.png "English"){kind=small}
Com ja vaig escriure en un apunt anterior, no he romàs aliena al fenomen Larsson. Durant la primera meitat de l’any vaig llegir les tres novel·les de
Ara bé, tot i que ja n’havia llegit un parell de Henning Mankell, després de llegir en Larsson, el gènere a mi m’ha marcat un abans i un després. Fa anys, durant una bona temporada vaig devorar novel·les policíaques d’escriptors com Michael Connelly, Donna Leon, Andrea Camilleri o Alexandra Marinina. I ja recordo com, mentre a les d’en Mankell al final sempre hi havia peces que no encaixaven enlloc i que quedaven per resoldre, les de Donna Leon eren la quadratura del cercle: un reguitzell de peces -senzilles– que al final casaven totes a
Però el fenomen Larsson no s’acaba ni amb Millennium ni amb l’autor mateix. Al seu darrere s’han començat a traduir, jo diria que demanera massiva, tot d’autors que a les nostres latituds eren absolutament desconeguts: Mari Jungstedt, Asa Larsson, Arnaldur Indridason o Leif G. W. Persson. I això per no parlar dels creadors de la novel·la policíaca escandinava: el matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que van deixar escrites entre 1965 i 1975 deu novel·les protagonitzades per l’inspector Martin Beck. Actualment n’hi ha les tres primeres traduïdes al català a Columna: Roseanna, L’home que es va esfumar i L’home del balcó. He llegit la primera i he de dir que m’ha agradat molt i que es veu ben actual, llevat d’algunes apreciacions de la vida quotidiana com ara la dependència del telèfon fix o la presència de màquines d’escriure als despatxos. Llevat d’això, aquestes novel·les no han perdut vigència.
Aquest, doncs, serà un mercat ampli a explotar. Les editorials ja s’han posat les piles amb les traduccions i sempre tenim algun autor nòrdic a les taules de novetats de les llibreries. Jo ara mateix estic llegint El pit-roig, del noruec Jo Nesbo.
No sé què tenen aquests autors, potser la precisió de bisturí amb què presenten les peces del trencaclosques i la mestria amb què el resolen, coses que no estan renyides amb la calidesa de les històries que narren. Trobem personatges molt propers a nosaltres, difícils, amb problemes, amb dilemes morals, amb decisions importants a prendre. No sé què té tot aquest magma, però a mi m’enganxa, com es diu vulgarment. I sobretot, l’arquitectura de les històries, per la seva complexitat i per la manera com es va descabdellant, és una peça mestra de l’enginyeria literària.
Ha sotit ja el de Bruno. Podem publicar aquest com a columneta?