Abelard Saragossà i Alba (Silla, 1954), és un filòleg valencià (premi d'assaig de la Generalitat Valenciana el 2006, amb l'obra "Reivindicació científica del valencià" -Tabàrca Edicions, 2007-) que ha publicat a la Revista de Catalunya, número 252, juliol-agost d'enguany, aquest article del qual en reprodueixo les conclusions.
Cal situar el debat sobre la situació política del País Valencià al centre de la reflexió col·lectiva, i ponderar totes les aportacions constructives que estan aflorant (com l'obra coral "País Valencià, segle XXI") per mirar de capgirar l'actual hegemonia de les forces espanyolistes.
Quan reflexionem sobre pobles i sobre llengües, és molt fàcil incórrer en interpretacions essencialistes, les quals tenen una cosa en comú: posar les llengües i les nacions fora de l'evolució social i fora de les persones. Una conseqüència de marginar les persones és considerar poc el camí decisiu. Si el valencianisme vol quallar, ha d'anar elaborant propostes socials que convencen sectors progressivament més grans de la societat valenciana. Quant a l'ús públic del valencià, es recuperarà si una bona part de la societat valenciana s'identifica com a valenciana i, en eixa identitat, el valencià és un component important. En conseqüència, el nostre nord bàsic no han de ser les "institucions", sinó l'elaboració de discursos (converses, articles d eperiòdic, conferències, llibres) que puguen incidir en la consciència de les persones. De fet, difícilment quallarem en les institucions polítiques (com ara superant el 5% dels vots) si prèviament no convencem persones.
Diversos historiadors valencians (Manuel Martí, Ferran Argilés, Vicent Baydal) han mostrat que Joan Fuster tenia una concepció essencialista de la nació, cosa que fa deformar la interpretació de la història. De fet, el conjunt de la història valenciana (des del segle XIV o XV) seria una "desviació nacional", resultat que fa pensar en una condemna col·lectiva. Un altre historiador valencià, Pedro Ruiz, ha observat que, encara que la investigació històrica ha demostrat que no eren certs molts dels punts fonamentals en què es basava Fuster, les revisions del nacionalisme fusterià l'han modificat poc i perifèricament, de tal manera que hi hauria "un descompassament seriòs entre el coneixement històric i els projectes politicoidentitaris valencianistes" (Baydal). Eixa absència d'adaptació al coneixement actual de la història no afecta només el valencianisme polític, sinó també alguna actuació i visió d'investigacions universitàries.
Per canviar eixa situació. hem d'animar els universitaris valencians a investigar, a reflexionar i fer públiques les seues meditacions. Eixos treballs ens haurien d'ajudar a anar separant-nos del centralisme i el domini ideològic (i pràctic) del castellà i, correlativament, també haurien d'augmentar la nostra identificació com a valencians, procés que afavoriria l'ús del valencià en les relacions socials. També convindria que hi haguera més coordinació entre els sociòlegs valencians, els lingüistes, els economistes, els crítics literaris, els estudiosos del dret i els historiadors de qualsevol període, sense oblidar els psicòlegs, que haurien de contribuir a demostrar que la descomposició d'un poble té efectes psicològics negatius sobre els seus membres, de la mateixa manera que la recuperació comporta conseqüències positives. Si els grups de recerca de les universitats valencianes posem en comú objectius i fruits de la investigació, probablement afavorirem la mateixa investigació; i, tot plegat, seria molt beneficiós per al valencianisme.
