carme.laura |
dilluns, 23 de novembre de 2009 | 08:46h
No eren plors sinó pors fetes llàgrimes.
Plores, puta?, el teu fill -un baró- ha nascut mort, mort pels teus pecats. Puta!, puta!. Li semblava que reien, no l'importava. No plorava pel fill mort, millor era així, la seva vida hagués estat un martiri, nascut d'una dona adúltera.
No plorava pel dolor terrible del part, se sentia trencada, ferida, ensangonada, oberta com un animal. Plorava, sanglotava, udolava salvatgement per no haver mort en el part com el fill que la traicionà.
La por l'ofegava; començava al baix ventre, al lloc del pecat, i arribava fins a l'arrel dels cabells, l'esperava una mort terrible, infamant, dolorosa. Puta!, puta!... la cridaven mentre l'arrossegaven pels carrers. Penedeix-te del pecat abans de morir!, li deien aquells homes mentre l'enterraven dempeus al sot fins a la cintura. No, no se'n penedia, només sentia el terror a la mort horrible.
Ho donaria tot per no haver-se lliurat a l'home. L'havien maridada essent una nena, havia estat repudiada. Tenia 19 anys i es donà a l'home sense dona ni fills, el veí; deien que era pecat, ella no distingí entre pecat i crim. Creié que el pecat es podia amagar. El ventre la delatà. Esperaren per a castigar-la que nasqués el fill, fou un baró, nasqué mort. Ella l'alimentà amb la por, li traspassà el terror, potser morí angoixat pel suplici anunciat de la mare. A ella res no l'importava, fou millor així, l'home hagués repudiat el fill o l'hagués venut com esclau.
Li cobriren el cap amb un mantell blanc.
No sentí els primers cops de pedra, la por era el seu cos . Les pedres la malferien. No sentí dolor, el cor compassiu se li trencà mentre entre la cridòria escoltava lluny, molt lluny les veus que deien penedeix-te, puta, del teu pecat!... De quin?, d'haver nascut?, d'haver nascut dona?...
El fil de la vida se n'anà. Un estremiment. Una llàgrima s'escapà dels ulls immòbils, sense conèixer-ne la resposta.
(Elbon, sudoest de Somàlia. Novembre de l'any 2009.)
(Dia 25 de novembre. Dia Internacional contra la Violència de Gènere).
Ho donaria tot per no haver-se lliurat a l'home. L'havien maridada essent una nena, havia estat repudiada. Tenia 19 anys i es donà a l'home sense dona ni fills, el veí; deien que era pecat, ella no distingí entre pecat i crim. Creié que el pecat es podia amagar. El ventre la delatà. Esperaren per a castigar-la que nasqués el fill, fou un baró, nasqué mort. Ella l'alimentà amb la por, li traspassà el terror, potser morí angoixat pel suplici anunciat de la mare. A ella res no l'importava, fou millor així, l'home hagués repudiat el fill o l'hagués venut com esclau.
Li cobriren el cap amb un mantell blanc.
No sentí els primers cops de pedra, la por era el seu cos . Les pedres la malferien. No sentí dolor, el cor compassiu se li trencà mentre entre la cridòria escoltava lluny, molt lluny les veus que deien penedeix-te, puta, del teu pecat!... De quin?, d'haver nascut?, d'haver nascut dona?...
El fil de la vida se n'anà. Un estremiment. Una llàgrima s'escapà dels ulls immòbils, sense conèixer-ne la resposta.
(Elbon, sudoest de Somàlia. Novembre de l'any 2009.)
(Dia 25 de novembre. Dia Internacional contra la Violència de Gènere).
Els radicals islamistes duen al cor la seva cruel ira contra la dona. I el món s'ho mira, hi mantenen les relacions polítiques-diplomàtiques, signen contractes fabulosos... I, després, un dia a l'any recorden la violència... Una abraçada.
Realment esfereïdor... Per desgràcia el masclisme i la violència de gènere són producte de construccions socials i culturals -de vegades religioses, o no- (i per tant humanes, pas animals) que donen peu, fomenten, o en el "millor" dels casos, només toleren o son negligents, o condescendents amb aquests comportaments o amb altres similars i/o de la mateixa naturalesa.
No eren animals els que van provocar, instigar, alentir, i materialitzar això... eren homes!!! Encara que per desgràcia a vegades altres dones, per por, per educació, per creences, en són còmplices, o si més no, no condemnen, o fan la vista grossa.
No, no és la naturalesa animal la que hem de canviar, sinó més aviat els valors dels humans...
Potser com diu l'amic Selva -el qual se m'ha avançat amb el seu últim post- el pas de simi a "homo" va ser una errada en la cadena evolutiva.
Una salutació.
Ja n'hi ha prou d'aquest sentiment de culpa (de "pecat original") i de tirar-nos cendres al cap per existir.
Quan dic que els animals no fan això, vull dir que no ho fan de manera "conscient", que no construeixen estructures de pensament ni culturals que creïn, provoquin, justifiquin o tolerin, aquests comportaments.
Del relat s'extreuen clarament aquestes construccions "culturals" i socials "conscients" (segon les seves "consciències"), pròpies i exclusives dels humans. És una determinada manera d'entendre les relacions humanes i de gènere la que provoquen aquests comportaments. El patriarcat és una construcció social, cultural (i religiosa) i fins i tot econòmica pròpia de les societats humanes.
Una altra cosa és la "crueltat" animal o de la naturalesa. A aquesta dona no la van matar per "instint animal" sinò per qüestions ben diferents. El sentiment de culpa, el concepte de pecat, el paper de la dona a la societat; no són paràmetres animals, sinò "construcctes" culturals humans.
No tinc però, cap complexe de culpa per ser humana: així com la nostra ment i "racionalitat" (o irracionalitat) ens permet fer barbaritats com aquesta (i d'altres en altres àmbits) tanmateix ens ha portat a d'altres assoliments que demostren que la ment humana és capaç del bo i millor.
Salut.
Pd.Gràcies per les recomanacions bibliogràfiques, ja els hi havia treballat fa alguns als cursos de doctorat en antropologia, però me'ls tornaré a repassar. Tanmateix m'estic repassant a Malinowski, així com algunes de les teòriques de les teòries (valgui la redundància) de gènere, i tinc ganes de tornar a repassar-me també a Marvin Harris, i el seu "mono desnudo" sobre el que hi tinc molt a rebatre...ja et diré :-D