Mon pare, per què m’has deixat aquest bloc ple de notes en què, com en un laberint d’aquells que t’agradava construir a les terres que robaves dels garroverars que enrevoltaven els jardins d’Ordistera —el que quedava del que quedava d’aquella gran possessió avioral convertida en les meves Geòrgiques casolanes— quan fa una estona que vas perdut, en una desorientació quasi completa, tot es transforma en por, en engany, en perspectiva falsa i en angle mort, i quan fa una bona estona que llegesc la teva cal·ligrafia constel·lada de borratxos, em trob amb la brusa de seda salvatge blau marí que t’agradava tant tota esquitxada de llàgrimes i de malenconia. Em sent la nina petita que somnia en aquella cambra immensa d’Ordistera plena de quadres negrencs, tots plens de tortures religioses angoixants i amb una Immaculada de Murillo damunt la capçalera del llit, i, de cop, es desperta a la mala hora de la nit perquè es pensava que l’alè de son pare la cremava per dedins. Aquestes paraules teves que no puc deixar de llegir amb una necessitat molt més enllà del dol, que duc des de fa un any i tretze dies, estan fetes del teu alè incandescent que estic segura que si no vaig viva em pot deixar convertida una ecce dona. Quan acab d’escriure això em peguen unes ganes de riure absurdes. Com si hagués dit una porcada dins una celebració de la puresa.

La meva ferida és la meva cuirassa. Fa poc vaig descobrir la fotografia de l’escultura de plàstic d’un artista zuriquès, crec que nomia Thomas Hirschhorn, on contemplava el cos d’un home nu tot vestit de claus com sagetes que em va recordar alguna de les meves obsessions més nítides: tenir una pell entapissada de cabotes de tatxes clavades fins al fons de tot. Aquest és el meu memorial. Pots començar per aquí a desembolicar la troca. Si vols saber alguna cosa sobre mi caldrà que arrabassis les màscares sota les quals m’amag sempre seguit. A tu, Jana, —Joana Maria Salvadora Caminals i Justern t’havíem posat ta mare Lola, morta de part, i jo, Joan Andreu, viu de tu— no et pot venir de nou. Quan compareixies com un prodigi a la comissaria perquè els policies m’havien trobat fent trull, cantant i ballant, ben gat i empastillat amb tres companys de travessia, un magribí encavallat i un vell foll que va fugir de Sarajevo, a la matinada, ajagut a un banc de la plaça de les Columnes, havies de donar moltes explicacions perquè creguessin que aquell home ancià, brut i malparlat fou un jutge de l’Audiència que, ara, feia tres dies i tres nits s’havia escapat de la clínica Terramar: el balneari de luxe davall els pins de la Punta Groga que havia triat com la meva escenografia darrera. Cap plany, cap vanitat, cap arrogància, cap postura de superioritat, cap orgull. L’home de bé s’entristeix de la seva manca de talent, i no s’entristeix de ser un desconegut pels altres. Tot seria insuportable si no pogués guixar aquestes paraules que voldria que es tocassin per primera vegada. Així definia la poesia l’amic Jean Tardieu, el musiquer de mots que et llegia si eres bonal·lota aquells llarguíssims capaltards d’estiu quan havíem contemplat l’espectacle del darrer sol desixent entre una foguera de niguls i enceníem un rere l’altre amb una lentitud extrema els llums de la casa. Tu m’escoltaves com si cada mot fos un bobò i jo podia entendre les teves habilitats i els teus coneixements profunds de l’harmonia. Quan tu, els matins esplendorosos, et passaves hores estudiant, repetint fins a l’extenuació, algunes peces de Schubert m’amagava per plorar tot sol pels racons davant aquella bellesa convulsa que desprenies.

No sé quan vaig saber que eres un home que refusa les regles i posa en perill la ideologia. Crec que ho vaig aprendre amb la contemplació dels detalls que formaven un ritual de cortesia que impregnava tota la teva vida. Era igual si et trobaves dins el corral d’Odistera collint els ous de les ponedores que havies comprat al mercat de Sineu, o dins el teu paper de jutge en el gran teatre social de l’absolució i de la condemna. Per què faig aquesta navegació sense esperança i sense sortida comentant els teus bocins d’escrit? Cada bocinada que em menj és el tast d’un gust desconegut que em pot seduir, ofegar o fer-me entrar en un estat mal de definir en què les coses es volatilitzen, els sentits comencen a fer el qüec i perd les capacitats d’entendre. I això sense desmaiar-me sinó tot al contrari, amb el sentiment que no deix d’analitzar cadascuna de les meves sensacions amb una fredor d’entomòloga. O potser les traesc, tant se val!, malgrat que estic segura que en tots els moviments interiors només cerc tocar una estona això tan mal de dir, que no sé anomenar més que amb una paraula tan gastada, absència, que no pot definir la singularitat de la meva. Absència viva com un espai de la terra que ha perdut per sempre el teu pes, mon pare, i em xucla com un tremolí si no m’aferr a algun lloc encara que sigui al clau punyent i salvador dels teus besos.

Em costa molt incorporar-me del llit. Em costa molt escriure. Em costa molt pensar. Em costa molt mirar. Em costa molt sentir. Sentir-me viu. Visc en un univers que s’ha contret en un punt cec i sord. Sé que prest no podré confegir paraules. Però les escriuré, si puc, una rere l’altre. Mem si se’n coneixen dues que no havien sabut mai res una de l’altra: casa, forca, niu, anemone, claror, xap, moix, recital, clavaguera, etc. Aquests vespres hi ha temporal. El sent d’enfora amb els xips posats. M’entren ganes de veure’l. Em tir com puc pel costat dret del llit. Mig damunt el ventre, mig damunt la cuixa lleneg regirat cap enterra. Llavors de quatre potes i amb molt de mal, m’acost a poc a poc a la finestra. Duc bolquers. Ton pare és un nin que vol anar a veure els esquitxos blancs de la mar dins la fosca negra. Les juntes dels ossos no van llatines i em mosseguen la carn. I sé que quan arribi a la paret m’hauré d’intentar aixecar a les males aferrat a l’ampit de la finestra. Si no puc cauré, trupatrup, i tornaré a quedar estirat amb algun cop fort. I quan faci un parell de vegades que ho intent, si ho aconseguesc, em sentiré com si l’escarabat que som fos encara un poc de Gregor Samsa.