Henry Kissinger, probablement un dels polítics referents de la realpolitik, qüestionava l'eficàcia de la política exterior europea quan es preguntava a qui havia de trucar quan volia parlar amb Europa.
Aquesta setmana, Herman Van Rompuy i Catherine Ashton han estat escollits per l'Europa dels vint-i-set estats com a President de la UE i com a "ministra" d'Afers Exteriors. Les seves biografies han deixat entreveure que els estats han optat per uns lideratges que continuaran sense deixar resposta a la pregunta del que va ser Secretari d'Estat nord-americà i, a l'igual que Barack Obama, premi nobel de la pau...
Sembla just, però, donar un marge de confiança per a una elecció complexa i que ha de comptar, necessàriament, amb el difícil concert dels governs dels estats. Tanmateix, qualsevol decisió i més en política, respón a la lògica dels checks and balances (pesos i contrapesos) dels diferents interessos en joc.
Sembla evident, que en un moment de crisi institucional de la UE, els estats optin per un govern europeu "dialogant" que és un eufemisme per a dir un govern còmode.
Si una de les conclusions que van extreure analistes i polítics de l'alta abstenció a les darreres eleccions europees, va ser la percepció per part de la ciutadania de l'allunyament que les institucions europees en relació a les decisions que s'hi prenien, és molt probable que amb uns lideratges febles i desconeguts, l'entramat institucional europeu continuarà sent una críptica xarxa d'interessos al servei dels estats i dels lobbies més poderosos.
L'elecció de dos dels càrrecs més importants de la UE sembla que han confirmat aquesta percepció. Si es busca una política exterior comuna, potser els electes candidats no tindran fàcil aquesta empresa. Si, en canvi, els estats, més gelosos que ma¡, volen primar la tecnocràcia d'una superestructura que continúa prenent les decisions des de i per l'elit, l'elecció pot ser encertada. L'aposta és clara: pragmatisme impersonal, evitar relat èpic sobre construcció europea i molta, molta, activitat desplegada en el complex i laberíntic entramat de les institucions.
Catalunya continuarà tenint dificultats d'encaix a Europa sense una unitat política europea forta i una tecnocràcia instal·lada a les institucions europees molt distant de les diferents realitats regionals del continent. Només des de la disminució de l'Europa interguvernamental en favor d'una Europa federal el poder dels estats es veurà condicionat per un poder superior. Des del consens entre estats i la supeditació dels òrgans de govern europeus a aquests, totes les aspiracions nacionals de comunitats subestatals veuran limitades les seves aspiracions.
La evidència de que ha estat una elecció per eliminació- de Van Rompuy es diu que era el millor candidat perquè ningu s'hi oposava- més el malabarisme de possar una dona, amb una elecció que deslegitima - per mi de manera molt greu - les quotes femenines ... ja que no una experiència a to amb el càrrec. Un càrrec que no es precisament menor ...., doncs que tot plegat sembla fet en un estúpid joc de no fer ombres internes i amb molt poca vista. Deixant com dius la pregunta de Kissinger ¡¡vigent!!.
Com et comentava a la xarxa ... els titulars semblaven lamentablement entrades d'acudits, sap aquell que diu que anàven un belga i una anglesa de BAIX NIVELL... a ni més ni menys que representar i dirigir el conjunt de la UE!
i, no en volia fer referència però ja que n'has fet esment..., com és possible que grans mandataris, entre ells ZP, ens defensin l'elecció de l'Alta Comissionada principalment pel fet de ser dona? Flac favor a les injustícies per raó de gènere...
Oriol
Bon dia!
sempre és un plaer trobar-te per aquí.
no ens queda més remei que continuar treballant...
una abraçada,
Oriol