'aquest sentiment de culpa (de "pecat original") i de tirar-nos cendres al cap per existir" ? :-p
O vols dir que una cosa no va amb l'altra i que la voluntat de superació no implica que et sentis culpable de ser com ets sinó que vols millorar?
No sé, potser cal ser ateu per entendre-ho... ;-p
Salut (y leña al mono que es de goma!)
Tens consciència de ser perfecta? Si sí, et planyo
Si no, vols millorar? I si ho vols ho vols per tu mateixa o perquè et sents culpable d'alguna cosa?
Doncs a l'especie igual.
Històricament hem anat avençant en motls aspectes. Sobretot quan hem socialitzat els avenços tècnics i hem arraconat els dogmes. Doncs és això. Ser conscients del que implica la nostra llibertat de crear i que la responsabilitat del que fem és nostra. Per a això hem d'allunyar-nos com més millor del nostre passat animal. Potser per a tu aquest procés parteix d'un sentiment de culpa original. Per a mi no.
implica que et sentis culpable de ser com ets sinó que vols millorar..." o com tu dius: "Una cosa és tenir sentiment de culpa i una altra voler millorar". Entesos doncs.
En quant al sentiment de culpa original (no crec en el pecat ídem), torno a dir, no el tinc -com a espècie- en cap aspecte, fa temps que he substituït el concepte de "culpa" jueu-cristià, per el de responsabilitat (tant si n'és un sentiment com un raonament). I l'ésser humà és, o hauria de ser, o saber-se, o sentir-se, responsable directe (i indirecte) de moltes coses (d'altres, però, no). I la nostra responsabilitat abasta tant coses positives com negatives.
D'altra banda tampoc crec oportuna la focalització exclusivament pejorativa que es fa del terme "animal", potser si ens endinsem en la etiologia ens portaríem algunes sorpreses... però això és altre debat...
Salut.
Pd. Perdona Josep, t'estem "okupant" el bloc "como pedro por su casa" però és que el post i el tema, tenen "mucha tela que cortar". Gràcies per l'espai de debat, tanmateix però, a partir d'ara, qualsevol altre comentari al respecte, el faré directament, que no estar bé abusar-ne. :-D
Jo hi he posat la peça; el patrò i les tisores ho poseu vosaltres... i aneu tallant i cosint.
Com al comiat de les cartes antigues,
S.S.S,
(que, com algú podria pensar no vol dir "su seguro servidor",
sinò "sempre serem somiatruites")
De fet, abans quan algú en feia servir se li deia això, que era un animal (encara conservem el terme "fer animalades").
Ara en aquests temps (En que d'animals de debó en veiem pocs) sembla que allò més políticament correcte sigui dir que no, que els animals (la natura en general) són purs i innocents i que els humans som els dolents per naturalesa.
La resta és complicar el discurs i embolicar la troca.
La violència no és exclusivament "herència animal": les més sofisticades i "sublims" o vetllades formes de violència han estat ideades i perpetrades pels humans (degut precisament a la mateixa capacitat humana de creativitat i genialitat de consciència) i tenen més a veure amb conflictes psico-socilògics (o socio-psicològics) i econòmics, que amb l'etiologia animal (o que amb la psicobiologia humana)
Hem, però, primer, de definir que entenem (perquè potser no parlem del mateix) per:
1. Violència i conflicte (algunes teories i estudis en polemologia ens donarien molta llum; hi ha maltractament i violència callada i vetllada -exclusivament humana- que dista molt del comportament animal "incivilitzat i salvatge"
2. Instints i comportament animal // Comportament cultural. No sempre la cultura intenta sublimar o dissimular la violència, ans al contrari, de vegades no només la justifica, sinò que la crea, la inventa, o la provoca més enllà de la violència "animal".
