2 de desembre de 1940...
2 de desembre de 1974...
En faré 59, així, com qui fa 35...
(o era a l'inrevés...?)
En Raimon, avui, en fa 69 (d'anys, no se'm malentengui) com si en fes 59 (prou bé que és conserva) i jo, d'ací no res (el temps que trigui a penjar el post, és a dir, a les 10:20h) en faré 59 com qui fa 35...
Sí, 59. No, no han calculat malament, ni la segona data de l'entradeta (1974) està equivocada. Avui en faig 59, tal com raja.
59 poden ser pocs o molts, segon es miri, i si tenim en compte que encara no ha acabat l'any i que vaig inaugurar el bloc al finals de gener... Doncs podríem dir que porto una mitjana d'una mica més d'un post a la setmana.
Sí, 59 entrades, articles, post, "apuntes i pespuntes" o retalls de ma vida i del món. No és una xifra rodona (com ara el 50) ni té el "sesapil" d'altres (com el 69 d'en Raimon) i hauria pogut fer-ne 60 ó 49, però són 59 els que en faré.
59, l'última parada abans d'arribar a la -diuen que comença als 60- tercera edat dels posts...
Però vés per on, avui no en bufaré 59, sinó molts menys. Un pastisset i dues espelmes de les de número, que, aquestes sí, em situaran en la línia de sortida cap a l'altre cantó de la maduresa (o això diuen...)
Els 35... Aquell número que ni "chicha ni limonà", ni trenta ni quaranta però que ens hi anem acostant (de fet als trenta ja no hi tornem).
En qualsevol cas, però, per a ser sincera, ja m'està bé que el 59 sigui el número de posts, i els 35 el número d'espelmes al pastís. A l'inrevés seria pitjor.
35... Encara que l'estrés d'estar en terra de ningú (ni massa gran ni massa jove) sigui relatiu, sempre val més arribar-hi.
Fou tal dia com avui de fa 35 anys i tot just ara, a les deu i vint del matí; en veure per primer cop la llum (capervall i a l'inrevés! pues sí que empezamos bien!) que van començar totes les meves...
... cabòries (i algunes més...)
No recordo el meu primer aniversari, de ben segur que em va fer gràcia i tot, (encara no sabia que volia dir fer anys). Res a veure amb el d'avui, que sí, fa gràcia, però ja no tanta (o si, qui sap...)
Potser hauria estat més preparada la resta d'aniversaris, i especialment avui, si aquell 2 de desembre del 75, en celebrar-ne el meu primer, li hagués pogut preguntar en Raimon que se sentia en arribar als 35 que ell tot just estava complint.
Encara que, ben mirat, per moltes explicacions sobre lu complicada que és la vida que m'hagués donat, hauria pensat que exageraba. Peró vet aquí que, arribada als taitantos, veus que sí, que d'exageració poca, de ficció res, i de realitat molta:
Quan penses que ja estàs de volta de -quasi- tot, però encara no t'has passat de rosca (remarquin el "quasi" de "quasi tot" que per bé o malament encara ens podem sorprendre o espantar) Quan ja creus que saps on vas i el què vols, que ja tens les respostes...
Llavors ve algun "listillo" amb "la clau" i et canvia les preguntes... ens desmunta la pel·lícula... i ens deixa com acabades de nèixer: perplexes, "berreando", mirant a terra, i amb els peus enlaire sostinguts per la mà capritxosa de la vida! (a aquestes alçades, la mà del metge i la palmaeta al cul, ja no hi pinten res ni surten efecte...)
Després el listillo se'n va (o es queda, que a voltes és pitjor) i et deixa allà amb les teves preguntes i sense respostes (això si, et deixa una wikipèdia a la tauleta de nit, pa que no se diga...)
Però amb respostes o sense, el temps no s'atura, i arriba un moment on tots els: "Sembla que fou ahir..." "El temps passa volant..." "Com més gran, el temps passa més ràpid" i totes eixes frases làpidaries, et cauen al damunt com lloses las muy pu...ñeteras!!! I si les ignores...no pateixis! Que sempre hi haurà algun listillo disposat a deixar-te-les caure en el moment més innoportú! (que no han sentit mai allò de que "en casa del ahorcao, la soga ni mentarla"?
I que em diuen de l'altre tòpic? Aquest és molt pijtor, on va a parar: Hay que ver!!! Com han canviat les coses des que jo anava a escola... "Si eg-que ya ná es lo que era"! O si?!! (que no se'n sap que és pitjor) 
Però als 35 encara tens perea i fas com que se te'n fot -relativament- l'edat i disimules tot fent que encara no li veus les orelles al llop... però vaja sí se les veus! I les teories sobre madurar (encara no li diem envellir, que d'eufemismes en sabem una ratu...) et sonen a anunci de cosmètic: molt bonic el pot, però el "potingue" és de color verd-marcià i dels resultats millor ni parlar-ne...!
