La realitat mediàtica valenciana frega l'esperpent. Una de les conclusions que podem extraure del concert celebrat el passat dissabte a Llíria és que a tot el País Valencià només el diari El País va publicar un avanç i també és l'únic mitjà que va fer-se ressó l'endemà. Cap altre mitjà tradicional (premsa escrita, ràdio o tele) ha publicat o dit absolutament res d'un concert únic, quasi irrepetible, que mai s'havia vist al País amb la presència de
A què obeeix, per tant, que els mitjans convencionals no facen cas? Sincerament, no tenim explicació. S'intentà fer una roda de premsa, va fer-se una nota de premsa posterior, i tots, absolutament tots els mitjans de comunicació de masses tenien coneixement del que a Llíria anava a fer-se. Si algú tenia dubtes sobre l'anormalitat d'aquest País, aquesta n'és la prova fefaent. Ells s'ho han perdut però, no ho oblidem, han privat descaradament a milers i milers de valencians de rebre l’informació escaient.
I què fer? Dons quedar-se amb el bon sabor de boca que tots tenim encara amb només deixar volar una mica el pensament i retrotreure'l a la nit del dissabte. Quin goig, quin plaer visual i auditiu i quina alegria de vore que més de 2.500 persones van acudir a una cita que mereix ser immortalitzada. Així ho va fer una televisió amb cinc càmeres. Una televisió que encara no ha començat a emetre i que ho farà des de desembre només per internet. La gravació serà editada en DVD perquè conservem el record d'un gran espectacle. Ja vos informarem.
(Més informació i fotografies al web de l’Institut d’Esstudis del Camp de Túria: www.campdeturia.cat )
+ Nit única (Article publicat ahir al PICA’M)
Així la van qualificar els organitzadors i així va ser. No espereu una crítica musical ni res de semblant. Jo hi vaig assistir perquè volia saludar l’amic Mohamed Soulimane amb qui he compartit un parell de Womex i perquè hi havia un sopar blocaire que algú va convocar. La colla de Vilaweb que en són cent i la mare.
Del que vull parlar és dels mitjans de comunicació valencians. És clar que hem perdut el nord comunicatiu. La gent que encara pensa en clau de País: Som, Volem i Podem - en paraules del meu admirat Carles Subiela- hem centrat els nostres esforços en denunciar la manipulació informativa a la qual ens sotmet Canal 9 així com la visió sectària que fa societat valenciana. Jo em pose en la pell del López Jaraba de torn i pense: si ni
Este matí llegia un article del Gregorio Morán que, a propòsit d’un premi que li han atorgat al fotoperiodista Gervasio Sánchez, escrivia ahir a
No creo que exista otra profesión donde el mediocre tenga tantas posibilidades de disimular sus limitaciones. Es lógico. Distribuye información reservada, por tanto selecta, y eso le hace creerse parte integrante de los que manejan el mundo. (…) Quizá es por eso que el periodismo, como los camareros, constituye el gran refugio de los fracasados sociales, de los resentidos. Ni eso significa que los camareros sean así ni los periodistas asá, sino que son gremios de aluvión donde el aprendizaje lo genera el tiempo.
La crisis económica, entre otras cosas, ha actualizado el dilema del camarero. ¿Estamos para servir o estamos para informar? Cualquier directivo-economista diría que se trata de un falso problema, ¿acaso un buen camarero no es aquel que sirve y a la vez informa? Una variante, adaptada a los tiempos, del histórico enseñar deleitando. Nosotros no llegamos tan lejos, lo nuestro en apariencia es más rutinario: qué hacemos con la información. ¿La damos, la estudiamos, la valoramos? Hemos entrado en una época en la que uno puede sobrevivir haciéndose a la idea de que apenas nada depende de nosotros. Hago lo que me mandan. Yo no decido. Sobre este caldo de cultivo fermenta el mediocre.
I ara a esperar que diuen del concert Ulises 20, Gàlim, Des de Llíria cap Itaca i La caseta del plater entre d’altres. Informació estudiada, valorada i contrastada. Informació al cap i a la fi, que d’això és tracta.
Nota: No vos podeu imaginar la cara que feren els del sopar blocaire quan em veren aparèixer. Els collons se’ls caigueren a terra. T’esperaven a tu Lucrècia, que ens tens a tots -amb el permís del General Basset- amb el cor en un ai!
