frechina |
dilluns, 23 de novembre de 2009 | 00:36h
Bona nit.
Hem dit molt sovint que els Instituts d’Estudis Comarcals naixen com a resposta a unes necessitats culturals que les institucions no acaben de cobrir i, de fet, ho fan estimulats per la passivitat d’aquestes mateixes institucions davant de la degradació paisatgística, desaparició del patrimoni i desarrelament cultural que
ens ha tocat viure.
L’acte d’avui és una prova fefaent de tot això. Ha hagut de ser un Institut d’Estudis Comarcals, l'IDECO del Camp de Túria, qui, davant el silenci persistent i desconcertant de les institucions, prenga la iniciativa per commemorar un dels episodis més obscurs i vergonyants de la història dels valencians I ho ha fet jugant-se la pell, sense pressupostos generosos, sense partides ben nodrides per a despeses de representació.
Fa 400 anys, desenes de milers de valencians varen d’abandonar forçosament sa casa i marxar a terra estranya per motius estrictament religiosos, en una aplicació bastant curiosa de l’evangeli cristià. Aquesta operació taxativa de neteja ètnica deixà alguns pobles valencians buits per sempre, trencà famílies i provocà una quantitat de dolor humà que ens es impossible ni tan sols d’imaginar.
Òbviament si avui ens reunim ací, no és per celebrar-ho si no per fer una invitació a la reflexió col·lectiva. Una reflexió sobre la història d’un fracàs d’enormes dimensions: el fracàs de la convivència i el fracàs de les polítiques d’assimilació propiciades aleshores pel clergat la Inquisició i la monarquia. Un fracàs, no ho oblidem, després de quatre-cents anys de permanència pactada. I un fracàs —no voldríem ni pensar-ho— en el llindar del qual podríem trobar-nos altra vegada en un futur no molt llunyà.
Però el concert d’avui és també una invitació a l’esperança. Dalt de l’escenari es dibuixarà, de forma nítida i explícita, el país que podríem ser, el futur que ens podria esperar. Un país i un futur de confluències i enriquiment, d’identitats arrelades i hospitalàries que convergeixen per créixer juntes.
Hem dit molt sovint que els Instituts d’Estudis Comarcals naixen com a resposta a unes necessitats culturals que les institucions no acaben de cobrir i, de fet, ho fan estimulats per la passivitat d’aquestes mateixes institucions davant de la degradació paisatgística, desaparició del patrimoni i desarrelament cultural que
ens ha tocat viure.
L’acte d’avui és una prova fefaent de tot això. Ha hagut de ser un Institut d’Estudis Comarcals, l'IDECO del Camp de Túria, qui, davant el silenci persistent i desconcertant de les institucions, prenga la iniciativa per commemorar un dels episodis més obscurs i vergonyants de la història dels valencians I ho ha fet jugant-se la pell, sense pressupostos generosos, sense partides ben nodrides per a despeses de representació.
Fa 400 anys, desenes de milers de valencians varen d’abandonar forçosament sa casa i marxar a terra estranya per motius estrictament religiosos, en una aplicació bastant curiosa de l’evangeli cristià. Aquesta operació taxativa de neteja ètnica deixà alguns pobles valencians buits per sempre, trencà famílies i provocà una quantitat de dolor humà que ens es impossible ni tan sols d’imaginar.
Òbviament si avui ens reunim ací, no és per celebrar-ho si no per fer una invitació a la reflexió col·lectiva. Una reflexió sobre la història d’un fracàs d’enormes dimensions: el fracàs de la convivència i el fracàs de les polítiques d’assimilació propiciades aleshores pel clergat la Inquisició i la monarquia. Un fracàs, no ho oblidem, després de quatre-cents anys de permanència pactada. I un fracàs —no voldríem ni pensar-ho— en el llindar del qual podríem trobar-nos altra vegada en un futur no molt llunyà.
Però el concert d’avui és també una invitació a l’esperança. Dalt de l’escenari es dibuixarà, de forma nítida i explícita, el país que podríem ser, el futur que ens podria esperar. Un país i un futur de confluències i enriquiment, d’identitats arrelades i hospitalàries que convergeixen per créixer juntes.
No sé si ho tindreu tan clar com jo, però si em donen a triar, jo vull viure en el país que ens proposen Miquel Gil, Pep Botifarra, l’Orquestra Àrab de Barcelona i la Unió Musical de Llíria. No sabria proposar-vos un país millor.
Nota.-
La fotografia l'hem amprada del web de l'IDECO del Camp de Túria on en
trobareu una bona col·lecció.
A 2/4 de 3, ho decidíem i a les 9 érem a la porta. Bestial la sensació, bestial l'experiència. Curiós que anéssim a mostrar el dolor per l'absència i que els "moros" a l'escenari ens vinguessin de més al nord. Genials les barreges -com a costuma a passar en tot, si es fan amb criteri i amb bon posat-, i genial la recuperació per a la raó de "la dolça Catalunya", enllà de la falsa romanceria empalagosa del catalunyisme més abrandat.
Quina gran vivència, a Llíria i amb tanta "normalitat", en creixement.
Aleix