Aquesta setmana ha sortit publicat al setmanari El Temps un resum de la conferència que el vicepresident de la Generalitat va pronunciar el proppassat 4 de novembre. Com que no he trobat temps per llegir a consciència el text íntegre de la conferència, n'he llegit aquest resum de dues pàgines, en què Carod apunta les línies del nou nacionalisme que ell propugna. I també he llegit un apunt hàbil i brillantíssim sobre aquesta conferència al bloc de Jaume Claramunt. Els títols són eloqüents. La conferència es titula Adéu al nacionalisme, visca la nació!. El comentari d'en Claramunt, De pluja fina, autoodi i nació-pizza.
Vaig conèixer aquest bloc a través de l'article d'en Salvador Cardús a l'Avui de diumenge passat, on l'esmentava al final del text. A partir d'ara penso seguir-lo, perquè si tots els comentaris són tan lúcids i encertats com aquest, és un bloc que, a banda de l'aval d'en Cardús, ha de valdre molt la pena.
Però anem al que diu Carod. Ell es postula contra el nacionalisme essencialista i a canvi proposa la construcció d'una nació feta pels ciutadans que l'habiten, prescindint del seu passat. Davant d'això a mi només se m'acudeix pensar en els Estats Units d'Amèrica, nació construïda pels colons que hi van emigrar, procedents de diversos llocs d'Europa -per no parlar de l'extermini dels indis nadius. Els Estats Units són un país que té poc més de dos-cents anys d'història i que s'ha anat bastint mitjançant les aportacions dels ciutadans que hi han anat arribant. Diria que és un cas singular al món, si més no jo no en conec cap altre (rectifiqueu-me si no és així).
Ara bé, els països europeus no tenen res a veure amb els EEUU en el seu procés de construcció nacional, ja que al darrere tenen una història que es remunta a la desmembració de l'Imperi romà, i això no es pot obviar ni esborrar d'un dia per un altre. Em sembla una aberració dir que la nació és construir un futur en comú deixant de banda el passat de cadascú. Suposo que en Carod deu pensar que els diferents passats dels habitants actuals de Catalunya són tan dispars que no hi hauria cap morter d'unió que els fes lligar.
El nacionalisme essencialista no és intrínsecament dolent. És dolenta la interpretació que en fan o n'han fet alguns partits en el passat, com ara el partit nazi a Alemanya. L'essència d'una nació és allò que la defineix, allò que la fa ser nació. Catalunya no és un conglomerat de persones sense cap vincle que només volen viure bé i per això reclamen el concert econòmic -per exemple. No senyor. Catalunya és una nació perquè té una llengua i una història pròpies que la individualitzen en el marc d'Europa. Sense la noció de nació, Catalunya no seria res i estaria encantada de ser una província d'Espanya, igual que Múrcia.
La llengua és el nervi de la nació catalana. I qui no vulgui veure-ho és que no ha entès res de Catalunya. Carod, en canvi, afirma que “el futur és allò que tots podem compartir, vinguem d'on vinguem i parlem el que parlem”. Tampoc no hi estic d'acord. La nació catalana té molts segles d'existència i el multiculturalisme tan cursi i estúpid que es porta avui no l'anorrearà pas. Qui vulgui ser català ha de saber parlar i escriure la llengua pròpia de Catalunya i conèixer-ne la història, perquè només així podrà fer-se idea de què vol dir ser català. Això és essencialista? Sí, i tant, però una nació sense essència és com un cos sense ànima. De fet, com he dit abans, l'essència és la definició de la nació; sense essència no hi ha nació. Potser aleshores podem parlar de comunitat d'interessos, però no de nació.
Per reblar el clau, Carod parla de la llosa del passat, referint-se a la nació que ja anomena 'heretada'. No em cap al cap que un independentista pugui escriure això. Jo no tinc la sensació d'haver heretat cap nació, sinó de viure en la mateixa en què vivien Pompeu Fabra o Puig i Cadafalch. El catalanisme, certament, s'ha de modernitzar, i això vol dir obrir-se a les noves tecnologies, fer associacionisme en xarxa, però en cap cas no vol dir perdre ni una engruna de catalanitat. I la catalanitat passa, en qualsevol cas, pel català com a única llengua vehicular dels catalans.
La nació essencialista és allò que ens fa reivindicar coses al Govern central, és l'ànima dels catalans. Fa temps, Joan F. Mira en un article també a El Temps parlava dels Països Catalans. Deia que al llarg de la seva geografia hi viuen 13 milions de persones. Però què són? Catalans, espanyols, apàtrides? Sense un morter d'unió sòlid no hi ha nació, i per tant, no hi ha alè de vida que ens faci bellugar. La nostra nació ha estat maltractada molts cops al llarg de la història, però sempre s'ha tornat a aixecar. I ara és un moment propici per tornar-ho a fer, perquè mentre el discurs entre dretes i esquerres va perdent vigència dia rere dia, el discurs imperant és el de la definició nacional. Matar l'essència és matar la nació.