3. Crueltat de la natura // inocència dels animals. Tanto "culpa" com "responsabilitat" com "crueltat", impliquen "voluntat" i tanmateix ser responsables dels nostres actes: distingir entre "el bé" i "el mal", cosa que els animals no ho fan en tant que no tenen consciència i no distingeixen una cosa d'altre (conceptes i construccións que a més són exclusivament humanes en una societat d'humans per a humans)
Els animals no són ni culpables ni innocents, en tant que no tenen consciència dels seu actes (deixant de banda la progressiva evolució i "culturització" o adaptació o ensinistrament dels instints d'algunes especies més pròximes -per biologia o per "convivència"- amb els humans). La qual cosa -la inconsciència, la irresponsabilitat i la irracionalitat"- no els fa estar exemptes de patiment i de la seva interioritazació emocional (no pas racional). Ni molt menys estar exemptes de "drets" (i no em refereixo al concepte literal de "drets" en sentit "ciutadà" sinò per extensió del significat)
Per tot plegat, em sembla una contradicció que facis la següent comparació, i diguis (encara que sigui per negar-ho) que els animals (la natura en general) semblen purs i innocents i que els humans representen ser els dolents per naturalesa... Per quina naturalesa? Per la condició humana, vols dir? O som violents per les restes que segons tu ens queden del comportament animal, aquest que a la vegada és pur i innocent?
Jo no he dit mai que l'esser humà sigui dolent per la seva pròpia condició, tot just el contrari (sóc marxista, recordes?) sinò que n'és (de bo i de dolent) tot just per la seva capaciat racional i de discernir, i per la responsabilitat. que comporta. Només he dit el mateix que has dit tu: "que som responsables de les nostres pròpies creacions" i hi afegeixo: les genials i les terribles...
Salut.
Pd. Bé, vist que la cosa va per estona, i tot i l'hospitalitat i el cafè... em retiro del debat, i vaig a posar-m'hi i a fer-ne un post al meu bloc; no fos cas que al final, com diem per Madrid, l'amo ens digui allò de "Hala! María! "vamos a acostarnos que esta gente querrá irse, que se ha acabao el café!" :-p
La violència no és exclusivament "herència animal" les més sofisticades i "sublims" o vetllades formes de violència han estat ideades i perpetrades pels humans.
Els humans som animals. Per tant axiò que compartim. Això i moltes altres coses com els rols grupals, jerarquics o sexuals. Portem poc més de sis mil anys civilitzats i unes quantes desenes de milers convivint amb la natura. És massa aviat per a dir que la nostra psicologia i el nostre compartament siguin totalment disociats dels dels animals.
No sempre la cultura intenta sublimar o dissimular la violència, ans al
contrari, de vegades no només la justifica, sinò que la crea, la
inventa, o la provoca més enllà de la violència "animal".
L'organització humana (anomena-la cultura o civilització o com vulguis) te en una de les seves fites la convivència social. Per això hem inventat unes normes i el dret. Es clar que també hem inventat com saltar-nos aquestes barreres. Una de les més eficaces és precisament "deshumanitzar" l'adversari.
Els animals no són ni culpables ni innocents, en tant que no tenen consciència dels seu actes
No se si això ho dius com a argument per a rebatre'm o no. Però és que això és el que dic jo. Com que els valors són una creació nostra també hem intentat posar límits a la violència. Els animals no tenen aquesta capacitat.
La qual cosa -la inconsciència, la irresponsabilitat i la
irracionalitat"- no els fa estar exemptes de patiment i de la seva
interioritazació emocional (no pas racional). Ni molt menys estar
exemptes de "drets" (i no em refereixo al concepte literal de "drets"
en sentit "ciutadà" sinò per extensió del significat)
Aquest comentari és gratuït o te mala llet. Estan insinuant que estic justificant la violència contra els animals o negar-los els drets?
Per tot plegat, em sembla una contradicció que facis la següent
comparació, i diguis (encara que sigui per negar-ho) que els animals
(la natura en general) semblen purs i innocents i que els humans
representen ser els dolents per naturalesa
Si ho dic per a negar-ho és que no ho afirmo jo sinó per rebatre a qui defensa aquesta opinió. Per tant, no caic en cap contradicció.
O som violents per les restes que segons tu ens queden del comportament animal, aquest que a la vegada és pur i innocent?
Som violents per les restes que queden del comportament animal. Això és el que he dit des del començament.
Sobre això de pur i innocent vegeu resposta a la pregunta anterior.
Jo no he dit mai que l'esser humà sigui dolent per la seva pròpia
condició, tot just el contrari (sóc marxista, recordes?) sinò que n'és
(de bo i de dolent) tot just per la seva capaciat racional i de
discernir, i per la responsabilitat. que comporta.
