carme.laura |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 09:03h
A les vores dels camins, als jardins, a la terra on fins ara creixien margarides, lliris blaus, orquídies i plantes de flors diminutes, ara unes plantes de blancs plomalls ho tapissen tot.
Algú les dugué d'un país diferent, les plantà al jardí creient que hi serien un ornament exòtic, vistós, un innocent pom de plomes que acaronarien les magnífiques hortènsies, les margarides, el roser i el rosmarí. Se n'anà un temps, quan hi tornà el jardí ja no hi era. I els voltants eren blancs, els verds tentacles havien ofegat fins i tot els olorosos fonolls. Aquella planta ho cobria tot, ja no li calia ser plantada, s'estenia per totes direccions destruint -ne el paisatge propi, l'ecosistema equilibrador, perturbant-ne el sòl. Planta terrible, autònoma i autòtrofa.
És el plomall de la Pampa, el gineri, voraç depredador. S'ajup quan el vent arriba, la tija és resistent, no es trenca i les plomes en treuen profit escampant les llavors amb l'oneig. Amenaça amb ser la planta homogeneïtzadora del paisatge català abans verd i vigorós.
Hi ha plantes depredadores que no són del món vegetal. En conec Una.