Pel que fa la investigació de què he partit per bastir aquestes reflexions, Eugeni Alberola ha treballat molt, i s'ha endinsat per la història lingüística d'Alzira. Tant de bo que continue la investigació. L'objectiu hauria de ser penetrar en els sentiments i els condicionants dels valencians del segle XX, tant en aquells que varen mantindre el valencià perquè (entre d'altres raons) pràcticament ni coneixien el castellà, com en aquells altres que varen canviar el valencià pel castellà amb la finalitat de promoure's en la societat, que és un objectiu humà. Si el sociolingüista fa eixe camí, aportarà arguments per a un tema ben important: convéncer els valencians actuals de la importància que té usar el valencià dins de la família, siguen els nostres pares autòctons o siguen immigrats, i independentment que la nostra llengua materna haja sigut el valencià, el castellà o una altra. Tota investigació històrica ben feta té repercussions sobre el futur, que és on està la finalitat d'estudiar i comprendre el passat: en la millora de la nostra societat i, per tant, en el futur.
Els rectorats de la Universitat de València de portes endins no han sabut establir linees en valencià i contractar professorat adequat durant anys i panys. Ni li van fer cas a Enric Valor en aquest sentit.
I més que estar en contra d'un govern o altre, el que en realitat han estat és d'esquenes al propi país valencià.
I la màjoria espanyolista progressista ha preferit veure sempre la Universitat de València en mans catalanistes extremes, que veures davant el perill valencianista.
On es compleix l'axioma no escrit que com més esquerrà o anarquista, més espanyolista.
Els progressistes espanyols tenien el perill valencià més a prop i va preferir anar contra el present valencià, amb la confiança de saber que sense present no n'hi ha futur.
Per què la realitat social del perill valencianista el veien més a prop i el perill catalanista el veien més llunyà i amb més tranquilitat.
Joan Fuster hi havia qüestions polítiques valencianes en les que callava o silenciava, més que parlava, hipotecant-ho tot a un futur incert, incentivat i estimulat des de les posicions d'una major força política nacionalista-repúblicana de partida a la Generalitat de dalt i no va considerar oportú qualsevòl qüestió que puguera considerar-se un entrebanc o contrariar-la, amb absència de qualsevòl critíca política constructiva en aquest sentit.
Doncs la democràcia sempre surgeix des dels pobles de baix per amunt i no mitjançant el defecte de forma d'imposició d'una Generalitat de dalt a una Generalitat de baix.
PS: he observat la diatriba entre Baydal i tu. I qui guanya no és ni tu ni ell. És un tercer, a qui li la bufa/em els tres, jo inclòs. Focalitzem tots plegats envers ESPAÑA.
Si Jefferson, Hancok i Franklin s'hagueren esbatussat entre ells encara estarien pagant impostos a Down Street.
Amb estima t'ho dic: pensa-hi !
Un dels trets de L'ADN valencià és l'enorme recança envers Madrid i tot el que allò representa.
I per a començar a tindre projecte: el motiu és tindre un enemic comú és el més eficaç.
PS: no em penges cap llufa 'política' per a tranquilitzar la teua consciència. Jaume del Tarragonès -a 200 km- té més dades meues que tu que estàs a 70 km.
Si et diguea que ens calen l'ala dels PP liberals, els del PSPV més o menys valencianistes, els aprogfitables de l'esquerra estatal i els valencianistes de tota mena....em podries excomunicar.
Així m'ho pense..i possiblement sóc una mena d'escolta...però no hi veig una altra per a trencar el cercle viciós.
Tu possiblement sí, però sols existeix al teu cap i del teu cercle d'amistats.
Amb mi, com sempre, podreu trobar-me quan vos calga. Sóc de tots.
Una abraçada.
PS: del tema del Principat també hi ha molta parlar en aquesta conjunció....política
Trenta anys anant a Madrid amb total submissió.
Trenta anys suman-ne un i quest un posat sempre en dubte a Madrid pel Tribunal Constitucional i amenaces del PP-PSOE, cohibits per lleis interpretades per franquistes sempre atents a que no s'en passen de la ratlla.
Trenta anys d'un Estat espanyol suman a Catalunya de deu en deu i amb carta blanca.
Trenta anys sumant a Madrid per restar gaire bé quets com el primer dia.
