Inglourious basterds no és una pel.licula sobre la Segona Guerra Mundial, és una pel.lícula sobre la visió èpica i estereotipada que d’aquest conflicte n’han transmès el cinema i els còmics. Els que encara hem llegit hazañas bélicas i els que vam créixer amb les pel.licules d’americans i japonesos del dissabte a la tarda a la tele, no podem sinó connectar amb l’univers que en Tarantino ens ofereix amb el sarcasme, l’hipèrbole i l’efectivitat de sempre. Res a dir. El film no pretén, ni per un moment, ser un retrat fidel d’uns determinats fets i personatges històrics (només cal veure la barroera recreació els líders del Reich) ni explicar-nos qui eren els bons i qui els dolents, això, en aquest cas, ja fa temps que ho sabem. I com que ja ho sabem, no cal que les pèl.licules serioses, que també n'hi ha, ens simplifiquin la realitat, mostrant-nos uns bons monolíticament bons i uns dolents rabiosament dolents, uns botxins cruels i implacables i unes víctimes pures i innocents. Ja som grandets, la Segona Guerra Mundial és història i ja ens poden explicar les coses com si fóssim capaços d’entendre que, sense perdre de vista de quin cantó estem, la realitat és complexa i clar-obscura.
El relat històric del que va passar aquells anys a Europa és tant àmpliament acceptat, tant sòlid, que es poden permetre el luxe de fer gamberrades com la dels Basterds o l’espaterrant allo-allò.
Però i nosaltres? Que coi ens passa que després de tants anys encara hem de fer productes tant ridículament simplistes i esquemàtics com el de la serie aquesta de l’altre dia, Les veus del Paramo? No la veu trobar infumable? Res era mínimament versemblant. Ni la precipitació els fets causada per la impossibilitat de condensar la novel.la en poc més de deus hores, ni l’escena inicial, en que s’enderroca una escola i encara hi ha els quadernets sobre la taula de 60 anys enrera, o el parlar oriental d’uns habitants del Pallars o la nefasta iluminació de les escenes nocturnes. Tot plegat ens parla de les dificultats de la televisió pública catalana per fer ficció de qualitat (Porca misèria al marge) , fugint de la llagrimeta i la moralina fàcil, i que no sap, o no vol, aprofitar l’embranzida modernitzadora de cert cinema català recent i de puta mare. I ens parla també d’un trauma que tenim com a país, que encara no hem superat i que ens impedeix afrontar els fets ocorreguts ara fa 70 anys amb la distància emocional necessària.
Algunes produccions espanyoles (i co-catalanes)han estat més valentes alhora de parlar de la guerra civil, si més no més agosarades, transgressores i entretingudes que Les Veus del Panamo, la vocació educadora i el pes de la correcció política de TV3 acaben aigualint una bona novel.la. Quin pal.
Quan parlem d'èpica cinèfila estem absolutament desemparats. Vull ensenyar als meus fills una peli èpica d'en Roger de Llúria, o d'en Ramon Muntaner, quan siguin grans ja s'informaran de les salvatjades dels Almogàvers, d'en Serrallonga, o d'en Massana... ara mateix necessitem referents de la Corona d'Aragó, de la Guerra de Succeció, dels Maquis... quelcom més que la llegenda de St.Jordi . Vaja, l'orgull nacional ho necessita, pressupost de Hollywood però dirigida per Ken Lloach, no és demanar massa no?jejeje
Estem comparant el Tarantino amb TV3. Una cosa és un geni irreverent que fa el que li sembla perquè les regles del joc com qui diu se les inventa ell i tothom li riu les gràcies (jo entre ells), i l'altra és un canal de televisió amb uns recursos i una experiència molt limitats.
Potser si que hi ha talent i si és, se li ha de donar una oportunitat, està clar. Però pretendre que TV3 se salti la fase dels tòpics i els simplismes, i produeixi de la nit al dia una sèrie d'autèntica qualitat amb un enfoc madur i profund sobre la dictadura (i no perdent ademès de vista les audiències, és clar, que això és un canal de televisió)...M'agradaria, però a dia d'avui no ho veig. Crec que queda encar un procés a seguir, tant dels creadors com de l'audiència, per arribar-hi.
A mi no em fa vergonya afirmar-ho: necessitem deu, o quinze, o vint "Veus del Pamano" més per poder parlar d'un mínim de normalitat. Que per vergonya nostra encara no hem fet. Un altre tema és que l'adaptació de la novel·la sigui dolentota però no em penso avergonyir d'aquests simplicitat necessària i aclaridora.
Primer la memòria, després l'estètica.
Un fan de'n Tarantino
Per entendre'ns, si no m'agrada el PP, per exemple, és per allò que defensa i proposa l'any 2009. Que el seu fundador fos un ministre de Franco, en aquests moments, em sembla un detall significatiu però del tot secundari.