En fi, dubtes, cabòries, adéus, holes, plors, rialles, recers, desitjos, anhels, esperances, paraules o silencis, anys o segles, passats, presents, futurs, condicionals o disjuntius, pretèrits imperfectes o perfectes simples... experiències i records, vida i miracles; a part... jo, de moment, ací vos deixe una copeta de cava i una mica de pastís.
Per celebrar que fa uns quants anys en Raimon i jo, un dia tal que avui, vam treure el nas i el periscopi per aquest món...
I aprofito l'avinentesa per fer un brindis al sol -o a la lluna de valència, o a les estrelles(?) de madrid(!)- tot recordant aquelles sàvies paraules de Quino que deien...
¡LA VIDA DEBERÍA SER AL REVÉS!
Se debería empezar muriendo y así ese trauma quedaría superado.
Luego te despiertas en un Hogar de ancianos mejorando día a día.
Después te echan de la Residencia porque estás bien y lo primero que haces es cobrar tu pensión.
Luego, en tu primer día de trabajo te dan un reloj de oro.
Trabajas 40 años hasta que seas bastante joven como para disfrutar del retiro de la vida laboral.
Entonces vas de fiesta en fiesta, bebes, practicas el sexo, no tienes problemas graves y te preparas para empezar a estudiar.
Luego empiezas el cole, jugando con tus amigos, sin ningún tipo de obligación, hasta que seas bebé.
Y los últimos 9 meses te pasas flotando tranquilo, con calefacción central, roomservice, etc. etc.
Y al final... ¡Abandonas este mundo en un orgasmo!
.svg/300px-Flag_of_Castile_(with_star).svg.png){kind=link}
En Raimon i tu, sí. I en Puigcercós i tu també!
I la Britney Spears, i la Mònica Seles, i la Lucy Liu, i en Jan Ulrich, i Gianni Versace, i Maria Callas, i Seurat, i Rousseau! (Piere Waldeck-Rousseau)
http://es.wikipedia.org/wiki/2_de_diciembre
I a més és el dia internacional per l'abolició de l'esclavatge.
Per molts anys!
per la felicitació i per la informació, no sabia que compartia aniversari amb tots aquests i aquestes! I ja m'agrada que sigui a més el dia internacional contra l'esclavatge.
Salut.
"Que tiempos aquellos"...! Espinete i Barrio Sésamo, Naranjito, Banner i Flapi...El equipo A... El coche fantástico... V!!!!... La bola de cristal i los pegamòides... Mazinger Z!!! Els airgamboys! Els clips de famobil i las Barriguitas... Dragones y mazmorras i el amo del calabozo... Niebla, el abuelito i el vestit perenne de la Heidi... Macguiver i "El gran héroe americano"!!! "Mi mono Amedio y yo"... Los Másters del Universo, He-Man i Skelletor!!!! I Dartacan i los tres mosqueperros! Tota una banda sonora de la meva infantesa!
Canícas, peonzas, cromos d'Hanna Barbera, del mundial 82, de Tarzán i de Candy-Candy!!! (Ei! poca broma que tinc el primer àlbum original amb col·lecció sencera!)
Aquí et deixo un documento històric sobre els que encara hem jugat al carrer berenant "pan con nocilla" (o nutella)... No té desperdici!
A nosaltres ens agafa una mica justets, però encara... I tot i que jo mai vaig anar a caçar res -Dios me libre!!!- ni he perseguit cap noia per tocar-la el cul (a l'inrevés sí, però jo sempre era més ràpida que ells... o no... ;-p) i tret que ma mare, ben avançada ella, sí que "me embadurnaba" de protector solar... La resta... Déu n'hi do!
Moltes Gràcies per la felicitació.
Salut !!*!!
moltes felicitatats! (sento no haver-ho pogut fer a les 10 h 20', i m'apunto a la "vida al revès de Quino)
són relatives (quin remei, amb un metre i mig que faig, val més pensar això que acomplexar-s'hi! he, he!) Moltes gràcies per les felicitacions. Crec que no ets l'únic que s'apunta a la vida segons Quino, jo de fet he decidit que a partir d'ara començo a des-complir...! :-D
Salut !!*!!
Un b7.
PS: el post és una delícia. Les vinyetes retallables una troballa impagable. Aquella de 'qué esperas a los tantiaños.......una rialla sarcàstica....'
M'has deixat sense paraules! Si no fos perquè sòc atea i republicana, m'hauria ruboritzat amb els teus déus i princeses i d'altres exageracions! Però ja se'n sap que en això madrilenyes (mig andaluses com jo) i valencians, ens assemblen... Exagerats de natural propi! ;-p
Un petonet.
Ps: Me n'alegro moltíssim que t'hagi agradat!
Moltes gràcies. He passat més que un bon dia: un dia de fàbula, de conte de fades.... encara millor del que hauria pogut imaginar (i es que a vegades la realitat supera amb escreix la ficció i ens sorprèn gratament...)
Salut!