Trenta anys de voler imposar de forma intransigent i no voler sumar el Principat amb el poble valencià, de restar, de provocar la màxima confrontació i divisió possible, estudiada i meditada d'inici des del propassat regim nacional-catòlic.
Trenta anys amb l'actitud d'intransigència des del Principat propiciada per la Generalitat de dalt, per afavorir de forma indirecta les posicions espanyolistes i dur a la marginalitat democràtica al poble Valencià.
UPV o El Bloc per una gran majoria sembla un partit dirigit per pro-catalanistes d'esquerres i pancatalanistes no declarats, que una gran majòria de valencians no votarien mai.
I la denominació valenciana de la llengua passa el mateix a Portugal amb el gallec i que al País Valencià amb el català i ningú no s'hi i fica, per què no només és una qüestió política, si les denominacions que pot rebre una llengua tanmateix pot ser filòlogica, doncs al País Valencià sempre ha existit la denominació valenciana de la llengua al igual que en Portugal el portugués i a més a més amb una llengua que ha sobrevixcut per tradició oral és fonamental e insustituïble aital denominació.
Al igual que uns poden ser fills d'una besonada o fins i tot un argentí que diu parlar espanyol no el dirà mai que és espanyol, -encara que ells solen dir-ne gallec-.
Pel mateix que a Argentina el mot -coger-, des d'un punt de vista filologic significa el que significa.
Que si galgos que si podencos: la realitat és que els valencians voten EspaÑ del PP o PSOÑ= feixistes, . Jo sóc catalanista declarat (ni ni pro-catalanista ni pancatalanista), dels pocs que habiten ací, i me la sua la purria espanyola, així de sencill: rao? no sóc valencià.
Com la dita espanyola de no voler demanar peres a l'om, el rebuig per banda de la gent de baix va ser automàtic.
Han tingut que pedres 30 anys i varies generacions de subvencions i propostes culturals nordistes sense parar per a intentar que l'empelt collarà de forma marginal minimament.
En la vida s'ha vist tants espallats junts.
Un llibre que entra en la teoria i retòrica per a justificar el que sempre ens han volgut fer creure i l'operació de més èxit dels espanyolistes del Principat preparada des de la dictadura franquista.
Estibar els valencians a no ser-ho per damunt de tot amb tots els seus trets i els seus ets i uts era un suïcidi.
Tant com haver volgut estibar als principatins a no considerar-se catalans havera estat tanmateix un altre suïcidi instantani.
Això va ser com la dita espanyola de ''voler demanar peres a l'om''.
Això encara no s'ha vist en cap de lloc més que ací, on quan en l'any 1977 voler fer que els valencians foren catalans, dir que parlaven català, que la paella era catalana i pertanyien als Països Catalans per part d'una colla subvencionada pels de dalt, significava el mateix que voler fer que els catalans del Principat foren valencians, parlaren valencià i la crema fora valenciana i d'uns països valencians.
Com la dita espanyola de 'no demanes, peres a l'om' el rebuig per banda de la gent de baix i del sud va ser automàtic.
Han tingut que pedres 30 anys i varies generacions de subvencions i propostes culturals sense parar per a intentar que l'empelt mig aixut collarà de forma marginal minimament.
En la vida s'ha vist tants espallats junts.
Tornant a la teoria i retòrica de l'esquerra catalanista ha estat la maniobra més exitosa mai vista preparada pels espanyolistes tant del Principat com del País Valencià, el País Valencià de l'Antic Regne és un territori que no és podia inventar a partir de la transició tal com pretenien fer creure alguns de dalt o nordistes.
Els que van servir l'anomenat 'blaverisme' en safata per a profit a la dreta espanyolista valenciana i espanyolista en general, van ser els que des de dalt quan van estibar el nordisme o mal anomenats 'pancatalanistes' de forma artificial, per què voler que els valencians renunciaren a ser-ho i el que han segut durant anys i panys per pancatalanistes era suïcida.
O almenys tant suïcida com voler que els principatins renunciaren a considerar-se catalans.