Aquests conceptes de "bo" i "dolent" no se que volen dir.
Sobre això que eres marxista. Bé, com t'he dit abans, només un ateu de veritat està en condicions de comprendre-ho.
Només he dit el mateix que has dit tu: "que som responsables de les
nostres pròpies creacions" i hi afegeixo: les genials i les terribles...
Doncs per acabar dient el mateix que jo fas molta marrada. Embolicar la troca i complicar el discurs, el que deia.
Belén), també ho és la nostra conciència de "homo" ""sápiens"""
(cometes dobles) respecte al homo (cou dieu a Mallorca, Victòria) i la
dona, productes imperfectes d'una evolució, que trigarà molt mes a
arribar a un estadi d'intel·ligència emocional que el que ha trigat a
assolir la racionalitat intel·lectual
També vaig veure Júpiter, i Orió, i finalment el Barça guanyà, Carme.laura
Ans al contrari, sóc una enamorada de l'anàlisi sintàctica i no me'n puc estar (rareta que és una...) En canvi de la informàtica i les seves aplicacions, com ja s'ha vist, no puc dir el mateix (tenim un greu conflicte d'interessos, jo dic: fletxa, cap aquí! i en canvi ella cap allà... independent que és, la "jodía").
Finalment he decidit que plantaré l'arbre a mà, ben bonic i colorejat, i després d'escanejar-lo (d'això si que en sé una mica, crec...) el penjaré al meu bloc tot aprofitant per fer-ne una anàlis que vagi més enllà de la morfosintaxi i s'endinsi en la semàntica, en la interpretació textual i contexual, i en l'etnolingüística del discurs, tot fent-ne a la vegada reflexió sociolingüística i cultural.
Com ben dius, no només és l'oració gramatical i la seva sintàxi; tanmateix la semàntica del teu discurs i les seves correlacions, el que té molt de suc.
Que em dones permís per esquarterar-te analìticament i sometre'ta a una pormenoritzada dissecció discursiva, al meu bloc? (permís per escrit :-p que amb això de les cites d'altri o referències, i la intertextualitat, s'ha d'anar molt en compte, que "por menos de na" ve l'SGAE i et fica a la presó, tret de que siguis Ana Rosa Quintana...)
Bon dia.
(ara si que necessito un cafè!)
Potser no és la racionalitat (o la raó humana, construïda) la que ens allunya o acosta -segons es miri- al simi, potser no som l'evolució, si no la involució...
En llegir el post de la Carme-Laura he tingut gairebé la mateixa associació d'idees que tu. I estava deixant-li un comentari (darrere dels vostres, del Borinotus i teu) arran de les errades evolutives i la naturalesa animal, i tanmateix de la humana (i de les seves construccions culturals) ... quan tot just he vist el teu apunt anunciant "monos i anises" a la columna del últims 40 canvis, i no sé per què m'he dit: vet aquí que segur que no parlem de coses gaire diferents, i ves per on que no anava gens equivocada.
Com dic allà, no van ser simis els que van lapidar la dona somalí de 20 anys... van ser homes, homes("homos") carregats de prejudicis culturals (i la cultura és una contrucció (in?)purament i exclusivament humana)
Pel que a la subordinada... després de corregir un munt de treballs i deures dels xiquets, encara he tingut esma per posar-me amb la pu...(nyetera) oració... però un repte lingüístic és un repte lingüístic i amb això no perdono.
Repte que, modèstia a part, estava "solventat" en 10 min. El que no he pogut superar finalment (ja he desistit per avui) és com traslladar informàticament l'arbre morfosintàctic (no me'n surto amb facilitat amb les fletxes ni en word ni en pwp... si algú en sap que m'alliçoni) i ja m'hauria agradat (tranquils que ho faré) penjar-lo.
Resumint, que entre "monos" fins a dalt "d'anisetes" de l'idem que se'n van per les branques de l'arbre morfosintàctic i la meva passió -gens botànica- pels "arbres" en qüestió i les
subordinades (com més entremaliades millor, i aquesta ho era) i la seva
anàlisi; són "las mil y gallo" i encara no ve la son...
Bé, espero que com a mínim se'm convidi a unes ciber-infusions de melisa i valeriana. Que el cafè no ajuda a dormir! :-p
Salut.