Tant dolent és restar curt com empassar-s'en de llarg conforme és van voler empassar i uns quants a consciència del mal que feien.
Tractar de català als valencians i a la llengua al País Valencià a més de ser inadequat, impropi, una manca de respecte i ofensiu.
Al País Valencià a la llengua és coneix com a valencià pel mateix que a Catalunya és coneix com a català i punt.
I el que no respecta això és per què pot ser siga un malparit.
El català només és una forma d'anomenar a la llengua que tenen al nord en les seves diferents formes dialectals que al País Valencià no existeix.
Tothom al País Valencià a la llengua la coneix com a valencià i no com a català que no existeix ni ha existit mai sota aquesta denominació al Pais Valencià.
Al contrari ja li poden donar voltes a l'assumpte que només s'aconseguirà enfangar i enquistar la qüestió cada vegada més.
I el que passa normalment és que cadascú aplica quasevòl mersura que li vinga bé al seu propi profit i que li semble més rendible sense mirar pèl.
Fins i tot les denominacions de les llengues són polítiques i no són cap ciència matemàtica exacta.
La la denominació de la llengua és el que els valencians voldràn que siga al igual que a tot arreu fins a Portugal.
La realitat és que els noms i tanmateix el de les llengues és només una qüestió política, que al cas concret del territori del país valencià mai ha funcionat sota la denominació catalana, ni ha existit mai com a tal.
El que val, val i el que no per a lletres o a voler imposar la denominació catalana al país valencià o el .cat
I alhora que els principatins van en contra del seu besó valencià és subroguen als interessos castellans espanyols des de la Generalitat de dalt.
Els valencians el que no voten és a pro-principatins espanyolistes.
Els valencians el que no voten és tindre que passar pel Principat per anar a asseures a Madrid i que els politics principatins busquen els seu profit particular subhastant-nos al millor postor, tal com fan amb el Principat.
El valencians en general no és consideren de cap País Català pel mateix que els principatins no consideren que són de cap país valencià.
Això de països catalans pot valdre per a la disgregada Catalunya-Nord, Andorra, la secessió de la part d'Aragó sense barretxa castellana a Catalunya amb la franja del ponent inclosa i si apures molt encara que no tant les illes Balears pel seu propi caràcter de defugir de no voler patir un excessiu aillament insular.
Però pels valencians pot resultar segons com inclús ofensiu i prepotent.
No deixaria de tindre el seu estigma i clitxé de la televisió feta des del pensament localista tancat pro-principatí català imperialiste.
Encara que abans els valencians semblaven catòlics devots de la Mare de Déu, ara continuen sent igual de catòlics, però ara encenen un ciri totes les nits per que els lliure de la mala olor que fan el pensament català localiste principatí imperialiste i anti-valencià.
El reducte del imperi principatà sota la denominació catalana.
El terme Països Catalans com la pròpia paraula transpúa, no consisteix en sortir de cap reducte. Ans tot els contrari consisteix en escampar el reducte de l'imperi localista principatí-català al País Valencià per intentar esclafar també els valencians, però des de l'altra banda.
El besó català déu pensar dona-li garrot al teu besó valencià que és de goma, més val besons dividits i mal avinguts per profit de ser sota la sabata del veí castellà espanyol que més estime.
I aquest un du trenta anys posat en dubte pels partits politics espanyols i els seus tribunals amb lleis interpretades amb una ideosincràsia a mesura del regim dictatorial propassat. Mentre des de l'aparell de l'Estat espanyol tenen carta blanca per anant sumant de deu en deu sense que ningú els posen en dubte.
Els mateixos trenta anys que es du des del Principat i a través de la Generalitat de dalt volent restar amb el poble valencià. Provocant un enfrontament i divisió màxima de forma intransigent i calculada des de el regim nacional-catòlic propassat conforme als usos i costums dels trets identitaris valencians. Per acabar per afavorir de forma més o menys indirecta les posicions espanyolistes al País Valencià.
Els catalanistes autonomistes en el fons desfensen els mateixos postulats que dels sevillans, sense ser sevillans.
Com els autonomistes Alfonso Guerra i Felipe Gonzàlez.
Trenta anys de complicitat i col.laboració de la classe dirigent catalanista principatina amb els del régim actual d'enano habla castellano' o el que és el mateix 'Catalunya habla i se castellana'.
Els mateixos que subvencionen des de la Generalitat de dalt a ACPV, per dividir-nos i dividir els valencians i restar el màxim possible amb la seva ingerència per provocar els valencians i dur a la marginalitat democràtica als valencians de la Generalitat de baix a favor del régim de l'Estat espanyol.
El mateix que fa el País i el Mundo a Catalunya, alhora de contractar corresponsals catalans com el Sostres, és el mateix que fa la Generalitat de dalt amb Acció Cultural del País Valencià, agafar quatre despistats i posar-los a sou per defendre l'ingerència dels interesos de la Generalitat de dalt amb el rebuig del poble valencià.
Les ingerèncias dels principatins catalans al País Valencià i de les imposicions de la Generalitat de dalt a la Generalitat de baix.
Que com a conseqüència en volta de sumar, resten i divideixen amb els besons barallats per restar més que mai sota els interesos castellans espanyols.
Jaume I va retornar el regne valencià al domini cristià-romà i el va deslliurar els mossàrabs o maulets valencians del domini mussulmà, dotant-lo d'uns furs segons els usos i costums valencians.
Si no havera estat així amb molta probabilitat el País Valencià podria haver restat un territori com a Bòsnia on resta tanmateix la religió mussulmana i on la llengua pròpìa dels mussulmans bosnians és eslava.
L'islam va ser bastant lliberal i tolerant a territori peninsular en comparació altres indrets, llevat quan a darrera hora i per fer front a algunes amenaçes e incursions batalladores cristianes van reclamar l'ajuda per a posar ordre a la secta militar intransigent i radical Almoràvid procedent del Nord Àfrica i això va provocar la rebebel.lió i algarabies el començament del rebuig mussulmà peninsular amb els almogavars.
Totes les religions han tengut la seva cara amable de pau i la seva radical, violenta e inquisidora, sobre tot quan s'han vist més amenaçades.
La repressió violenta amb una visió radical i estricta del Corà sobre la població de la secta militar-religiosa dels Almoràvides, procedent del nord d'Àfrica, cridada pels Almohades per a posar ordre a les incursions cristianes va significar la decadència de la dominació mussulmana.
doncs això, només Covadonga no va ser musulmana a la Península Ibèrica
I en segon terme els valencians sembla soporten més bé ser en el continent de l'Estat espanyol davant l'amenaça de patir una nova rentada de cervell principatina-catalana més dolenta i ser engolits com a país o territori independent amb el seu propi estatus i trets.
I on uns diuen països catalans, deuria dir països principatins.
O quan el Països Catalans divideixen més que sumen al País Valencià, alhora que la suma de cada país per separat és exponencialment superior a qualsevols països catalans=país principatí.
I si ho fas des del respecte a la personalitat pròpia i jurídica en aquest cas valenciana.
Com la marca identitària de la denominació valenciana de la llengua és trascendental, doncs als besons de dalt no és pots donar la mà, doncs s'acaben agarrant tot el braç i un segon el fan català.
Això a altres indrets no passa i fins i tot com a Portugal i Galicia respecte al País Valencià i Catalunya.
Només l'economista Estepé que tanta influència i bones relacions ha tingut a l'Estat espanyol és una mostra de milers.
La personalitat pròpia valenciana i el seu estatus juridic és defensada per el poble dins l'Estat espanyol davant l'intent d'un nou avassallament politic i arrossegament principatí català i anti-valencià.
Quan des del catalanistes principatins s'han volgut autodefinir posant l'accent com anti-valencians i antivalencianistes, lluny de cercar complementarietats amb el País Valencià i els trets identitaris de la personalitat pròpia valenciana.
Els catalans no tenen altra cosa en que pensar que apoderar-se de la terra promesa valenciana.
Gràcies a que el nostre rei borbó colocat per Franco, que es tant bo i tan guapo que amb la seva constitució ens defensa dels dolents!
Al igual que els espanyols procuren agarrar els esportistes i prohoms catalans per promocionar la seua espanyolitat.
A dalt, els els nordistes agarren els homes de lletres i alguns prohoms del País Valencià per promocionar la seva catalanitat principatina i els països catalns principatins.
Però la realitat sembla que siga la que és, en general el poble valencià planer i ras no vòl cap premi català, ni cap honor català, ans tot el contrari.
Altra qüestió ben diferent, és que com tot professional, un professional valencià procurarà estendre i contentar la seva clientela, i si aquesta és principatina catalana millor que millor.
Al igual que els principatins catalans rebutjen o no recolcen ni critiquen a la Generalitat de baix que cree premis i honors valencians de lletres o prohoms que ells prefereixen adoptar i fer seus.
Geogràficament el País Valencià té frontissa castellà-manxega-aragonesa de ponent molt a prop.
I el Principat politicament té la frontissa castellana molt endins.
El País Valencià té molt en comú amb el Principat encara que existeix més llunyania geogràfica i sembla que política.
Però la proximitat natural del País Valencià amb Catalunya no la deixen viure amb tots els sabors, es trenca i respira rebuig al País Valencià quan es veu forçada o imposada des dalt o els nordistes.
D'alguna manera el País Valencià i el Principat paguen el peatge de la violació constant i despòtica espanyola.
Però a més a més veure que el Principat vòl pràcticar la mateixa violació respecte al País Valencià és un desproposit que no té nom.
O quan un principatí català pensa com un espanyol i els espanyols volen pensar com un principatí català.
I quan un valencià vòl pensar com un principatí català i els principatins catalans no volen pensar com un valencià.
Mentre a l'Estat espanyol fomenten una imatge de plurali-'nacionalitat' o de més complementarietat amb el País Valencià encara que siga d'una manera més formal o aparent.
El país Valencià està condemnat a ser platja i el camp de golf dels madrilenys.Exemple: Linia de tren de Madrid a València-Castelló- Orpesa: a Marina d'Or , a la platja. No tenen ni la decència de arribar a Tarragona i connectar Castelló -Tarragona
Des de els limits de l'occitana Valença a l'actual estat francés hasta el territori valencià peninsular.
tenir-tindre; dintre-dins; aquí;ací, avui;hui, a reveure;hasta demà.
El Tribunal de les Aigües és mil.lenari i la sèquia de Mestalla és la que més talla i no conec en cap país mussulmà ningún tribunal versemblant per a dir que és d'orige mussulmà.
I València com a cap i casal del Regne també és mil.lenaria.
Inclús pobles com Benilloba, Benillup, Benimarfull, Beneteixir són toponimies valencianes que pot ser han estat àrabitzades per la dominació mussulmana.
Per què jugant a l'endevina, endevinalla podrien dir que Marfull (etimologicament és anomenat com Vibirnum tinus en castellà durillo) és un arbust tipic de l'Alzinar del litoral mediterrani de les nostres costes.
Llup seria un nom que podria esdevindre fàcil de llop d'on tanmateix poden derivar els cognoms Llopis en castellà López.
Benimarfull i Benillup podrien ser la forma d'anomenar aquets indrets com a poblacions.
En tot cas sembla que mai s'hauria de dir que una població és d'orige mussulmana, seria més correcte dir que està datada des d'època mussulmana.
A més de tots els sabut que la llengua que ara promulga la religió mussulmana és l'arab, llengua que només parlaven aleshores els pobladors àrabs de la península arabiga i l'Orient Mitja nouvinguts.